El lacai del diable

Un relat de: wynelland
Em moc entre les ombres.
El meu nom és Jacint, i visc en la foscor més extrema. No pas perquè no pugui pagar la factura de la llum ni perquè sigui el més agarrat dels veïns del Baix Llobregat. No. La raó és molt més senzilla. Un dia molt llunyà, ara deu fer uns cent deu o cent vint anys, quan la xarxa elèctrica encara no arribava gairebé enlloc, vaig decidir seguir la sendera del mal.
Les collites anaven malament i cada dia ens quedava menys bestiar. Jo tenia quatre boques per alimentar. Quatre boques que demanaven un menjar que cada cop era més difícil d’aconseguir. Ho havia intentat tot: implorar l’ajuda dels familiars, resar a Sant Pere, demanar caritat a l’escala de l’església... No hi havia res a fer. I la meva mare i les meves germanes petites cada cop estaven més primes. Feia temps que havia empenyorat les joies de la mare, que temps enrere havien estat de l’àvia, i amb el seu consentiment m’havia venut tots els mobles. Ja no ens quedava ni una vinya viva. La fil·loxera ho havia arrasat tot.
Sense més opcions per tirar endavant, vaig decidir vendre la meva ànima al diable. No va ser difícil; al mas teníem un llibre antic que explicava com fer-ho. Un llibre que, igual que les joies, havíem heretat de la besàvia.
El vaig invocar.
El dimoni no es va fer esperar gaire; va aparèixer entre els ceps moribunds que hi havia a tocar del mas, envoltat d’un núvol de fum blanquinós que pudia a sofre. Sense dubtar-ho ni un moment, va caminar cap a mi, fins a plantar-se només a un parell de pams d’on era jo.
—En què et puc ajudar? —em va preguntar clavant-me una mirada d’ulls vermells.
Vaig haver de fer un parell de passes enrere; l’alè li pudia.
—Vols riqueses, oi? —va seguir dient apropant-se més a mi—. Vols que la teva família no passi gana...
Vaig empassar saliva mentre feia que sí amb el cap.
—I no la passarà, si em dónes la teva ànima. Una recompensa raonable a canvi d’un petit sacrifici, no et sembla?
Vaig tornar a assentir. Em sentia incapaç de fer res més. Els ulls del diable es van acostar encara més als meus, i em vaig adonar que no podia tancar les parpelles; les tenia paralitzades.
—Però podries aconseguir una cosa encara millor. —Va fer espetegar els dits, i el fum que hi havia entre ell i jo es va tornar violeta—. Podries ser ric. —I el fum va agafar la forma d’uns arbres carregats de fruites, una masia molt més gran que la nostra, i uns ramats amb més caps de bestiar... Tot era violeta. M’hi vaig fixar millor, i vaig veure que les meves germanes vestien roba de seda, i que la meva mare havia recuperat les joies empenyorades. I no només això: en tenia més, moltes més; algunes amb pedreria fina, d’altres amb filigranes d’or i d’ivori. A l’altra banda de la imatge, però, hi seguia tenint els ulls desorbitats del dimoni i el seu mal alè—. Tot això podria ser teu —em va assegurar.
—A canvi de què? —vaig aconseguir dir.
—De la vida eterna.
En aquell moment em va semblar al·lucinant. A canvi de luxes i riqueses, tindria la vida eterna? No m’ho podia creure. Li vaig dir que sí sense dubtar-ho. I el diable va somriure, i va fer desaparèixer el fum violeta.
Abans d’acomiadar de mi, però, em va donar una targeta de record. Les clàusules del contracte, em va dir. Me les vaig llegir; estaven escrites amb lletra petita de color escarlata. En aquell moment em va semblar una feineta de no res. Hauria de passar la resta dels meus dies capturant ànimes. Una cada quinze dies. No res. Un petit detall. Però després de més d’un segle fent-me amic de gent per poder-los ensarronar, us puc assegurar que aquest preu és massa alt. És cert que vaig veure com les meves germanes es feien grans, i com les nostres riqueses es van multiplicar sense gaire esforç. Però he hagut de pagar. He vist com tots els meus éssers estimats morien un rere l’altre. I és veritat que he sobreviscut a l’entrada d’un nou mil·lenni, i que he presenciat l’arribada d’invents magnífics, molt més increïbles que no pas la llum artificial, però el preu és massa alt. He hagut d’aprendre a deixar d’estimar; no puc imaginar pitjor condemna. L’ànima de tots els que m’escolteu està en perill.
Em moc entre les ombres.

Comentaris

  • Compra-venda[Ofensiu]
    SrGarcia | 06-08-2017

    La meva ànima te la puc regalar, si vols. Ben explotada la paradoxa de l'eternitat.

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 06-08-2017 | Valoració: 10

    Un bon relat ens llegim si vols

  • El millor de tot...[Ofensiu]
    Pol Alonso Pernas | 02-08-2017

    ... es la primera frase. Enganxa. I la resta de la historia es mante al nivell.

    Bona!

  • Interessant...[Ofensiu]
    Montseblanc | 01-08-2017

    ...relat que es llegeix amb ganes fins el final. Em sembla que molts vendrien la seva ànima en aquestes condicions. És més, veient com estan les coses al món, em sembla que el protagonista del relat no és l'únic que ho ha fet...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: