El cas de la noia atles (IX)

Un relat de: plomadacer
La Roxana continuava carregant-se de vitamina E a l'espera del desenllaç. Em semblava que faríem curt amb aquell pot...

―Recorda que li vaig explicar com de bé que anava el xou fins que la Bibigul va fer la primera errada?

―Sí, que tots aquells friquis s'ho estaven passant de conya, sobretot amb la pregunta del professor italià, que ja va ser al·lucinant.

―No sé per què, però aquesta errada me la vaig prendre com un missatge. Em semblava impossible que la noia atles pogués cometre un error d'una pregunta, diguem-ne, de nivell fàcil. El professor ho va manifestar ben clar: "Com pot ser que no sàpiga que Debrecen és la segona ciutat més important d'Hongria?"

> La segona errada potser va passar més desapercebuda, doncs el nivell era més elevat. Va dir que Tazumal es troba a Hondures, quan en realitat es tracta d'una zona arqueològica situada a El Salvador. Tot i això, era estrany que algú amb la seva perícia ho hagués passat per alt. Més greu fins i tot va ser el tercer error. Es produí quan un jove de raça negra preguntà a la Bibigul on es trobava la localitat de Tapeta. Ella, sense dubtar-ho ni un instant li respongué Haití, i quan el software geolocalitzador assenyalà que en realitat pertanyia a Libèria, el públic esclatà en un nou clam de desaprovació i fou llavors quan s'aixecà més gent per marxar. Em jugaria tot el meu prestigi a què cap d'ells n'havia sentit a parlar mai de Tapeta. Però el fet que en aquesta ocasió la noia atles s'equivoqués inclús de continent va ser suficient perquè fessin veure que el seu nivell cultural havia estat greument atacat. Penso que els únics en tota la sala que sabien trobar Tapeta al mapa eren el jove que va formular la pregunta, i, sí, també la Bibigul.

La Roxana tornà a teclejar al mòbil.

―Un altre cop? A qui escriu ara?

―A ningú. He entrat a un arxiu d'Excel. "Anar a Tapeta" ja és al lloc 7154 de la meva llista de coses que algun dia vull fer.

Jo no vaig poder fer res més que arronsar el front.

― Què? M'ha fet gràcia el nom. Entesos, entesos, ja estic per vostè. M'està dient, doncs, que la noia sabotejava el seu propi espectacle per tal d'enviar-li missatges subliminars?

―Això vaig pensar, i a partir d'aquí el cap no em parava de cavil·lar sobre com podria descodificar-los. Vaig rumiar sobre les respostes incorrectes que havia donat: Polònia, Hondures i Haití. Intentava trobar una relació entre aquests països, alguna cosa que poguessin tenir en comú.

―No em faci gaire cas, però jo diria que cap dels tres no ha guanyat mai una medalla d'or en natació sincronitzada. És l'únic esport que segueixo, però no ho puc afirmar amb certesa, perquè només ho faig d'Olimpíada a Olimpíada.

―Roxana, si ens haguéssim de regir pel joc de fred o calent, ara mateix tindria davant seu un iceberg.

―Ah! Però jo no sóc pas cap Titànic! Icebergs a mi... A la Roxana Morros la poden intentar enfonsar, però sempre s'aixeca. Com aquella vegada que en Remigi Dolç-Estruch va trencar el nostre prometatge perquè es volia dedicar més a la feina.

―No li preguntaré pas quina feina era.

―Ni li diré. No m'ho recordi!

Vaig voler continuar amb la meva exposició, però quan anava a obrir boca la Morros em va tallar.

―Filatèlic!

De res em va servir intentar contenir el riure, i ho vaig dissimular com vaig poder:

―Au vinga, deixem-nos de romanços, que encara no he acabat. Li estava dient que quan van donar pas al descans de l'espectacle, jo encara no havia pogut trobar res on pogués agafar-me quan anés a veure a la Bibigul al seu camerino. Un fet sí que em va cridar l'atenció, que dels tres països que la noia havia esmentat sense èxit, dos d'ells començaven per la lletra hac. I més encara, en la seva primera errada, el nom del país correcte era Hongria; un altre cop la hac. Però continuava sense trobar-hi cap relació. De totes maneres, el meu cap es va quedar amb aquesta dada i devia ser per aquest motiu que quan vaig voler transmetre a la Bibigul que havia captat el seu intent de comunicació, el meu cervell va buscar el primer que li va semblar que comencés per aquella lletra. D'aquí allò de "Harry" Potter. La ironia està en el fet que aquest personatge curiosament em portaria fins a la biblioteca on, hi ha qui afirma, s'hi han rodat escenes de les pel·lícules, concretament una biblioteca de Porto. I aquest lloc seria l'objecte de la meva pregunta, la resposta de la qual seria la cirereta que li mancava a la Bibigul per fer-me saber de totes totes que es trobava en perill.

―Jo ja no sé si sóc jo, si és l'hora que és, o és que m'ha posat maria a la beguda, però em sembla que estic més perduda que en Dràcula en un concurs d'alliolis.

He de reconèixer que tenia a la meva pobra secretària una mica marejada, i li quedava poc més d'una dotzena d'arbequines al plat. M'havia d'afanyar abans que se li acabés l'única cosa que en aquells moments la podia distreure de la meva densa oratòria. Vaig anar directe a la pissarra que tinc al darrere de la taula. La Roxana va fer un moviment amb la cadira giratòria cap a la mateixa direcció.

―Pari molta atenció, Roxana.

(CONTINUARÀ)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: