Des del monticle

Un relat de: jovincdunsilenci
– En les primeres llums del matí, el cel té el to precís de gris amb matisos blaus i violeta dels ulls d'ella; el seu esguard malenconiós m'imposava quasi tant de respecte com els llamps que anit vaig veure, retallats contra les finestres obertes de sa cambra fosca, quan em va cridar perquè m'emportara la safata del sopar sense tocar; els canelobres restaven apagats, feia olor de salobre i de fum i la llum i l'aigua entraven a trompades de cel enfurismat. Hui l'he trobada escrivint...

– Ho està fent molt bé. Continue.

– Últimament deixava un poema escrit a corre-cuita o música que després, a l'hora de l'esmorzar, la senyoreta trossejava i llençava a volar, si el dia era ventós, des d'un badallet de finestra o, en cas contrari, intentava, contra la voluntat del seu pare i dels servents, que sempre li ho impedien, tragar allò que, segons deia, només a ella commovia...
De seguida que he vist el líquid roig… Oh, senyor, amb el mareig la safata del desdejuni m'ha caigut a terra, el tinter era ple de sang a vessar i la seua mà carregava la ploma lentament... El cotxer ha dit que, des de febrer, les nits les passava a la vora mateixa del monticle no gens escarpat per on de vegades s'arriscava a baixar a la minsa cala i podia estar-se molt de temps així, sola sota la vigilància dels criats, o pujar de sobte i...

– I?

– I pintar petges imaginades sobre una arena que només ella hauria reconegut!

– Calme's. Em dirà ara on és la nota que la senyoreta ha deixat?

– En realitat, jo... Els seus ulls s'acomiadaven com petits ocells i s'aturaven agraïts en cada objecte personal i, discretament, en mi. Quan ha llençat sobre el paper tot de granets d'arena que s'espolsava de la pell, era com si volguera assecar el dolor amb el gest… Però jo, jo no he pogut… Ella s'engolia el paper ensangonat! –Plors



Clive, estimat

No saps com enyore la vida d'abans, la de quan tu no hi eres i els pares rebien cada dues setmanes les visites dels veïns –que després tornàvem– carregats de tots els xafardejos del poble. Així, resseguint la pendent tan suau que ens portava a la cala on em vas besar primer, o passejant pels camps escumosos i verds, o durant els inacabables jocs i converses, la mare va morir i plorí, i amb tu que aparegueres, torní a confiar. Te'n recordes de les nits on només teníem ulls l'un per l'altre? De quan em digueres que m'estimaves? No fa ni quatre setmanes que els últims xafardejos arribaven orfes de tu i amb molts parells d'ulls posats en la meua fràgil persona, expectants del que faria al confiar-me que havíeu oblidat convidar-nos, al meu pobre pare i a mi, a l'enllaç més celebrat de tot el comptat, perquè la teua família emparentava amb una altra de més rica i el meu dot, tot i ser acceptable, no valia gran cosa comparat amb el d'ella: no l'envege, perquè ha estat gràcies a la teua futura esposa que t'he conegut i me n'alegre de la trista llibertat que em resta. Em digueren que se us veia pletòrics de felicitat després del ball que es va dar en el vostre honor a casa de la filla d'un lord i d'una cantant d'òpera. Jo… Ja coneixes el meu esperit fàcil d'impressionar… No donava crèdit, pensava que feien broma i el pare, també amb llàgrimes als ulls, abraçava el meu desconsol, mentre la tristor i el silenci anaven paralitzant cada pam de carn meua que tu havies tocat. Recorde que el metge em va fer reaccionar, que li va donar al pare unes gotes i que amb elles em vaig tranquil·litzar i dormir de seguida, amb tot de collarets de petxines i pedretes que des de petita havia anat calladament arreplegant de l'arena d'aquell mar insignificant que sempre t'havia esperat i ara esllanguia i anit es va revoltar, com tota jo. Aquests dies no ha vingut ningú a visitar-me, ha estat un no viure, un cercar la mort per fugir-te, ja que estàs en totes les coses que, com el teu cos i la teua ànima, m'han rebutjat sense ni tan sols dignar-se a mirar-me. Pobre pare meu. Res m'atrau, res em crida, res em plau.

Sempre teua


Comentaris

  • Un cor trencat[Ofensiu]
    Montseblanc | 18-06-2018

    Molt trist, molt romàntic, ple de matisos. M’encanta.
    La lectura avança sense que me n’adoni, preguntant-me què ha passat, que ha succeït perquè ella hagi vesat la seva sang fins a la mort. I la carta que ha deixat ho explica tot. Un desengany, fins i tot un engany. Un cop s’ha tastat l’amor és molt cruel arrabassar-lo per donar-lo a una tercera persona. I que t’ho vinguin a explicar, que es veien feliços, com si la vida que vius ja no ho fos, només cal deixar que corri la sang, perquè la protagonista, morta, ja ho estava feia temps.
    Gràcies!

  • Mercès [Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 08-06-2018 | Valoració: 10

    Per llegir , veig que has entès perfectament el que jo volia transmetre gracies per llegir i entendre els meus humils escrits

  • Precios[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 25-04-2018 | Valoració: 10

    M’ agradaria algun fia poder escriure aixi. Mentres et llegeixo i fruiexo fe tan bona literatura

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: