Enyorança...

hola! fa molt de temps em vas fer un comentari (a tu i la meva sang). em sap greu no haver-te contestat però es que he estat molt enfeinada (a part fa molt temps també que no publico.. encara que no deixo mai d'escriure). només volia dir-te que moltíssimes gràcies. em deies que el que escribia era dur.. suposo que és dur quan la vida és dura: sempre he pensat que l'únic que es fa quan s'escriu és modificar la propia realitat el mínim necessari perquè no es reconegui o, si més no, el mínim per poder fer creure a la gent propera que és simple imaginació. Amb això no vull dir que la meva vida sigui un desastre, sinó que és com totes les vides: una muntanya russa.. Un dia publicaré els meus relats optimistes jaja, cosa que no he fet fins ara perquè no m'acaben d'agradar (com tampoc m'acaben d'agradar molts dels que sí que he publicat). Bé, no m'allargo més, simplement això, gràcies. Per cert, no he pogut llegir cap relat teu, em disculpo (falta de temps). Un dia d'aquests, t'ho prometo, t'investigaré ben investigat jeje. Bueno.. t'he mentint, m'he llegit aquest, el d'enyorança.. però molt per sobre. Expressa molt bé aquest sentiment.. però, pel meu gust, la rima és massa repetitiva. Ara, no em facis cas perquè me l'he llegit però molt que molt per sobre. Un petonàs!