princesa de la mort, on eres aquest estiu quan un seguit de cavallers (del forum) varem muntar una creuada per acabar amb els mosquits??!!!

Si arribo a saber tot el potencial bèl·lic que duus a dins et fem reina, estendard, ànima de la nostra lluita!!

M'ha agradat molt el teu relat!! Comença semblant una altra cosa... (potser és perquè els homes sempre pensem en el mateix...hehehehe) ii trepidant puja fins a un final sanguinolent...

Com diu el company però ... els mosquits que xuclen són femelles...

Felicitats!!

Dr.Who

d'aqui uns anys? Jo no en tinc ni idea.
Segurament som massa lleugers i mentiders al dir que volem passar la nostra vida amb algú altre.
Però el que encara és més punyent... per quin motiu volem estar amb algú? Per què ens trobem sols? per què necessitem algú que ens cuidi? .. Potser tots hem d'aprendre a viure sols i deixar de banda les cançons romàntiques que no fan més que estovar-nos el cervell.... Massa anys però de cançons romàntiques., per això s'agraeixen poemes-reflexió com els teus!!!

una manera molt fresca i vital de mostrar una evolució personal, plena, aconseguida...
Comences fràgil, tendre i bellugadís com un nadó, apassionat i malgastador (enginys que no funcionen, paraules perdudes...).
Segueixes amb una etapa de major plenitud, d'abundància, d'intensitat, de profunditat...
I acabes volant, i observant el món des del cel, amb la tranquil·litat que aporta la reflexió, gaudint de les coses, tornant-te dolç des de la teva experiència, per finalment callar.
Excel·lent!

-Així et violi una piràmide!
- No em preocupa, sóc de pedra!

... massa anys de masclisme (i continua...), això endureix!

no faig servir esponja... però el teu poema m'ha agradat moltíssim... té un ritme juganer que t'evoca una imatge d'una espoja trapella que va fent el que és propi d'ella..
Divertit!!

la manera que tens d'expressar al dualitat que sovint vivim els humans.
A mi moltes vegades m'hagués agradat ser anònim.. en certa manera RC m'ho permet i a l'hora em far donar parts més profundes que quan no estic en l'anonimat..
M'ha encantat:

Et vull
però em fas nosa,
saps qui sóc,
això m'empresona.

en aquests versos has sabut expressar uns sentiments d'una manera colpidora i senzilla a l'hora.
Volem i dolem i potser es secret de la vida és intentar trobar alguna mena d'equilibri...


P.s. I- Gràcies pel teu extens comentari, m'ha afalagat molt.
Ps. II- Una curiositat que potser ja has explicat i jo no sé... el teu nom té alguna cosa amb aquella sèrie que es deia "Retorn a Brideshead"?.. potser és una pregunta tonta però és que la sèrie m'agradava molt..

m'he divertit molt llegint el teu relat sobre els grumolls.. hahahaha.. Vaig seguir una mica les vostres "converses" al forum i... no t'ho creuras, jo no prenia cola-cao -des de feia anys!- i ara en tinc un pot a casa (un cola-cao turbo, per l'estiu fresquet...) gràcies a vosaltres que em vau obrir les ganes de recuperar aquesta boníssima beguda... En fi, després del teu relat, espero que no em passi res... ai, ai , ai....

La veritat és que tinc seriosos dubtes sobre això que comentes sobre el nom d'en Kant.. però m'ha resultat molt graciós... can't !!!
Pots donar-me, si us plau, algun lloc o alguna cita que mostri que això és així. Jo com pots veure pertanyo al club dels escèptics!

Admirable la manera en què has retratat el "sentiment" d'aquesta pobra valisa, com si tingués vida pròpia, (i per què no? ), sentint el greuge que li fa el seu amo, quan ella porta tot de coses dins seu, quan ella l'ha ajudat a transportar part de la seva vida amunt i avall...
M'ha encantat!

cap a allò que ha atrapat. Primer per voler atrapar-ho i deprés quan allò que ha atrapat no s'amotlla al què ell vol hi renega i ho ven, en canvi, si aquell ocell canta, el caçador es vanagloria d'haver-lo atrapat.

Punyent descripció d'un caçador pacient i cruel, potser simplement humà. El teu caçador no duu escopeta, sino un pinzell, fet que encara el fa més caçador, perquè amb la subtilesa (i no amb la força) d'un pinzell ha capturat a aquell ocell incaut...
Maquiavèlica descripció del que fan alguns que no saben que les aus han de volar lliures...

M'ha agradat moltíssim i no només pel que dius, sino per la imatge que m'has permés recrear a la meva ment: un quadre pintat, pla, en dues dimensions, on hi ha una gàbia amb un ocell, en tres dimensions....

En caçar a un ocell, li fem perdre una dimensió
Fabulos!

tot l'estil en què has redactat aquest relat. El diàleg amb si mateix i amb el seu penis. I sobretot, magistral la manera en què has sabut representar les males jugades que ens fa el nostre propi cervell.. com si ell SI que tingués vida pròpia i, de vegades, es divertís jugant amb nosaltres.
Molt bó, de veritat!

aquest relat de búsqueda de coratge dins la solitud, acompanyada per un Absolut que dóna empenta.. un Absolut que després potser no ha existit, que es fon quan arriba el dia i ja no fa falta per donar valentia.
Bonics jocs de paraules "la neurona del meu cervell ha fet click...", intens diàleg intern, animós dins de la melangia.. Allò que dibuixem als somnis embriacs és absolutament perfecte! per què no gaudir-ne una nit més...

jo també visc a l'Hospitalet... i dono fe de tot el que dius. D'un temps ençà penso que ens haurien de batejar com la ciutat de la multiculturalitat perquè allà hi som tots vivint com si res!: pakistanesos, xinesos, musulmans, rusos, eslovacs, castellans i catalans, i els que vindran...!
M'ha fet molta gràcia el teu relat perquè en unes breus línies exposes un fet que alguns vivim quotidianament i l'exposes amb molt "carinyu", sense problemes que és al cap i a la fi com acabem vivint, com aprenem a viure entre tots, encara que siguem de llocs diferents. Com tu dius al cap i a la fi:
hakuna mattata !

de vegades es trenquen abans de que s'hagin fet realitat.
De vegades tot es pot trencar abans de començar, l'existent i el no existent. Abans de començar només esta en la nostra ment, i allà podem construir castells de sorra que potser amb l'aigua suficient seran duraders, però potser ni tant sols arribaran a néixer, i potser fins i tot es faran realitat ( i per tant es trencaran com a somnis i passaran a formar part d'un altre àmbit de vegades menys dolç on no hi tenim tant de control)
Si, si .. tot es pot trencar aquesta és la nostra lleugeresa , construim i trenquem....

M'agraden molt els teus poemes, però el que sobretot m'ha agradat ha estat veure en la teva biografia que tens relats publicats de novel·la negra...

M'ha agradat molt el teu relat, i t'agraeixo que me l'hagis recomanat al forum, perquè certament hi ha tantíssimes coses per llegir que de vegades va bé tenir una mica de guia.
El tema i els teus amplis coneixements i documentació sobre tantíssimes qüestions científiques m'han impressionat molt!
Interessantíssim també el fet d'exposar la contraposició entre les qüestions ètiques i l'avenç de la ciència. És un tema candent i de vegades es pensa que els científics no contemplen aquestes qüestions.
Aclareix-me però una cosa: els ponts de Königsberg... ??
El que a mi m'ha suggerit (i no sé si volies dir això) és quelcom com que possiblement la història hauria pogut prendre un altre camí (enlloc de que els nazis haguéssin perdut). Que els camins de la història no els podem predir.... i d'aquí el teu relat plantejant que hauria passat en cas de que els nazis guanyessin......