El gen del mal

Un relat de: Carles Malet

La primavera ha arribat ja a Yokohama, però la rosada trigarà avui a evaporar-se de les flors dels cireres. El matí és gris i fred. El cel està de dol. Yoshio Okoshi espera pacientment fins que la urna de porcellana embolcallada amb seda blanca és introduïda al fons del sepulcre familiar. Quan la vídua es retira de la tomba, Yoshio hi diposita també el cilindre d'acer que conté el darrer llegat d'Umetaro. Per avui, potser només per avui, el Dimoni reposarà en lloc segur prop del seu zelador.

***

Yokohama, Centre de Biologia Molecular de l'Institut de Recerca en Física i Química (RIKEN), sis mesos abans. Conferència plenària inaugural per a futurs alumnes d'estudis doctorals sobre genètica humana.

-Com tots vostès saben, des què Watson i Creek van proposar l'estructura de l'ADN l'any 1953, els avenços en genètica han estat espectaculars. Avui, en el cinquantè aniversari d'aquest descobriment, la humanitat s'ha de felicitar per haver desxifrat completament el genoma humà. Puc suposar que, ni en somnis, Watson i Creek van preveure que l'home podria avançar amb tanta rapidesa desxifrant el llibre de la vida. Però, finalment, ho hem fet. Després d'anys de recerca la humanitat pot mirar ara, orgullosa, els 3 bilions de nucleòtids que constitueixen l'alfabet genètic que descriu la nostra veritable essència ...

-Professor Umetaro -interromp un estudiant occidental des del fons de l'aula-. Si com sembla ser el projecte HUGO s'acaba de completar amb èxit i ja tenim el genoma humà desxifrat, ens pot dir què ens queda per fer als estudiants de genètica?

Umetaro Tomonaga està poc acostumat a que l'interrompin enmig d'una lliçó magistral, i menys, amb bromes estúpides. De fet, la idea d'obrir les portes de l'Institut a l'entrada massiva d'estudiants estrangers mai l'havia entusiasmat, i el comportament dels americans matriculats al seu postgrau corrobora dia a dia les seves reticències. Mentre deixa passar deliberadament deu segons de silenci gèlid, fa una nota mental per a recordar-se de parlar seriosament amb el Director sobre la nova política d'admissions del RIKEN.

-El meu impacient amic. Suposo que si ha seguit diligentment el projecte HUGO, ja sabrà que encara té moltes possibilitats de fer un doctorat excel·lent. Si s'hi aplica, és clar. Li ho explicaré de manera tant planera que segurament fins i tot vostè ho podrà entendre. Avui disposem de la primera edició del llibre de la vida. L'únic problema és que encara no el sabem llegir. Els 3 bilions de caràcters del genoma que hem descobert són sols un munt de lletres ordenades una darrera l'altra. Malauradament, encara no hem pogut posar ni els espais ni la puntuació que donaran coherència al text. Sabem que aquestes lletres s'agrupen en aproximadament vint-i-cinc mil capítols que anomenem gens, i que cada gen conté les instruccions per a fabricar una proteïna única del nostre organisme. Però, ara per ara, no sabem on hi ha els punts i apart que determinen l'inici i el final de la majoria dels capítols. Tenim el llibre de la vida, sí, però desconeixem encara la gramàtica que va emprar Déu quan el va escriure ...

***

De tornada al seu laboratori, Umetaro Tomonaga s'atura davant del despatx del Director, dóna dos cops secs a la porta i hi entra sense esperar a ser convidat. Yoshio Okochi i ell es coneixen des de la seva etapa d'estudiants, i són ara per ara els dos investigadors de més antiguitat de l'institut. Tots dos havien optat a la plaça de Director feia anys, però la balança s'havia decantat finalment cap a Yoshio, suposadament, per la seva actitud menys endogàmica i més oberta a la cooperació internacional.

-Yoshio, crec que no ens podem permetre continuar acceptant alegrement tots els estudiants occidentals que ens cauen del cel. El nivell és deplorable, i la recerca se n'acabarà ressentint. Cal ficar més filtres a l'admissió, especialment amb els americans!

-Va, Umetaro, ja saps que no ens podem permetre el luxe de portar la recerca exclusivament amb estudiants del país. Només mitjançant una xarxa internacional forta i estable es poden aconseguir els fons de finançament suficients per a mantenir la nostra estructura. Si això vol dir tenir ocasionalment algun estudiant insolent, ens hi haurem d'acostumar. A més, ja saps qui ha posat més diners per al projecte Genoma Humà, i que hi hem de correspondre acceptant intercanvis d'estudiants.

-Només vull que quedi clar que en el meu grup no hi vull cap beneït. Estic massa a la vora de quelcom realment gran, i no vull que un estudiant bocamoll escampi els resultats pel Campus, ... i més enllà.

-Què potser vols dir-me que estàs reeixint amb les teves teories?

-No és ja només una teoria, i això és el que em produeix pànic quan em veig rodejat d'estudiants incompetents que ho poden engegar tot a rodar! Si tens la bondat de seguir-me al laboratori t'ho explicaré en detall. Però estigues preparat, Yoshio, perquè potser no t'agradarà sentir el que t'he d'explicar ...

***

Els introns havien estat descoberts l'any 1977, casualment a mig camí entre l'elucidació de l'estructura de l'ADN i la resolució del genoma humà. Essencialment, són petits fragment d'ADN que s'insereixen enmig dels gens sense cap funció aparent. Alguns investigadors els han comparat amb la publicitat indesitjada que s'escola a les planes d'un diari, o enmig de la nostra sèrie favorita de televisió.

La Unitat de Recerca sobre Introns havia estat des de la seva fundació una de les mes criticades al RIKEN. Mentre d'altres laboratoris de genètica aconseguien gairebé trimestralment desxifrar la funció d'un gen nou que obria les portes a una nova i revolucionaria teràpia per al guariment de malalties suposadament incurables, el grup de recerca d'introns malbaratava diner públic any rere any intentant infructuosament donar sentit a aquestes anomalies genètiques. Sols el caràcter fort del professor Tomonaga i els seus privilegis de catedràtic havien aconseguit, fins el moment, evitar el tancament de la línia de recerca.

El pressupost del laboratori s'havia vist però progressivament retallat any rere any. En els darrers cinc, Tomonaga només havia pogut disposar d'un estudiant de doctorat per a treballar en el projecte, i les instal·lacions havien estat reduïdes al mínim. En un darrer acte d'humiliació, el laboratori havia estat traslladat just l'any passat al subterrani de l'edifici, lluny de la mirada dels funcionaris que gestionen els fons públics de recerca i dels inversors privats que reclamen resultats a curt termini per a la seva inversió en genòmica.

Els dos científics arriben a l'entrada del laboratori i Umetaro Tomonaga introdueix el codi de set dígits al panell electrònic. La porta s'obre amb un brunzit suau. En silenci, Umetaro convida el Director a acompanyar-lo al despatx, discretament allunyat de la zona asèptica on un únic estudiant de doctorat s'aplica diligentment als seus cultius cel·lulars.

-Escolta'm atentament, Yoshio. Tot just la setmana passada varem finalitzar els experiments que ho demostren, i puc assegurar-te que els introns no són els fragments d'escombraries que alguns investigadors encara defenseu. Puc demostrar-te que estem davant de peces d'informació deliberadament amagada i escampada en fragments per tot l'ADN humà! Tot el que et demano ara és que em retornis un espai de recerca més gran i deu bons estudiants per acabar d'entendre les implicacions d'aquest descobriment ...

-A poc a poc, Umetaro. Recorda que jo mateix vaig viure el descobriment dels introns l'any 1977 i vaig donar suport al programa. Però han passat ja vint-i-sis anys d'investigacions estèrils, i no acabo de veure per què ara hem de reforçar aquesta línia a expenses d'àrees prioritàries de recerca en biomedicina. Va home! Tothom excepte tu accepta que els introns són detritus genètics que arrosseguem a causa d'una evolució imperfecte de les espècies! Potser fora hora que tu també comencessis a acceptar-ho.

-Deixa que t'ho expliqui Yoshio. Durant anys he anat separant pacientment els introns de la resta de material genètic, i he unit després els diferents fragments en l'ordre estricte en el que apareixen a l'ADN. El resultat és que els fragments, que aïllats semblen deixalla genètica, un cop fusionats es converteixen en un nou gen amb una funció ben definida!

-I bé? La resta de l'Institut desxifra la funció d'un promig d'un centenar de gens l'any. Tu n'has requerit més de vint per un de sol. Com puc justificar la continuïtat del teu treball?

Aparentment aliè a les crítiques del director, Umetaro s'acosta al congelador de mostres i en retira un contenidor de plàstic hermèticament tancat. A dins, s'hi endevinen els cossos petits de dues dotzenes de ratolins congelats.

-Després de resoldre el trencaclosques, em vaig posar immediatament a esbrinar la funció d'aquest gen fragmentat. Un cop vaig aconseguir la primera molècula completa del gen la resta va ser senzilla: amplificar la mostra mitjançant la tècnica de PCR, i després inserir-la en un vector víric a fi de multiplicar-la exponencialment en hostes. Fa dues setmanes varem infectar per primera vegada un ratolí de laboratori amb el nou gen. Al principi no varem observar cap efecte aparent, però la sorpresa es va presentar quan varem retornar l'animal amb la resta del grup. Observa tu mateix la seqüència d'esdeveniments.

Umetaro connecta el monitor de l'ordinador i obre un arxiu de vídeo on s'enregistren deu minuts de seqüència filmada al laboratori. La càmera enfoca un ratolí blanc en el moment de ser introduït a la gàbia amb onze animals més, tots clònics. En pocs minuts, el ratolí infectat s'abraona sobre la resta dels seus germans i els mossega viciosament al coll fins a provocar-los-hi la mort. En acabar amb el darrer dels seus germans, l'animal embogit es mossega amb ràbia les pròpies extremitats, fins a dessagnar-se i morir.

-Interessant. Sembla que has fet embogir un ratolí ... Sincerament, Umetaro, la única cosa
que trobo sorprenent és que l'animal acabi cometent suïcidi. Creia que només els humans podien fer-ho. L'instint de supervivència dels animals és massa fort com per a que es treguin ells mateixos la vida. Apart d'aquesta curiositat no acabo de veure la rellevància de la recerca.

-Ho hem provat també en ximpanzés. El resultat és el mateix.

Un segon fitxer de vídeo comença a reproduir-se a la pantalla de l'ordinador. La seqüència d'esdeveniments és similar, però ara els trets hominoides dels protagonistes li donen un dramatisme i un horror especial. Al terra de la gàbia, el ximpanzé injectat amb el virus portador dels introns reposa tranquil, aparentment adormit. Quan s'hi introdueixen dos ximpanzés més, l'animal s'aixeca d'una revolada i ataca els seus iguals. Agafats per sorpresa, els animals són incapaços de reaccionar. Pocs minuts després la càmera enfoca dos cossos al terra, immòbils, amb el coll doblegat en un angle impossible. Al fons de la gàbia, l'assassí torna a seure amb la mirada perduda, els canells ferits, i dessagnant-se lentament.

-I crec que, malauradament, tenim també evidència humana, Yoshio.

El posat condescendent i el to irònic del Director s'esvaeixen a l'instant, alhora que el color desapareix del seu rostre.

-Has experimentat amb humans? Què potser t'has tornat boig Umetaro? Que vols que ens tanquin l'Institut!

-No he experimentat, Yoshio. Simplement sospito que la cuidadora dels animals es va infectar accidentalment amb el virus portador dels introns.

Umetaro agafa el diari del dia i ensenya la pàgina de successos al Director. La notícia és primera plana a tots els diaris del Japó. Un dels pitjors casos de suïcidi col·lectiu de joves de la història, aparentment vinculat segons l'editorial amb algun moviment de fanàtics religiosos. En paraules del redactor, la policia encara està esbrinant els detalls, però treballa amb la hipòtesi que un grup de trenta joves va decidir acabar amb la seva vida durant una festa d'estudiants ingerint ricina, una potent toxina difícil d'aconseguir fins i tot en el mercat negre.

-La Shiniro, la responsable de l'estabulari, va ser mossegada pel ximpanzé en intentar aturar l'animal embogit, i estava entre les víctimes. Sempre havia estat una estudiant model ... No pot ser casualitat ... Encara no he parlat amb la família ni amb la policia ...

L'expressió de Yoshio ha anat tornant-se més i més cendrosa a mesura que Umetaro ha anat desgranant els esdeveniments de la darrera setmana.

-Escolta, Yoshio. El meu estudiant l'ha batejat com el gen del Dimoni. Jo prefereixo anomenar-lo el gen de l'Apocalipsi. Estic convençut que, amagat en el nostre genoma, tenim l'essència del mal. Les instruccions que poden portar a la nostra pròpia anihilació com a espècie ...

-Umetaro, si us plau, crec que hem de parlar amb calma. Potser les coses han anat massa lluny. I certament hem d'esperar que, tard o d'hora, la investigació sobre la mort de la Shiniro faci sortir el RIKEN als diaris. Si no ens preparem els efectes poden ser ... devastadors.

-Et preocupes per si la mort de la Shiniro esquitxa el RIKEN? Ets un buròcrata de merda! Que no te n'adones del que t'estic explicant? Tot just he descobert que la humanitat porta la llavor del mal gravada en els gens, i que l'evolució lluita fútilment per amagar-la, fent-la bocins i escampant-la en l'ADN per a que no es manifesti obertament! Saps quines implicacions tindrà aquest descobriment per a la humanitat? L'home s'haurà de replantejar de nou els conceptes de be i de mal, de moral i de religió. Fins i tot el sistema judicial pot veure's afectat! Com pots tornar a mirar un assassí de la mateixa manera si saps que tots estem condemnats perquè portem l'estigma del mal dins nostre? Per això necessito més temps, gent i diners per continuar la recerca! Ens hi juguem el futur de l'home Yoshio, què no ho veus?

Yoshio Okochi, l'investigador i amic, pot entendre l'abast i les implicacions del descobriment d'Umetaro. Però Yoshio el Director del RIKEN no vol ni pot admetre les possibles conseqüències d'aquesta recerca.

-Ho sento, Umetaro. La recerca en introns s'ha d'acabar. El RIKEN no pot estar involucrat en una activitat que, potencialment pot resultar perillosa per a la humanitat. T'imagines el teu gen en mans de grups terroristes? Què succeiria si un grup de fanàtics religiosos utilitza els teus resultats per generar un mutant de virus infecciós que s'escampa pel sistema de ventilació del metro de Tokio? Ens farem responsables d'un suïcidi col·lectiu de milers de ciutadans?. Fins i tot la simple sospita que pot haver-hi un gen maligne adormit en el nostre ADN pot ser suficient per a generar la inseguretat i el pànic a la població mundial. Caos, Umetaro, em parles d'estendre el caos.

-Però, Yoshio ... El nostre deure d'investigadors ....

-El nostre primer deure d'investigadors és procurar pel be de la humanitat, Umetaro, i no pas donar-li més eines per autodestruir-se. L'home necessita el Cel i l'Infern, Déu i el Dimoni com a referències, però també de la lliure voluntat per escollir entre el bé i el mal. No ens vulguis condemnar a tots, Umetaro! No ens diguis que el mal està irremediablement escrit en els nostres gens! Vull que destrueixis tota la informació i espècimens del projecte i em vinguis a veure demà a primera hora. El teu estudiant i tu us incorporareu a una altra línia prioritària d'investigació biomèdica.

Umetaro és incapaç d'articular paraula mentre observa com el Director surt del laboratori i s'allunya passadís enllà. Vint-i-sis anys! Més de dues dècades d'obsessió que finalment han revelat una veritat que el món no vol escoltar!. Umetaro ha confiat en Yoshio, l'amic, l'únic capaç d'entendre la necessitat de continuar la recerca. Però s'ha trobat amb Yoshio el Director, preocupat pels inversors, els polítics i la opinió pública. Intentant dissimular la seva frustració, Umetaro s'apropa a l'estudiant que treballa en la càmera de guants hermètica, manipulant més mostres del virus portador dels introns.

-Taketo, aquesta serà la darrera mostra que prepararem. Si us plau, guarda el darrer cultiu cel·lular en un cilindre estèril hermètic i ja te'n pots anar a casa. Demà presenta't al despatx del Director. Ha decidit promocionar-te a una altra línia de recerca prioritària, amb més recursos i més potencial.

-Però, Professor, tot just estem començant a entendre ...

-Hi haurà temps, Taketo, hi haurà temps. Tingues per segur que els introns no desapareixeran del nostre ADN en els propers mil anys. Però ara per ara és més important que joves talents com tu es dediquin a altres línies de recerca prioritàries del RIKEN. Només vull demanar-te que em deixis totes les còpies dels teus diaris de laboratori i els teus arxius informàtics. Vull posar una mica d'ordre al projecte aquesta nit. Ah! I deixa'm també el cilindre amb el darrer cultiu d'adenovirus portadors del gen. Vull dipositar-lo en lloc segur, fora de l'abast de tafaners. Ara vés-te'n, si us plau, estic cansat i necessito estar sol.

***

Umetaro Tomonaga va ser trobat mort al seu laboratori el dilluns al matí. Homicidi, segons la versió de la policia, amb una dosi letal de ricina administrada en el te de la víctima. El principal sospitós és l'estudiant de doctorat que ha treballat amb el catedràtic durant els darrers anys. Els companys d'en Taketo el descriuen com un estudiant estrany, solitari, silenciós i obsessiu, i el director del RIKEN ha confirmat que és un dels pocs interns que pot haver tingut accés a la substància tòxica. La policia estudia també la possible relació de l'estudiant amb el cas de suïcidi col·lectiu d'un grup d'estudiants emprant el mateix verí. Tot i que el sospitós està actualment aïllat, les seves declaracions en el moment de la detenció sobre l'adveniment del Dimoni i la fi imminent de la humanitat parlen per si mateixes d'algun trastorn mental profund, o de la seva afiliació a alguna secta de culte satànic.

Comentaris

  • m'agrada[Ofensiu]
    emalet | 01-03-2006 | Valoració: 8

    m'ha agradat el teu relat. Compartim cognom, és natural que m'agradi

  • molt bo[Ofensiu]
    qwark | 25-08-2005

    M'afegeixo als elogis dels comentaris anteriors. Tens una habilitat per escriure sobre temes relacionats amb la ciència, fent que siguin de fàcil lectura, amb un punt de fantasia que els situa una mica més enllà dels "Outer limits".

    Coincideixo amb el que semblen dir els teus relats: crec que la genètica i la fusió nuclear són les dues linies d'investigació més importants en l'actualitat. Les que poden salvar la humanitat o destruir-la d'una manera més precoç.

    Seguirem atents a futurs aconteixements. Quan descobreixin el "gen dels escriptors" caldrà estar atents, no? ;)

  • felicitats[Ofensiu]
    foster | 02-07-2005 | Valoració: 8

    Un relat bo, interessant i ben construït. Barreja de ciència i de metafísica amb unes gotes de poesia. Felicitats. L'únic però és el final, jo potser m'hauria estalviat el derrer paràgraf deixant així la resolució del cas més oberta i, per tant, més inquietant. No en calia una solució tan previsible o, en tot cas menys desenvolupada, creant un dubte, suggerint, vaja. (Per cert, m'ha sobtat que, escrivint molt bé, tinguis algunes confusions amb els "per" i "per a" que contratant amb la nitidesa de la resta).
    foster

  • Fantàstic.[Ofensiu]
    SANTANDREU3 | 26-06-2005

    Li expresso, senyor Malet, la meva admiració.

    Jo no sé res de ciència però per el seu relat el considero amb uns coneixements que no tenim la majoria de mortals.

    El que sí puc fer, perquè el llegir i l'escriure sempre m'han agradat, és confirmar que vostè s'explica amb una propietat i una correcció que tampoc són normals.

    Només li diré que jo, que sóc només una mica menys vanitós que un tal Salvador Sostres que escriu al diari AVUI i que presumeix d'escriure molt bé, confesso que vosté escriu mil vegades més bé que el senyor Sostres i que jo mateix.

    Felicitats.

    SANTANDREU3

  • Un relat molt ben seqüenciat[Ofensiu]
    Jofre | 01-06-2005

    Expurgar tot el genoma literari d'introns, així de cop, és un atreviment digne de les plomes més desacomplexades i valuoses.
    Certament, també és una temeritat descodificable la configuració del relat.
    Ara: sempre, una relectura, fa madurar l'mRNA. Ell no s'ha quedat en un transcrit primari. Rellegiu-lo.

  • Apocalíptic[Ofensiu]
    TAF5759 | 30-05-2005 | Valoració: 9

    M'ha agradat. Tal volta pel meu gust el nus del relat podria prendre cap una altra direcció. Crec que hauries pogut ser un poc menys tòpic. Genètica i terror. Per què no genètica i esperança?.

  • Un relat molt ben escrit[Ofensiu]
    Xavier Lamarca | 24-05-2005

    Impecable en l'expresió i ben construït, al meu entendre está pensat mes com un guió per a ser portat a la pantalla que com a relat literari, pero manté le tensió fins al final. Me'l apunto

Valoració mitja: 8.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

231 Comentaris

64904 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com