No paris mai!

Sí, noi, som uns animals.
Ara, molt sofisticas, això sí. Cap altre animal a sabut fer l'animalada d'ajuntar dues fustes fent-les coincidir en els dos mitjos forats. Una proesa d'ingeni. Uns animals genials, vaja.

... costums antics, vells records, simples obsessions... que, per més "vues" o banals que semblin, passades pel teu sedàs, no ho son.

Blanc com és, és sense escata
el peix que l’home arrebata.
Del pescador, la cara,
fosca té o no es retrata
d’aquest dibuix malgirbat.

Que és el que s’amagat?
No será un gran pecat?
O és tan fosca l’amenaça
de l’aigua tan mal airada,
tal com l’artista a pintat?

Sobre la barca remava
amb dos braços esforçats.

La mar no l'acompanyava,
que els vents van enfurismats.

La carrega que portava
mena el bot mig abocat.

La presa no abandonava
que era el més gran dels raps.

Fuig la claror de la tarda
i arribat no havia encara
ni el pescador ni els pescats.

El difícil despertar
del prim somni del somniar...
De gran ajuda serà
aquell que ens vulgui besar.

No canvíis mai l'estil.
El trobariem en falta.

-Ep! -va dir-.
Ja veus que torno a ser aquí.
Sobre el piano, la cua,
com un indi que saluda.

Polits somnis de l’albada
Preparen ja l’enlairada
Sobre cristalls de gelada
Fènix pren la remuntada

Gat negre qual la pantera,
els ulls blancs com una fera,
sigilós en nit d’espera,
que ha de passar a la serena.

La cua no pas remena,
de la sort que no és la seva,
del plany d’un altre, la pena.
La sort d’ell porta a l’esquena.

Ja sé, ara ja ho sé ...
... el que es mira el gat-mussol
de la mirada fixada,
que té l'ànima tancada
i el pensament tant dissolt.

Que no és pas un gat mesquer,
ni hi veu la pluja com plou.
Tampoc és un esparver,
per bé, que de por bé que en té.

Tampoc és cap ànima airada,
a on ell fixa sa mirada.

És la s'ànima apenada
que es trasllueix al mirall.
I el que li porta treball
és comprendre'n al detall
perquè està desanimada.

No es culpa de cap boriol.
Son les ales que li manquen
al gat, que és de fet mussol;
i els seus desitjos l'emporten
a un món més enllà del sol.
Els pensaments l'absorbent
i, qui sap, si també espanten
... de voler fer el que vol.

L'ull del fons que tot ho mira,
avui ho empren grapats
entre els llençols xopats.

L'encès desig imagina,
conscient, traspassa i sublima
la mirada tant lasciva ...
de foc ardent i abusiva.

Secrets no hi hauran mai més,
l'ull del fons encara hi és.

Volia ser un carrussel
giravoltant com l'abella;
la noia era tan bella
com son els àngels del cel,
de la nit la sola estrella
brillant com la dolça mel.

Si mires amb la mirada
del qui vol llegir un poema
en la fosca matinada,
tranquil·la, gens airada,
dels ulls et trauràs la pena,
... nena.

El dilema que es mou en la tensió dels pols del ser i del no ser.
Quan som sols, som? Som en funció del que ens envolta? Quan deixem d'estar sols deixarem de ser nosaltres "mateixos"?
Un somni, a l'estil dels somnis dels faraons, planteja l'enigmàtica i essencial qüestió.
El neguit fineix després d'una nit de somnis revoltats i arriba la resposta. Serà la resposta la solució?