"El entierro del conde de Orgaz" (I) Presoner a Toledo

Un relat de: peres

Ningú no dubta que és el millor quadre de Doménikos Theotokópoulos, anomenat El Greco, i jo puc dir que és el quadre més impressionant que he vist a la meva vida i que m'he embadocat hores i més hores al davant, contemplant-lo sense cansar-me. Durant una època de la meva vida que vaig sojornar a Toledo, segrestat pel rei espanyol, successor directe d'aquell tirà de cognom franc -en realitat era del nord-oest de la península ibèrica- que el va imposar, vaig dedicar més temps al "Entierro" que a qualsevol altra ocupació, les hores que el servei del rei no em demanava faena.

Sí, sóc més que un iniciat, sóc gairebé un expert en el quadre, perquè vaig estar-me a Toledo, presoner de l'Estat que encara ens subjuga, durant dotze mesos. (Una mica menys, exactament tres-cents cinquanta-dos dies, que els anava comptant d'un en un i els recordo tots força bé.)

No us penseu pas que això fou segles enrere, no. Va ser fa només una generació. Era el temps que deien que havia acabat el malson de la dictadura, perquè s'havia aprovat per referèndum -també a casa nostra, amb més d'un 90 per cent de "sí", quina vergonya- una constitució suposadament democràtica que no esmentava ni el nostre país ni la nostra llengua. Era el temps que el president català va ser convidat a tornar de l'exili per beneir el projecte "autonòmic" preparat pels polítics que manaven en aquella època a Madrid. Era el temps que es començava a preparar un estatut, també autonòmic, per a Catalunya, en la qual preparació intervingueren exministres de l'anterior dictador. Era un temps gris de soroll de sabres i de contubernis a les casernes militars, que explotarien el 23 de febrer d'un any més tard.

Era a cavall dels anys 1979 i 1980.

Jo estava segrestat a Toledo per l'Estat espanyol, deia, just en una d'aquelles casernes on es conspirava, fent el que se'n deia llavors "el servei". "El servei" era una mena d'empresonament general que de vegades comportava treballs forçats i sempre el turment psicològic de qui sap, de primer, que fa servici a l'exèrcit espanyol i, en segon lloc, que perd el temps inútilment i miserable en una tasca que no farà cap profit a ningú. El rapte oficial, a més a més, m'impedia acabar els estudis, dels quals només em faltava un curs, i em privava també de començar a treballar en algun quefer més productiu econòmicament que els que havia abordat fins aleshores, tots gairebé de franc, "gratis et amore", o cobrant tan poc que tothom havia de veure que els acceptava per poder distreure els budells almenys un cop al dia. I a vint o vint-i-un anys, sobretot si ja en fa tres que has marxat de casa, et comences a plantejar que d'alguna cosa has de viure en el futur, i no sols sobreviure com fins ara. (Un plantejament que en aquests vint-i-cinc anys posteriors he hagut de renovellar unes quantes vegades, val a dir-ho.)

Va ser justament aleshores, quan havia pres la primera decisió madura de la meva vida, que em va segrestar l'Estat espanyol. Podia haver sigut valent com ho van ser altres pioners de la insubmissió i evitar almenys fer servei a l'Estat, deixant-me tancar en comptes de a Toledo en una altra presó militar, i més temps, però vaig ser covard i còmode. Podia haver marxat a l'exili, però vaig ser poruc i dòcil. Podia haver lluitat i no ho vaig fer. Vaig ser possibilista, jo també, com tants i tants que es van adaptar al nou règim com si no tingués res a veure amb l'anterior. Un pecat més que taca la meva consciència -la meva sí!- de manera indeleble.

I l'experiència va ser horrorosa… però m'estimo més no parlar-ne gaire. Odio les tertúlies i cenacles en què es xerroteja d'aquest assumpte i tothom explica les facècies del sergent i les quintades i les cràpules i les aventures sexuals i les primeres experiències addictives i les altres "vivències inoblidables" d'aquell temps, ni que sigui per maleir-les totes. No ho puc sofrir.

En el meu cas, però, durant el temps d'internament forçós a Toledo hi va haver, enmig del desastre personal, ètic i psicològic, una compensació. Tancat de set del matí a cinc de la vesprada al quarter, per fer quatre bajanades, a quarts de sis de la tarda -un cop dutxat en una pensió i canviat de roba de dalt a baix, no cal dir-ho- estava lliure. El problema era que no podia marxar de Toledo, i a la ciutat no tenia coneixences. Tampoc volia cercar aventures, perquè tenia un compromís que m'esperava a casa i sempre he sigut extremament fidel als pactes, si no es trenquen per un acord comú i espontani, no provocat amb males arts. (I he de dir que la parella em va esperar i que no em vaig equivocar, perquè continuem esperant-nos l'una a l'altre, l'altre a l'una cada dia, vint-i-cinc anys més tard, i encara més festejadors que llavors... però aquesta és una altra història.) I doncs, berenava i anava a Santo Tomé gairebé cada vespre.

Anava a Santo Tomé perquè a Santo Tomé hi havia "El entierro del Conde de Orgaz". El que no recordo és com va començar la història ni per què el primer dia que hi vaig anar vaig decidir que no en tenia prou i que hi havia de tornar. Suposo que va ser la mirada d'El Greco... Ja hi arribarem.

A partir de determinat moment, d'aquell primer dia que vaig descobrir el fenomen, sense fer propòsits sinó d'esma, em vaig dedicar a mirar i a remirar-me el quadre dia rere dia, i vaig començar a llegir alhora tots els llibres i articles que vaig arreplegar sobre la temàtica, i les lectures em feien anar a comprovar a continuació, el mateix dia o l'endemà, cada detall que hi descobria. I malgrat tot aquest procés d'enderiament, no em vaig tornar boig, ni tan sols vaig esdevenir obsés, sinó que la fal·lera segurament em va salvar la vida, ja que m'havia vingut més d'un incitament de fer creu i ratlla de tot plegat els dies que tenia guàrdia i m'estava hores i més hores dempeus, de nit, amb un d'aquells fusells repugnants, carregat amb bales de debò, per vigilar que no vingués l'enemic i per matar-lo si venia. El fet de pensar que havia de comprovar tal o tal detall del "Entierro" m'ajudava a descartar la temptació, o a ajornar-la.

I mirant i remirant i llegint i rellegint, vaig aprendre'm de memòria l'escena representada i tota la seua història, i us les volia explicar per menut. Ara ha passat el temps, però, i potser hi ha detalls que no recordo. Ja m'ho disculpareu.

Pròxim capítol: (II) Els 450.000 maravedisos

Comentaris

  • Pero....[Ofensiu]
    Trovin | 14-03-2010

    Al principi he pensat que parlaries mes del cuadro , jo el vaig descrubrir l'any 55 o be el 56,i estava com tu dius a l'esglesia de Santa Tome ,entran a la dreta derrera la porta , me va impresionar molt, encara ho recordo.
    Imaginativa l'idea de barrajar el cuadro amb la mili....pero....

  • Reconec...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 26-08-2008 | Valoració: 10

    ..., que l'he començat a llegir enganyat per la teva presentació del relat. Això del català fet presoner pel rei espanyol "tira"… i que, un quadre d'El Greco li salvi la vida… encara més!
    M'ha agradat la ironia que es desprèn duran tota la narració.
    Vaig a per la segona part.
    Fins ara!
    Joan

  • Està bé, però el veig un tant desordenat...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 26-03-2007 | Valoració: 7

    Crec que el relat té molt de potencial, però el perd una mica per un desordre que veig innecessari...

    Potser s'hauria de posar més ordenat, no sé...

    Malgrat tot, una bona nota. Apa, salut!!

  • M'HAVIES ENREDAT![Ofensiu]
    NEULA | 26-10-2004

    Al començament de la història m'hepensat que era un personatge de l'antiguitat el que em parlava en primera persona, al final a resultat ser història més recent, però que per sort aviat començarà a semblar antiga. En algunes coses hi ha millores, la desaparció de la "mili" n'es un exemple, segur que hi va haver qui s'ho va passar bé, però no pas gaires.

Valoració mitja: 8.67

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154121 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com