DENTS DE LLEÓ

Un relat de: Max Codinach Sendra
Com cada diumenge després de dinar, cap a les tres i mitja, agafa al gos i puja el caminet de terra que duu a les afores del poble. Avui porta un vestit blau fosc amb puntets blancs, unes bambes blanques i una diadema que mai es posa però que avui, per no sap quina raó, ha vist a la calaixera i ha pensat que havia d’aprofitar més. No porta el mòvil. Mai el porta quan puja al caminet, és un petit ritual per desconnectar, aprofitant, per altra banda, que al sortir del poble deixa d’haver-hi cobertura.
El gos no va lligat, està prou educat i els pocs cops que s’ha escapat a aparegut al cap de poques hores, amb la llengua fora però sa i estalvi. Sent la olor dels pins que l’envolten, les alzines, algun xiprer, i desitjaria transportar-la fins la seva habitació, sent també la humitat a les plantes i la terra que trepitja, escolta de lluny les bandades d’ocells que esgoten el final de la primavera. Busca el cel i no el troba, veu verd, molt verd, i només des d’alguna petita escletxa hi surt un raig de llum. Arriba a dalt cansada, el gos l’espera, com sempre, a l’inici dels camps, i ella es treu la diadema i amb la mateixa cinta es fa una cua, per deixar que el poc aire que passa li refresqui el bust. Quan el gos la veu, ella li fa un senyal amb el braç i ell arrenca a córrer per entre les herbes, a moments ni tan sols se’l veu, llavors ella intenta distingir-lo entre les males herbes, i no passa ni un minut fins que el veu aparèixer per un dels dos laterals.
Avui ha decidit passejar pel camp del costat. Mentre el gos desapareixia i tornava a aparèixer constantment, ha observat les plantes -li agrada descobrir la vegetació que l’envolta- i ha distingit, entre matolls d’un verd marronós poc atractiu, una clora: una flor groga, semblant al gram negre i la celidònia. Son tres flors que neixen de la mateixa tija i que es divorcien més aviat al final. Ha volgut arrancar-la per quedar-se’n una però s’ha aturat al pensar que només n’hi havia tres. Ha seguit avançant i ha trobat un apagallums. És una flor groga, semblant a la clora, però aquesta amb molts pètals.
Desitjaria caminar durant hores i anar trobant flors a cada passa que fes: una dent de lleó, un lliri blau, un cascall, una robínia, un magraner, i així indefinidament fins emborratxar-se de l’aroma de les flors. Sent al gos corrent al camp del costat, deu estar destrossant les herbes, pensa; l’hauria d’aturar, però continua trepitjant plantes, descobrint flors. Té les cames cansades de la pujada del camí i decideix estirar-se allà mateix, li atrau la idea de deixar-se engolir pel verd de les plantes i la olor a humit de la terra, i es deixa caure com si es desfés. Deixa passar uns minuts en els que els seus sentits, sobretot oïda i olfacte, s’adapten a l’entorn i cada cop son més meticulosos amb els estímuls que perceben. Sent els ocells, cada cop més a prop, cada cop amb més detall. Nota el tacte de les herbes a l’esquena, l’abraçada que el que l’envolta li està oferint a canvi de res.
Sent al gos bordar fort i s’incorpora espantada. Primer sent vergonya pensant que borda per la presencia de desconeguts i la hauran vist adormida entre les males herbes, però esta sola. Després, quan veu al gos al mig del camp mossegant les herbes indomable, s’esgarrifa i corre cap a ell per descobrir què li passa. Fa el xiulet que sempre crida l’atenció del gos i aquest es gira, amb el morro ple de sang i un ratolí desquartitzat entre les dents afilades. L’ha destrossat. L’animal s’acosta lentament, gotejant sang per la boca, deixant d’apretar la mandíbula, i li deixa el cadàver als peus. Ja no sent l’aroma a flors, ha desaparegut l’olor de pins, la humitat li fa nosa, els ocells s’han amagat, ha mort la primavera i ella té la sensació d’haver-hi quedat atrapada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Max Codinach Sendra

1 Relats

0 Comentaris

92 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Nascut a Barcelona l'any 1999, només llegint suporto els deliris de la ciutat.

Últims relats de l'autor