DEIXA'M DIR-TE ADÉU

Un relat de: aleix
Tot s’havia embolicat aquella mateixa nit, quan la Mònica em va trucar desesperada, explicant-me que no podia aguantar més, que n’estava farta i que estava a punt de fer un disbarat. Ja feia dies que la situació era insostenible. El Jaume, el seu ex-marit, l’havia estat trucant repetides vegades en els dies anteriors, i l’havia amenaçat fins i tot de matar-la si la trobava pel carrer. La Mònica patia perquè en alguna ocasió li havia semblat veure’l rondant pels volts de la casa que temps enrere havien compartit. Després d’escoltar durant una bona estona la seva veu angoixada li vaig dir que no es mogués de casa, i que hi aniria per a fer-li companyia. Jo vivia en un barri proper al seu domicili, però tot i així vaig decidir agafar el cotxe ja que així aniria més ràpid i també m’aniria bé per si calia anar a comissaria. M’adonava ara que la situació ja no es podia allargar més.
En vint minuts, entre arribar i trobar aparcament per sort prop de la casa, em vaig plantar davant la porta i vaig trucar al timbre. Per sorpresa per a mi, no va ser la Mònica qui va obrir la porta, sinó el Jaume, que em va saludar amb un somriure burleta als llavis.
- Hola Fran! Quants dies sense veure’t! Que véns a follar-te a la Mònica?- Va dir-me amb veu desagradable, gairebé cridant i fent tot seguit una riallada.
- Jaume, això s’ha d’acabar – li vaig contestar – jo on em follo a la Mònica, i tu si no pares acabaràs engarjolat, i a més és que crec que t’ho mereixes i seria el millor per ella, està patint molt.
Mentre li deia això vaig fer-li una empenta i vaig entrar al menjador d’una revolada. Allí hi havia la Mònica, que es tapava la cara amb un mocador, mentre plorava desconsoladament. En sentir que entrava, va alçar el cap i de seguida vaig poder veure que li sagnava la boca, i que tenia un ull de vellut. També tenia els cabells desordenats i el maquillatge li embrutava el rostre. Vaig fer un bot cap a ella i de seguida vaig agafar el mòbil, que duia a la butxaca, per a trucar a la policia. Tot just anava a marcar els números a la pantalla, vaig notar que el Jaume se’m tirava a sobre per l’esquena, i en caure a terra el mòbil va anar a parar sota el sofà. Per sort vaig aconseguir girar-me i esquivar els seus primers cops de puny movent-me tan ràpid com podia. Coneixia al Jaume i sabia perfectament del que era capaç en una situació com aquella. A més pel que feia a força física em guanyava de llarg. En un acte reflex, i gairebé sense mirar, vaig poder agafar el llum de peu del costat del sofà, i encara no sé ni com, li vaig etzibar un cop al front que el va deixar estabornit. Potser amb allò n’hi hagués hagut prou, però la situació m’havia fer acumular una ràbia immensa, i no se’m va acudir res més que seguir donant-li cops amb el peu de llum, que a més era de porcellana. A la que en vaig tenir prou li vaig mirar la cara i la tenia del tot desfigurada. Sagnava intensament per diferents ferides, i el seu cos restava inert damunt l’estora. Al mirar al meu voltant, vaig comprovar que la Mònica es mirava l’escena esglaiada, plantada com un estaquirot a pocs metres de nosaltres.
- Fran, què has fet? – Em va dir amb un fil de veu.
- Que què he fet? Em preguntes què he fet? Aquest fill de puta s’ho mereixia! Masses anys aguantant-lo, puto imbècil de merda, i a més amb tu, i jo d’espelma sempre! Mai t’hi hauries d’haver casat Mònica, t’ha fet patir durant molts anys!
La veu em tremolava mentre li cridava tot allò a la Mònica i més tard em vaig adonar que li vaig dir en aquell instant tot el que li havia volgut dir des de feia molt de temps, massa temps.
- Fran, el Jaume no es mou, i si l’has matat? – Em va dir alçant la veu.
- Com vols que...
Mentre deia aquelles paraules em vaig girar cap al cos del Jaume, i en veure que no es movia el vaig sacsejar sense que ell reaccionés. El seu cos restava inert, i vaig mirar de buscar-li el pols, primer al canell i després el coll, sense notar-lo en cap dels dos llocs. A més tenia els ulls oberts, vermellosos i inundats de sang. Em vaig adonar en aquell moment que l’havia mort, i un calfred horrible em travessà el cos de dalt a baix.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

190 Relats

142 Comentaris

118764 Lectures

Valoració de l'autor: 9.45

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com