Què serà del futur sense nosaltres?

Un relat de: azadi

De cop i volta, sense saber com ni perquè, m'he trobat al mig de la plaça Catalunya. Tot i que ha canviat molt, encara he pogut reconèixer-la. Em trobo just al centre de la plaça, al damunt de l'estrella dibuixada amb rajoles. Ara però, totes estan trencades i entre les esquerdes hi creixen herbes. Els edificis que l'envolten es veuen moderns però semblen molt descuidats, abandonats. Finestres trencades i plantes i floridures que broten a cada racó li donen a aquesta plaça un aire salvatge. No hi ha ni una ànima, ningú, ni tan sols els coloms ja no s'hi passegen. Només hi ha algun cotxe aturat al carrer, mig desmantellat i rovellat. Sembla que fagi anys que ningú no es passeja per aquí, potser deu, o vint, o trenta…i que en aquests anys la petja de la civilització poc a poc s'hagi anat difuminant. De sobte em venen imatges a la memoria, records de les vegades que havia passejat per aquí, sempre entre molta gent i sovint ignorant a tothom. Moltes tardes havia passat per aquesta plaça i l'espectacle mai era el mateix. Gent de tots els països, edats, cultures …Tots solien voltar per aquí, però ara ja no hi queda ningú. Plantotes, heures i flors espontànies que han crescut per tot arreu ocupen els seus llocs. M'ha agafat una forta melancolia. Un sentiment estrany, barreja de tristesa i d'enyorança, m'envaeix el cos. Decideixo foragitar-lo i posanr-me a caminar.
Em dirigeixo cap a la Rambla. Igual que m'ha passat amb la plaça la reconec però ho trobo tot canviat. Aquí també es respira un aire de modernitat decadent amb un toc selvàtic. Esquerdes, plantes, cartells lluminosos trencats i apagats, reixes rovellades i cotxes abandonats. A mesura que abanço m'adono que per tot es repeteix la mateixa imatge, el mateix ambient. Passo per davant de la boca de Metro de la parada "Catalunya". Només per curiositat baixo les escales i m'arribo fins a la reixa que n'impedeix l'entrada. Ara està feta malbé i plena de plantes que s'hi enfilen anàrquicament. Intento mirar a l'interior però està tot fosc: impossible de veure-hi res. Tampoc s'hi sent cap soroll, només una olor una mica especial. Mig decebut torno a pujar les escales i reapareixo a la Rambla. Vaig caminant, senseun rumb marcat. Semblo un turista: camino lentament, sense pressa, amb els peus pesants i la vista alçada, observant tot el que m'envolta. Miro les façanes dels edificis, alguns de coneguts, d'altres anònims, però tots dónen la mateixa sensació de modernitat abandonada: grosses esquerdes, rajoles caigudes, plantes que s'enfilen i de vegades ho cobreixen gairebé tot. També hi ha cartells de propaganda, mig arrencats, florits, sovint il·legibles. De tant en tant en trobo algún més o menys en bon estat. S'hi llegeixen noms de cantants desconeguts, anys que sempre m'havien sonat molt llunyans.
Estic desconcertat, em sorprèn l'estat de la ciutat. Jo sempre havia estat un enamorat de Barcelona, però suposo que era previsible que l'esplendor no duraria per sempre. A mesura que he anat recorrent aquesta rambla, molts moments de la meva vida, alguns de bons i altres de dolents, m'han anat venint al cap. Però no m'han alegrat ni entristit, simplement els he recordat. Si us sóc sincer, aquí no sé qui sóc, sinó qui era; no sé què amaga aquesta ciutat, sinó què amagava; tampoc sé com he arribat aquí ni com en sortiré. Segueixo caminant i el paisatge no canvia: no hi ha ni una ànima, només pedres i plantes.
No sé què és el que ha fet que pels carrers de Barcelona ja no hi hagi ningú. No sé si la gent va decidir abandonar la ciutat per algun motiu que desconec, o si totes les que a la meva època eren grans ciutats ara són el mateix que això: un munt de ruïnes abandonades. No he trobat ningú que em doni una resposta, tampoc tinc la manera d'anar massa lluny per comprovar que arreu tot és igual, però el que prefereixo pensar és que els humans hem tingut una nova oportunitat. Quan jo vaig deixar aquesta vida, ho vaig fer amb un cert malestar perquè veia que el món se'ns escapava de les mans i que no hi havia solució. Haviem jugat a ser déus, i Déu ens passava factura. Creiem dominar l'existència del planeta, creiem que tot estava sota el nostre control, però només unes quantes ments inconformistes s'adonaven que anavem de cap a la perdició. Potser aquest és el futur que ens vam buscar. Un futur on el que és vell queda en mans de la mare natura i el que és nou s'ha de reconstruir des de zero, oblidant els models antics. El comunisme va fracassar, el capitalisme també, la ciència traspassava les barreres de l'ètica i la tecnologia es girava en contra nostra. Entre nosaltres no ens enteniem: cada vegada hi havia més odi entre races, entre pobles, i uns quants rics i poderosos sense escrúpols ens dominaven a tots.
Veient una Barcelona en ruïnes i dominada per les plantes se m'omple el cor de tristesa, però vull creure que les coses han canviat cap a millor, que tot el vell món s'ha ensorrat i que en algún racó del planeta hi ha algú en vida que donarà l'empenta que cal per recomençar sense oblidar els errors del passat. Potser és un somni il·lús, però és el meu somni.
Finalment he arribat al capdavall de la Rambla. L'estatua de Colom ja no hi és. La devien treure, i en el seu lloc hi van fer una simple rotonda. Segueixo caminant fins arribar al mar, just davant d'on s'havien amarrat les "Golondrines". Em quedo aturat, amb la vista perduda en l'horitzó. El "Maremagnum" tampoc hi és, ni la passarel·la. De cop una brisa suau comença a bufar. La noto, la sento als cabells i a les galtes, a les mans, sento que m'atravessa la roba. Mentre aquesta brisa em va acaronant m'adono que un polsim va sortint de mi i se'n va cap a l'aigua, fins que d'aquell que estava palplantat davant del mar, ja només en queda la brisa.

Comentaris

  • Tens talent. Et poso la millor nota, mira...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 27-11-2006 | Valoració: 10

    Crec que tens talent, i et falta una mica millorar-te.

    Això vol dir que ho fas bé.

    Et poso un 10 perquè t'animis i et curris una mica més l'estil. Una nota de bons ànims.

    Endavant i no et desanimis!!!

  • azadi[Ofensiu]
    moebius | 27-05-2004 | Valoració: 8

    Saps que azadi, en persa, significa llibertat?

l´Autor

azadi

3 Relats

5 Comentaris

12703 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00