L'antull d'un Déu

Un relat de: BJG

Fa molt i molt de temps els humans vivien en pau i harmonia però sense llibertat. Les seves vides estaven regides pels capritxos d'un Déu, Déu que no els deixava evolucionar, que destruïa les construccions de les persones quan ell creia que eren massa grans, que els arravatava les eines de treball quan creia que estaven massa ben fetes. Des del seu tron d'or i diamants, en el cel, ho controlava tot, tot ho veia, res s'escapava als seus ulls que van quedar atònits quan van veure la cosa més bella que havien vist mai en tots els seus milions d'anys de vida.
En un petit poble de diminutes cases de pedra rodejades de camps de blat i algun arbre fruiter hi vivia la més preciosa dama, encara que havia treballat al camp des de petitona conservava un cos molt ben curat, unes precioses i fines mans, uns sensuals i gruixuts llavis, dos ulls obscurs, brillants com dos sols i una llarga cabellera d'un negre intens. El seu nom era Zirta i vivia amb el seu gran amor Trab. Home robust, fort, de mirada penetrant i cabellera clara i un poc descuidada. Tenia la voluntat de ferro. Vivien l'un per l'altre. El seu amor era el més gran que es podia tenir i farien el que sigui per estar sempre junts. Cap dels dos s'hagués imaginat que tindrien un impediment tan gran abans del dia en que Déu sel's aparegué en forma humana al davant de la casa.
En una tarda de pluja Zirta s'estava teixint un vestit al porxo de la seva humil casa mentre Trab es banyava en un barril de fusta després d'un dur dia de labors al camp quan va sonar la porta.
-Qui és?- Preguntà estranyada Zirta, ja que per la vesprada era molt estrany rebre visites.
-Sóc un viatger que no té on passar la nit, ¿ seríeu tan amable de deixar-me passar la nit a casa seva? Per suposat els pagaria.- Digué una veu desconeguda a l'altre costat de la porta.
Així, la Zirta va anar a corre cuita cap a la porta fent cas a la seva necessitat d'ajudar a qui ho requereix procedent del seu noble i bondadós cor pur. Però la sorpresa va ésser molt gran quan va obrir. Una gran figura misteriosa s´ alçava just en front de la porta. Una forma humana que tenia un poder que, fins i tot , es podia veure amb els ulls, una sensació d'harmonia envoltava tot aquell ser, com si ni el vent ni l'aigua que queia del cel s'atrevissin a topar amb ell, sensació que s'acabava en el cor de Zirta a qui va posar tan nerviosa la presència del visitant que el cor pareixia voler escapar-li de dins del pit. Els ulls li tremolaven plorosos, els llavis vibraven incapaços d'articular paraula, fred suor s'expandia per tot el seu cos que era incapaç de realitzar cap moviment. La presència de Déu la deixà completament paralitzada.
-Qui ha vingut amor meu?- preguntà en Trab des del seu barril
Va deixar passar una estona i es va començar a preocupar quan no va obtenir cap resposta. Va sortir del seu relaxant bany i es va dirigir apressadament cap a l'entrada, ja no hi havia ningú, només va veure una nota penjada a la part de dins de la porta que deia així:
-La teva estimada Zirta ha passat a millor vida, en el meu palau al cel tindrà tot el que vulgui i fins i tot viurà per sempre, al meu costat, es clar.
La nota tenia la inconfusible firma de Déu ja que cada lletra posseïa un resplendor daurat propi. Possiblement qualsevol altre home en el seu lloc hagués perdut tota l'esperança de tornar a veure el seu amor, però Trab no, no dubtà ni un segon, es vestí i sortí de casa seva amb una petita motxilla amb menjar per dos dies. Va començar un viatge i, després de dos dies sense parar de caminar més que per menjar, va arribar al místic poble dins del bosc. Ludoriel. Poble de misteriosos habitants que vivien completament exiliats de la resta del món, habitants de qui es deia que eren immortals, savis gràcies a l'experiència que havien obtingut vivint tan de temps, amb capacitats que cap altre habitant de la terra tenia, el seu cervell estava molt desenvolupat i els dava capacitat per a fer coses que la resta del món considerava màgia o bruixeria, per aquest mateix motiu eren temuts i odiats per a gairebé tots els habitants de fora de Ludoriel. La gent tenia por d'apropar-s'hi però aquell dia Trab no tenia por de rés, només l'importava recuperar a la seva estimada de les mans de Déu i va pensar que els ludorians serien els únics capaços de prestar-li ajuda útil per a tal suïcida aventura a la qual se n'anava a endinsar.
Estava esgotat, el menjar començava a escassejar, i el bosc era tant homogeni que semblava que no avancés, la densitat de la vegetació li impedia veure el cel i quan l'esperança de trobar Ludoriel estava començant a flaquejar més que les seves cames va sentir una veu:
-Què et porta per aquí viatger?
-Estic buscant Ludoriel - Va contestar decididament en Trab que tenia l'esperança que aquell home posat dalt un arbre amb una llança fos un ludorià.
-Per que vols entrar a Ludoriel? - Continuà preguntant l'estrany home que portava unes vestimentes fetes de vegetació del bosc.
-Necessito la seva ajuda, vull fer una cosa que no puc fer tot sol.
L'home de color verdós va baixar de l'arbre d'un salt i li va estendre la mà a Trab qui no va dubtar en agafar-li. Va perdre el coneixement dos segons i quan el va recuperar Trab va despertar en una gran ciutat on tots els habitants eren del mateix color que l'home que havia trobat al bosc feia uns instants. Els edificis eren molt grans i tot estava amb perfecta harmonia amb la natura que es mesclava amb la civilització.
-Segueix-me. - Va dir-li una ludoriana.
-D'acord. - Contestà Trab fent un esforç per llevar-se del terra.
-Et portaré davant el gran amo.
Caminaven per dins la ciutat dirigint-se cap al més gran de tots els edificis que es podien veure. I la curiositat no deixava de picar-li a Trab i va començar a fer-li preguntes a la seva acompanyant.
-Com heu aconseguit tant gran meravella sense que Déu vos la destrossi?
-Abans d'entrar-hi, tu l'has vist la nostra ciutat?
-No
-Doncs Déu tampoc la veu.
-Com pot ser? Res s'escapa als ulls de Déu.
-La nostra raça posseeix molts de mags capaços de crear il·lusions, els ulls de Déu veuen tot el que fan els homes des del seu tro al cel però segueixen sent ulls, les nostres il·lusions cobreixen la ciutat de tots els ulls.
-Realment teniu poders sobrehumans, potser realment hem podreu ajudar! - Exclamà Trab amb un lleuger augment de la seva petita flama d'esperança.
-Això ho dirà el gran amo. - Li contestà l'esvelta dona verdosa.
Caminaren una estona més i finalment van arribar al gran edifici, la part de dins de l'edifici semblava un clar enmig del bosc. Les parets eren arbres i el sostre el formaven les copes d'aquests arbres. Tot l'edifici era una sola sala on al centre hi havia un altre ludorià assegut amb els ulls tancats.
-Apropa't viatger.
Trab s'hi apropà assentint amb el cap.
-Soc el gran amo, conec la teva història i crec que es una injustícia que s´ha de solucionar. T'ajudaré.
-Gràcies! - Exclamà Trab agenollant-se davant el gran amo amb els ulls plorosos.
-Et crearé un cos aquí, en aquest edifici i li donaré consciència i memòria al teu esperit perquè sigui capaç de venir aquí i ocupar el teu nou cos quan es separi del teu cos actual. Et donaré l'equipament per lluitar i et mostraré el camí al palau de Déu. La resta ho faràs tu.
-D'acord - Realment Trab no creia tenir moltes possibilitats però si no podia viure junt al seu amor preferia morir allí mateix
-Aquesta nit descansa, et donaré una habitació perquè et recuperis del teu llarg viatge fins aquí i demà al matí tindré llest el teu equipament, parteix quan vulguis.
Trab se'n va anar a descansar després d'haver parlat amb el gran amo. Tot i que estava baldat per al jove va ser impossible dormir aquella nit, estava molt nerviós pel que li podia passar al dia següent i va passar la nit pensant que podria ser la darrera vegada que veia les estrelles.
El sol va sortir com qualsevol altre dia, però Trab veia sortir el sol de manera diferent, tot ho veia diferent, sabia al que s'anava a enfrontar i estava quasi segur de fracassar però això no el detindria, res més despertar es va vestir, va esmorzar i es dirigí a rebre l'equipament que li havia d'atorgar el gran amo. Quan va entrar al saló on el gran amo restava, havia restat i hi restaria per molt de temps, va veure que una espècie de figura de fang, de les seves mateixes dimensions, descansava al terra al costat del seient del gran amo on seia tranquil·lament mentre li oferia a en Trab que es posés tota una armadura i empunyés una gran espasa que estaven a l'altre costat del seient. Trab assentí amb el cap i anà a posar-se les gatges de combat.
-Et serviran per arribar fins a Déu, no per derrotar-lo. Ten-ho present. Ara només has d'anar al centre del bosc en que s'oculta la nostra ciutat on hi trobaràs un arbre mil·lenari d'unes dimensions tan grans que arriba fins al cel. Trepa'l i preparat per a la pitjor de totes les sensacions que hagis pogut experimentar mai; topar-te amb Déu.
Trab no ho dubtà dos cops i s'encaminà cap al centre del bosc de seguida on no va tardar en arribar-hi. Un gran arbre del que no veia el final mirant cap al cel s'alçava enfront d'ell. Va agafar dos ganivets que li havia donat el gran amo ludorià i els va clavar a l'arbre, primer un i després l'altre, i així va començar a escalar, desclavava un ganivet i el clavava un poc més amunt, desclavava l'altre i un poc més amunt el tornava a clavar. Es va passar així hores i més hores i quan mirava cap al cel i no veia acabar l'arbre gegantí s'imaginava la cara de Zirta a dalt del tot per agafar forces i seguir escalant. De vegades, cada molts i molts de metres trobava una deformació a l'arbre que el permetia posar-s'hi i descansar, però mai descansava massa estona perquè estava impacient per arribar al cim i trobar-se amb la llum de la seva ànima i del seu cor. Dos dies sencers van passar quan finalment Trab arribà al cel, al regne de Déu. Començà a caminar per u
n camí de cristall rodejat de núvols deixant el gran arbre a la seva esquena. Caminà una estoneta i de seguida es trobà amb una gran porta doble que s'alçava molts metres i era tan ample que gairebé no veia on acabaven. Quan va intentar obrir aquella immensa va sentir un grunyir molt fort d'una bèstia que no havia sentit mai abans. Trab es va esglaiar i empunyà la seva espasa just en el moment en que saltant per dalt de la porta apareixia el que devia de ser el guardià del palau de Déu. Un gos gegant capaç de fer desaparèixer un home sencer a sota la seva garra, amb tres caps, de cadascun dels caps s'apreciaven els grans ullals brillants i afilats que esgarrifarien a qualsevol, però pensant que ja no tenia res a perdre i comprenent que aquell gos era una amenaça per a ell es preparà per a lluitar-hi. Evidentment no el guanyaria per la força sinó que hauria de fer servir la seva intel·ligència. El primer que va fer la criatura de tres caps va ésser deixar caure la seva pesada pota sobre l'atrevit Trab, qui va quedar estirat a terra a sota de la pota però amb l'espasa recta, clavada en ella. Això va fer enfadar encara més, li havia fet mal i tot d'una aixecà la pota, Trab s'aixecà i es posà a córrer amb l'espasa empunyada sempre apuntant cap al cel per si queia una altra pota o inclòs la gola de l'animal que va ésser el següent que atacà. Trab i la seva espasa no van ser prou alts per punxar la gola del gos de tres caps abans d'estar completament a l'interior de la boca del cap central. Va engolir però Trab no pensava acabar a l'estómac d'aquella bestiola així li va donar temps abans de caure gola avall de clavar-li l'espasa a la llengua i aguantar-s'hi fort per no acabar sent l'esmorzar de l'animal que va començar a grunyir lamentant-se de dolor i remenant la llengua tant prest com podia per mirar de fer caure allò que tant el molestava. Però no ho va aconseguir, Trab va posar-hi tota la seva força i voluntat per anar-se apropant cap a les dents del davant, és a dir, la sortida d'aquella gran cova que era la boca del gos de tres caps. Estava a punt de tocar les dents però, no sabia com fer-li obrir-les ni tenia idea de com enfrontar-se a l'animal quan fos fora de la seva boca i així se li va ocórrer una altra idea, va deixar-se relliscar fins just al centre de la gola, on els tres caps del gos s'unien dirigint-se tots a l'únic cos que posseïa i allí clavà ven fort la seva espasa, estava penjant, agafant l'espasa amb les dues mans i la bèstia que no parava de botar i moure's degut al dolor que sentia no li facilitava gens les coses. Però, tot i així va aconseguir treure's un ganivet que duia a la bota amb la mà esquerra sense desenganxar ni un sol segon la mà destra del mànec de l'espasa ja que això hagués set la seva caiguda directa a l'estómac i òbviament la seva mort. Amb el ganivet va començar a perforar poc a poc la paret interior de la gola del gos, un cop i un altre durant bastant d'estona i just quan ja es veia la llum pel forat que estava fent a la carn del gos i el braç que subjectava l'espasa estava a punt d'amollar-se d'esgotament el gos va desistir dels seus moviments i va caure mort a terra degut a la gran pèrdua de sang. Trab va sortir esgotadíssim de la seva lluita i encara va tenir que arrossegar-se entre el terra i la carn del gos que li exercia tal pressió a sobre que quasi mor asfixiat en el intent.
La gran porta s'obrí, Trab no dubtà i la creuà tot i que el dolor del seu cos era molt fort s'alçà i s'adintrà en el palau de Déu, ja que les seves ganes de tornar a veure a la seva estimada Zirta, llum de la seva ànima i del seu cor, eren encara més fortes que el seu dolor. L'aire a dins del palau era el més pur que es pugui imaginar Gèlid vidre formava molts tipus de formes precioses a banda i banda del passadís que portava al tro de Déu, el terra d'aquell mateix passadís era un vidre transparent que deixava veure els núvols que Trab tenia a sota seu. El camí es va fer molt llarg per al pobre jove que havia anat a desafiar a l'intocable perquè estava esgotat però rera una llarga estona de caminada finalment tenia a Déu enfront seu, allà assegut al seu tro d'or i diamants gosant de la companyia de la seva nova dama a qui ja havia preparat un altre tro fet de robís i safirs on seia la Zirta, amb una cara apagada per la tristor de pensar que estava comdemnada a viure una eternitat al costat de Déu, qui es va sorprendre exageradament quan va veure que Trab l'havia anat a buscar. No sabia que sentir en aquell moment, va sentir tantes coses alhora. Alegria de tornar a veure al seu amor, angoixa de pensar que anava a perdre la vida allà mateix, tristor de veure tot el que havia patit Trab per la seva culpa, ràbia cap a qui la tenia presonera i por del que seria dels dos en uns instants. Déu es mirà a qui per ell era un miserable mortal amb menyspreu i li preguntà amb un cert to d'enutjament:
-Què et porta davant de la supremacia, miserable?
-Vinc a recuperar el que tu m'has arravatat, torna'm la meva raó de viure, la Zirta no és feliç al teu costat sinó al meu. - Li exclamà irritat l'home.
-Com pots dir tal neciesa? Aquí la Zirta té tot el que desitja, menja el que vol, fa el que vol, i, fins i tot, li he concedit la immortalitat.
-Com pots afirmar això si ni tan sols em vas preguntar si volia venir. - Va intervenir la preciosa donzella de Déu.
-Què més pots voler si tens tots els luxes? - Li preguntà Déu, que sempre havia tingut els humans com si fossin animals carents de sentiments, potser perquè mai li havia importat si en tenien.
-M'has negat la llibertat d'escollir, - contestà plorosa - d'escollir amb qui passar la meva vida.
Aquestes paraules van fer estellar a Déu en còlera i amb un simple moviment de mans va carbonitzar a Trab davant de la seva amada que va quedar esmicolada per dins ja que no sabia que l'ànima de Trab tenia voluntat pròpia aniria a buscar el cos que li havien fabricat a Ludoriel que de seguida adoptà la seva mateixa aparença conservant memòria, consciència i moral. El gran amo de la màgica ciutat de Ludoriel li va seguir fabricant cossos a Trab que seguí intentant recuperar a la seva amada un cop i un altre, incansable anava tenint enfrontaments amb Déu i anaven conversant:
-Ja tornes a ser aquí ésser insignificant?
-I tornaré a venir fins que pugui tornar a fer la meva vida amb Zirta
-Perquè ets tant arrogant? Jo vos he creat, vos he donat un paradís per viure, vos mantinc en bon estat la vostre llar. I pretens que no tingui al meu costat a qui jo vulgui? Però si sou meus.
-T'equivoques, no et vam demanar que ens donessis la vida, no som feliços, no ens dones llibertat, i no som joguines amb que puguis fer el que vulguis, tenim sentiments i tu estàs retenint al meu amor en contra de la seva voluntat, això que ens estàs donant és un infern de vida.
I mort rere mort, un dia el gran amo ludorià va perdre les forces, fabricar tants de cossos per a Trab l'havia deixat esgotat i així li comunicà:
-Ets un jove molt valent, has demostrat tenir la voluntat més gran entre tots els habitants del nostre vast planeta, qualsevol altre no hauria suportat més de deu morts, en canvi tu, - Va fer una pausa per reflexionar i contar. - tu portes més de dues-centes morts i encara segueixes amb voluntat per seguir reptant a Déu-
-Això no és digne d'elogi, simplement persegueixo el que més estimo en aquesta vida que s'ha tornat un infern de gel per al meu cor. - Li contestà Trab interrompent-lo.
-Si, si, però deixam que et digui una cosa, - Continuà el gran amo amb la seva veu lenta i harmoniosa.- Ja he esgotat totes les meves forces i, tot i que estic ensinistrant molts d'habitants de la meva estimada ciutat encara no n'hi ha cap capaç de crear cossos habitables per a ànimes. Aquest d'aquí és l'últim que faig, tingue-ho en compte. Digué assenyalant un cos que jeia al costat del seu petit i humil tro.
-Utilitzaré fins a l'últim alè si és necessari. - Li contestà tot convençut.
-Jo desitjo la desaparició de Déu, com tots els ludorians, per això t'ajudo fins al límit de les meves forces però et demanaria que desistissis després del teu pròxim intent ja que si ho tornes a intentar i fracasses perdràs la teva vida per sempre i no hi ha perquè sacrificar-se en va.
-No hi ha perquè viure sense felicitat.
I després d'aquestes paraules tornà decididament cap al palau de Déu en busca de la seva raó de viure què havia estat raptada. La preocupació de Zirta continuava present com un nus a la gola que la feia patir cada cop que veia al seu marit morir, tot i que ja anaven molts cops. I quan tornà a arribar Trab tornà a començar el diàleg amb Déu.
-Ja tornes a ser aquí? Amb quines bestieses em vindràs ara?- Preguntà Déu enutjat.
-Els nostres sentiments no són ni de lluny una bestiesa.
-Maleït cuc fastigós! - Exclamà notant-se-li en la poderosa veu que estava a punt de perdre la paciència. - Creus que series més feliç si jo no existís?
-És clar que si! Li contestà Trab amb un to de veu que va fer que Déu el tornés a carbonitzar automàticament.
Era el seu últim intent, ho sabia, però no s'anava a detenir. Quan partia el gran amo se'l mirava amb ulls tristos, veia com un home valent se n'anava de dret a la seva mort com si res li importés, i la veritat és que res més li importava, tan sols el que intentava recuperar. I quan va ser enfront a Déu per última vegada, Trab, ni tan sols va obrir la boca, tan sols l'intocable es va posar a parlar amb un enuig tant gran que despertava una turmenta de llamps i trons al seu voltant:
-Miserable criatura, ara si que m'has fet perdre la paciència del tot. Faré el que em demanes però creu-te del tot que això serà la condemna de la teva raça, del teu planeta i de tots els éssers que l'habiten. I vosaltres mateixos sereu els que vos destruireu, humans violents que vos baralleu entre vosaltres, que fabriqueu armes destructives capaces de matar a un dels vostres sense esforç, humans descuidats que destrosseu el vos
tre entorn tot i que sabeu que es on heu de viure tota la vostra existència, un dia trobareu el cel gris, les aigües del mar negres, veureu el polit verd dels camps convertit en perjudicial gris de les pedres, les pluges vos portaran verí creat per vosaltres mateixos, destrossareu el mirall del cel que vos protegeix dels raigs ardents del sol i només vos deixa arribar als agradables i bons pels vostres cultius, arribarà el dia en que respirar al vostre planeta sigui la vostra mort i aquell dia demanareu ajuda a un deu, m'anomenareu de mil maneres però jo vos abandono, no penso venir en la vostra ajuda i la humanitat et deurà la seva exterminació a tu i només a tu, me'n vaig a crear una forma de vida menys molesta a un altre planeta. Tu has elegit llibertat, doncs jo te la dono, ara a la llarga pagareu un alt preu.
I amb aquestes paraules amenaçants, Déu, simplement, s'esfumà deixant a Trab la llibertat de reunir-se amb la seva estimada. Tornaren junts cap a Ludoriel i li agraïren al gran amo el que havia fet per ells i el gran amo rebutjà l'agraïment:
-Jo sóc el que vos hauria d'estar agraït, almenys a tu, Trab, ara gràcies a la teva valentia i força de voluntat els ludorians podem viure sense la por de què la nostra ciutat sigui destrossada en qualsevol moment.
Tots els habitants de Ludoriel van mostrar un gran respecte cap a Trab i Zirta aquell dia que aviat van tornar cap a la seva humil casa al camp a fer feines del camp i a gaudir de tota la seva vida junts, formant una família i, en fi, fer tot el que feien les famílies d'aquella època, portar una vida normal. El món sencer des de llavors va viure amb una gran tranquil·litat i pau durant molt de temps però, tot i que ni Trab ni Zirta viurien el temps suficient per veure-les complides, Déu mai parlava en va, i havia fet unes amenaces.




Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    filladelvent | 27-06-2005 | Valoració: 9

    Original (tret del gos de tres caps... això dels tres caps ja no ho és gaire!), emotiu, trobo que quan escrius fas una literatura molt fresca, planera, imaginativa.
    Felicitats per aquesta ciència-ficció atemporal que et fa agafar consciència d'una realitat molt present.

  • antull[Ofensiu]
    donablanca | 09-06-2005 | Valoració: 10

    he arribat fins a ludoriel, fins ara la història sembla tòpica, però a nida que avança és fa ineteresant.
    a lurodiel m'ha obert la quriositat.
    continuaré en un altra monebt el relat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BJG

BJG

7 Relats

13 Comentaris

7057 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67

Biografia:
Nascut al 1985 des de l'adolescència he estat imaginant móns fantàstics que intento recrear als meus contes. Espero que vos agradin.