Cantant a la Lluna

Un relat de: Magdala
CANTANT A LA LLUNA
L’he criat com si fos el meu fill tot i que de fet me’l vaig trobar al pàrquing d’un centre comercial quan era un nadó d’un parell de setmanes aproximadament.
Vaig dir al meu poble quan vaig tornar amb el nen als braços, després d’una llarga temporada a ciutat, que havia estat un embaràs no desitjat i que no sabia qui era el pare, de tants rotllos d’una nit com havia tingut. Va ser el primer que m’hi va venir al cap per callar totes les boques i no haver de molestar-me en donar més explicacions ni justificacions. I vet aquí que tothom va començar a tractar-me respectuosament i a donar-me amorosos consells sobre com havia de criar-lo. Partidaris de l’Estivill o del Gonzalez, dels mitjons o les sabates, de les farinetes, del pit o dels trossets. Tot un món.
El cas es que el meu nen va encaixar perfectament amb la resta, encara que tenia les seves peculiaritats. Però que nen no les té? N’hi ha que dormen agafats a un tros de drap, o tocant el nas de la mare, o que directament no dormen. El meu, al que vaig dir Oleguer, era d’aquets últims.
L’Oleguer era de cabell fosc, pell molt blanca, de cara rodona i ulls preciosos que em miraven com si jo fos l’únic ésser imprescindible al mon. I, es clar, hi vaig caure de quatre grapes i vaig sentir un amor que no sabia que es podia sentir. El meu cor només estava acostumat al “t’estimo tant que quasi t’estimo com a mi mateixa”. Però mai no havia sentit el “t’estimo molt més que a mi mateixa sense cap tipus de condició ni dubte”
Les seves manies, els seus plors i les seves manetes, rinxols, orelles, ditets, nas, tot, formaven una personeta que va trasbalsar-me els sentits fins al punt que fins i tot vaig veure normal que una cua llarga li sortís de l’esquena, a tocar del cul.
A part d’això altres coses el feien una mica diferent a la resta. I torno a repetir que cada nen te les seves, que les mares mai no acabem de veure amb objectivitat. He conegut veritables dimonis que a ulls dels seus pares son senzillament moguts. O pesats que passen per xerraires, o pretensiosos dels que diuen que tenen un caràcter molt ferm. Però potser l’Oleguer tenia més, o més notables, si més no.
Acostumava a passar-se les estones de la migdiada, al bressol, llepant-se les mans i els peus, netejant-se el morro, les orelles, i tota la pell allà a on li arribava la llengua. Després, a les nits, es mantenia alerta, mirant cap a la porta. I si cap veí feia qualsevol soroll estrany feia una mena de lladrucs, ensenyant els ullals, quan ja hi va tenir. Amb la lluna plena mirava el cel i udolava amb un sentiment que a mi em feia posar la pell de gallina.
El nen llop va criar-se amb la mare humana, adaptats tots dos per la força de l’amor a totes les nostres diferències.
Ho dic des d’una opinió segurament subjectiva, com sempre quan parlem dels nostres propis fills, però l’Oleguer era bon amic dels seus amics, curiós pel món que l’envoltava, educat i molt bona persona. Què més he de dir: tot el que una mare pot desitjar.
Tot va anar rodat els primers anys, les relacions amb la resta de la rajada eren ben cordials.
Fins que als cinc anys, al vestidor del camp de futbol, li van veure la cua. No vaig arribar a temps de recollir-lo abans de que l’entrenador l’ajudés a treure’s les sabatilles i el pantaló i tirés amb sanya del cordill que sortia per sota de la samarreta. A la segona estirada el nen va començar a plorar com un boig.
El meu petit era diferent, i els adults que cuidaven de la resta de cadells van començar a sentir-se incòmodes al seu costat.
Els nens però van seguir com si no res, tot i que els primers dies estaven enutjats. No portaven gens bé la falta de confiança del seu amic. L’Oleguer, senyalant-me amb el dit de la manera que jo li havia dit un munt de vegades que no havia de fer, m’acusava davant de tots del seu silenci. I un grupet de nens i nenes de cinc anys xiuxiuejaven, mirant-me amb reprovació, fent-me sentir com una veritable traïdora per haver tapat una cosa tant simple i important alhora. Era una part d’ell mateix i no tenia sentit amagar-la. No van tenir cap problema amb la cua, com no en tenien amb els dits enganxats del peu esquerre del David, o amb la veu cridanera de l’Arnau, o amb la piga d’un centímetre quadrat que lluïa la Marcela al front.
A partir d’aquí, les visites al metge, les recomanacions, les “si necessites ajuda ja saps (a mi no em truquis)”. I la cua.
La cua, que a mi em tenia enamorada, començà a ser un motiu d’insomni, es convertí en un tema tabú que ni tan sols anomenàvem. I el meu fillet, que mai ho havia estat ploraner, va començar a plorar al veure les cares d’angoixa al seu voltant, els silencis i les mirades torbades.
I un dia, dormitant entre els matolls d’una esplanada del Montseny, vaig trobar la solució: li vaig fer un forat, molt ben acabadet, no volia comentaris al respecte, a tots els pantalons.
La cua del meu preciós fill va a començar a lluir pels carrers, amb una harmonia perfecte amb el seu cos, amb una cadència que li feia el pas segur i elegant. I superat l’estupor del primers dies, quan al final la cua de l’Oleguer va convertir-se en una cosa normal, igual que la façana vermella de la casa de les mestres, o la mania de la Teresa a petonejar tothom, la gent va deixar de mirar-la.
Quan estava content es bellugava graciosa. Li queia desmaiada quan necessitava consol i abric. I no tan sols jo, que no necessitava cap cua per saber l’estat d’ànim del meu fill, si no la resta, van començar a conèixer encara més coses sobre ell.
I al cap dels anys l’Oleguer va deixar de ser el nen de la cua, per convertir-se en l’educat, bon minyó, simpàtic i extravertit adolescent que canta a la lluna.

Comentaris

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    Montseblanc | 14-01-2017 | Valoració: 9

    Un relat ple d'imaginació, tendresa, que es pot extrapolar a altres casos semblants en que la diferència no hauria de ser un aspecte negatiu, sinó una cosa positiva que ens aporta bellesa, desperta sana curiositat i ens inspira amor...

  • Gràcies [Ofensiu]
    Magdala | 31-12-2016

    Gràcies a tu pel comentari. De vegades escribint surten els sentiment així, sense voler. Em fa molt feliç que t'hi hagin arribat.

  • Enhorabona[Ofensiu]
    Ibeth | 31-12-2016 | Valoració: 10

    Un relat preciòs, escrit amb molta sensibilitat que fa reflexionar sobre l'acceptació de les diferències.
    Gracies.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Magdala

Magdala

14 Relats

51 Comentaris

2521 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
Hola, em dic Magda
Vaig començar a escriure fa una pila d'anys, després de participar en uns tallers d'escriptura creativa, encara que la meva afició venia de més enrere.
Tant se val. Un dia vaig decidir deixar-lo. Vaig pensar que mai no escriuria com els autors que m'agradava llegir, els autors que feien sortir màgia de les paraules i em segrestaven el pensament amb les seves històries.
Ha passat molt de temps i moltes vivències, i ha arribat el moment en el qual torno a deixar que les paraules surtin lliures, i incontrolables de vegades, i vagin fent i desfent al seu aire, per pur plaer.
Disculpareu de vegades les meves expressions de castellano-parlant en procés d'aprenentatge.

lomomagda@gmail.com