A primera vista sembla el relat d'una utopia, la visió regeneradora d'un món futur feliç, un missatge per a l'optimisme històric. Però el relat amaga també algunes paradoxes, i potser segones lectures. El narrador ha vist més enllà dels seus congèneres i sap que el seu futur no té res d'afalagador, i veu en la terra el contrari, un present que convida a la desperació i un futur brillant. però potser s'enganya, potser té una visió parcial, i potser les mirades selectives són a la fi enganyoses.
però què es la veritat i què es la mentida? Què és absolut i què és parcial? Podríem abarcar amb una mirada tot el que existeix i tot el que ha existit i existirà?
Hem inventat Déu, però som incapacços d'entendre'l.
Una visió del futur, d'altra banda, ens permetria modificar el present i, consegüentment, alterar aquell futur albirat? és la mateixa paradoxa dels viatges al passat, però en sentit contrari.
Incerts, angoixats, neguitosos, acudim als futuròlegs per saber què ens espera. Però si mirem ben a dins nostre veurem que res no ens espera, que res no espera, que tot avança i es projecta en nosaltres a cada instant, a cada impuls del moviment de les galàxies que diem instant.
Salutacions!

tres paràgrafs per descriure la crisi del món en què vivim, en què haurem d'escarrassar-nos per no matar-lo i no matar-nos, sona com una cançó la crida a l'esperança del darrers paràgraf. Cal alentir aquest tren sí, que ens duu a l'abisme, la forsca i el desert. I cal reunir forces per no sucumbir a la desesperació.
Una abraçada,
franz

Visió de la precarietat a què està condemnant-nos aquesta crisi que buida els carrets dels supermercats, esllangueix les pagues de les vídues, amaneça fins i tot la nutrició dels nostres infatnts. No, ells no són culpable... però prou que n'hi ha de culpables!
Aquest preciós relat em fa pensar que alguns, aquests culpables que sens dubte no es troben amb carrets buits, tenen menys consciència que aquesta mateixos carrets sense veu als quals tu els has dotat perquè ens parlin del patiment que carreguen. Un patiment que cal denunciar amb la veu clara i neta que tu saps emprar com pocs.
Una abraçada.

Molt ben assumida, excel·lentment interpretada, la veu subjectiva que fila aquest monòleg descosit, enderiat, apassionat i insòlitament lúcid -i tanmateix tan versemblant!-, ens parla de les habituals interpretacions esbiaixades, de les distorsions de la comunicació i dels efectes devastadors de la incomunicació.
El protagonista té una discapacitat, però en realitat el conflicte que ens narra és universal, ens afecta a tots i a tots ens invoca. No solament quan ens puguem dirigir a persones com ell, sinó en cada un dels actes de la nostra vida diària. Tots sabem que les paraules poden ferir, però sovint no som conscients de com poden causar dany els silencis.
La Sílvia, l'Eloi i el narrador conformen un triangle perfectament definit, que desprèn autenticitat.
salutacions,
franz

Ens menes per un viatge turístic incomparable per la gran ciutat. els nostres ulls meravellats van resseguint la vibrant descripció dels paisatge.
Curiosament, no anem sols, anem amb aquesta colla de passatgers usuaris dels Tansports Metropolitans que sbaen gaudir de la inesperada fantasia d'un conductor més que artista, me´s que inventiu. Diuen que la inventiva i la creativitat ens ha de treure de la crisi que ens empatanega.
Simptomàticament, l'únic que no s'ho creu, l'únic que no gaudeix, l'unic que al final menysté aquest viatge impagable, és l'home de negocis.
Els calés no poden comprar la fantasia, ni entendre-la.

Una abraçada,
franz

Admirable concisió en la descripció d'un menut escenari: pell i llit, lasuor que ens condueix a l'evocació. Sota la superfície, els records dormen.

Salutacions,
franz

Una cosa que sempre em crida l'atenció dels teus relats és l'exotisme tan poc exòtic que saps emprar. M'explico: fas anar paisatges, entorns, personatges de noms ques se'ns pareixen llunyans, desconeguts, amb la naturalitat del qui ho ha conegut i viscut, i ens ho presenta de tal manera que ens hi creiem ja uns veïns més.
Aquest rigors ascètic del pas amb barrera que no dóna pas a res, a cap caminat, aquest repassar continu de l'arma ja inútil, la sobrietat muda i aparentment aliena a les emocions del guarda que es manté fidel a una tasca incomprensible, s'obre de cop a le'suqerda dels sentiments, a l'esquerda de la rutina militar inviolable, i, en definitiva, genera la catàstrofe personal, admirablement descrita en un breu paràgraf amb el mateix rigor, ascetisme i sobrietat del que l'ha precedit.
No necessitem visualitzar l'interior de l'unic personatge -fora dels que només són al·ludits com en sordina: les víctimes del seu passat, la mare distant que mor, les veus del poble que ens narren la seva fi-, per comprendre'l.
salutacions,
franz

Colpidora denúncia i alhora crònica actualíssima de la pobresa material a què ens està condemnant la política social de "després de l'esclat de la bombolla".
Un diàleg que sembla copsat directament del carrer, el carrer on abocarem ara els que van venir al reclam de la bombolla iq eu ara són acomiadat, no ja sense agraïment als serveis prestats, sinó amb la càrrega de la culpabilització de la crisi que no han creat.
Tanta misèria ens haurà de fer mal a tots, i per tan real, aquest relat fa mal.
Una abraçada,
franz

En tot just tres paràgrafs es descriu tota una vida, una vida inquietant en la seva aparent amoralitat, i les reaccions dels desconcertats, trasbalsats, sobrepassats progenitors, que inclouen el truculent desenllaç.
Potser té raó l'allan al seu comentari -difícil que no la tinguin, les seves intuïcions-, i hi ha aspectes de la vida, altes capacitats, que es transmeten més enllà de l'habitual canal de transmissió genètica. Aquí hi hauria el debat, de fet, entre els que és congènit i el que és producte de l'educació.
S'ha de dir que, sigui quina sigui la forma en què es generà el mostre, la forma amb què un dels seus progenitors hi posi remei s'ha de dir que és força expeditiva... però no definitiva, com molt bé s'apunta en una sola, de nou sintètica i certera, frase final, que talla el relat com el cop d'un ganivet ben esmolat.
salutacions,
franz

Genial títol, Núria!
De com els desitjos de vegades ens pdoer fer profundament infeliços... si és que realment es compleixen!
M'ha recordat, aquest relat, La grapa del mico, el relat gòtic terrorífic de W.W. Jacobs, però des del vessant amable i, en fi, edificant: les baralles adolescents són, tal vegada, només un assaig de l'amor, com els cadells quan es barallen assagen les relacions de jerarquia que els faran "civilitzats".
Ràpid i lluminós comun estel fugaç, una delícia de relat.
salutacions!
franz

Tornem al lloc del crim!
Allan, ens has fet habitants del teu paisatge reduït i reclòs. Com un més dels teus personatges,assistim a aquesta arquitectura evanescent, subtil, boirosa, on la vida i la mort juguen el seu joc d'aigües, travessats per dolors, records, amargors, músiques allunyades.
El que en la prosa és un dens discurs ple de contrallums i contrastos, en la teva poesia és cançó amb tornades i estrofes que s'enreden entre algues, randes, fines teles macades pel temps. Natura i artifici conviuen i s'agermanen en una mateixa i fatal tasca: la seva lenta, metòdica, inexorable destrucció.
No hi ha en veritat cataclisme, no en aquest poema: tot es continu i alhora una evasió, la canal que travessa el subterrani i que va degradant l'estabilitat de la casa, desprenent la sentor agra i dolça de la floridura, de la vida pútrida que s'assimila imperceptiblement a la mort.
El son: hostaler del somni, neguitosament present aquí sense ser realment esmentat, antesala incerta de la mort. presagis que semblen flotar en aigües tèrboles, aigües aturades encara que formin el corrent.
El corrent sense remei dels dies que es van succeïnt, des d'aquella infantesa evocada amb la capsa de la música i l'aroma captiu de les dones que ens van estimar.
Com molt bé diu Senyor Tu, aquesta poesia teva commou i penetra pel vocabulari ric i tan propi, tan instantàniament reconeixible com a teu. I, en definitiva, tan nostre, tant dels que habitem circumstancialment el teu món en visitar els teus relats i poemes.
Una abraçada!

La vida pública és necessàriament una vida hipòcrita? Cal preservar en un fons d'armari personal els detalls dels sacrificis i renúncies personals que sovint semblen inevitables per a algú que vol triomfar en la seva vida professional?
Apostar pel món i els seus reptes ens pot fer aixafar una part del nostre propi món. En una dona, segurament, en un grau major: les obligacions familiars i domèstiques semblen imposades per la mateixa condició femenina.
Conciliació de la vifa familiar i professional! Piles i piles de lleis, reglaments i ordenances, prestatgeries de bibliografia erudita sobre el tema...
I qui finalment ho regula de veres és la consciència interior. Fugir-ne, allunyar amb zel i meticulositat la reflexió cara a la galeria d'aquest crit de la consciència, és la prova més gran de la falla en el sistema.
El sistema de vida de cadascú té tantes servituds que es deuen a l'entorn social que no se'n pot fugir realment.
Magistralment descrita, la falla del sistema d'aquesta exemplar triomfadora se'ns revela amb subtilesa, sens escarafalls, sense una ruptura de l'ordre decent i civilitzat de la imatge i les formes, però nosaltres sabem, ja que l'escriptora ens guia amb la mirada que furga l'interioritat del personatge, que l'esquerda hi és, com una ferida, com una llaga oculta.
La manca d'aquesta hipocresia de les formes socials, que en grans artistes pot ser un recurs d'alta sofisticació, impregna avui grollerament les pantalles dels televisors. Se'n diu reality show. S'ha fet espectacle de la banalitat i la manca de cultura.
En l'altre extrem, no indagar en els sentiments pot ser igual de eprniciós. Una bomba latent a punt d'esclatar.

T'envio una altra abraçada, de ben segur que no l'última ni l'últim comentari!
franz

És aquest poema, com altres de l'allan lee tan carregats d'arcana saviesa, en veritat una condensada narració tenyida d'exaltat lirisme. Concentra la magistral capacitat d'allan lee per referir-se a l'evocació del passat sota l'angle distorsionat pel temps i el dolor acumulat.
De la mà d'aquesta veu impregnada de lirisme i nostàlgia, emprenem el viatge cap al lloc on el temps es deturà, no sabem per què, per quin cataclisme que deixà intactes o congelats sentiments que dormen irremissiblement. No ens interroguem sobre els motius, simplement ens deixem seduir per les imatges del paisatge, la casa, el camí vorejat de plàtans, el lloc on els somnis han estat fins ara els solitaris i inútils visitants. A la segona estrofa ens és donat el record real del temps en què hi hagué vida en aquella casa, se'ns parla d'un secret i una música que se'ns fan fonedissos entre les mans, a la claror de la lluna, on poden transitar els espectres que potser no podrien enfrontar-se al sol de ple dia sense desmoronar-se.
I en la darrera estrofa el present se'ns revela en tota la seva duresa de definitiva i irrevocable devastació.
El retorn a la casa és, doncs, un enfrontament abismal i vertiginós amb el cessament dels somnis, dels records, de les imatges mateixes. És a dir, la mort, física o només anímica. O potser, si és veritat el que diuen els que creuen en altres vides, amb l'oportunitat de tornar a començar.

una abraçada!

Aquest relat enllaça amb Els no trobats , des del qual podeu anar seguint la pista relat a relat dels que formen les Interseccions, una sèrie que ha mirat de penetrar en les causalitats i casualitats de les relacions que es fan i desfan en la nostra vida diària.
M'he proposat publicar una Mapa per facilitar el recorregut.
Gràcies a totes i totes els que heu seguit part, més gran o més petita, o tal vegada la totalitat, d'aquests petits contes.
franz

Destaques en l'ambientació, sempre tan estudiada i detallada, i, per cert, variada. M'ha tornat als ulls i a l'olfacte un record ja llunyà de la capital alacantina. Però dins l'ambient saps posar-hi personatges que desprenen autenticitat, carn i ossos... i tripes, com en aquest cas.
No sé si al català alacantí es fa anar galtes com a sinònim de barrut, de poca-vergonya. Aquí tenim un galtes que va arribar més enllà, un veritable extorquidor.
Amb tot, cal dir que la història, plena de sorpreses i vels magistralment descorreguts, és per si sola una estructura que fa d'aquest conte una petita obra d'exacta rellotgeria.
Salutacions!
franz