Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats, 932 Comentaris
114672 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com



Últims relats de franz appa

Últims comentaris de l'autor

  • franz appa | 14-04-2015

    Entre viure i reviure amb l'escriptura... Heus aquí el dilema, com diria el Bard.
    Crec que tots els que tenim la dèria d'escriure acabem tenint el mateix remordiment que assetja el nostre protagonista: per escriure deixem de viure, sobretot de viure amb els que estimem -a la fi, la veritable vida, o sigui l'amor-. Ho expliquen molt bé els Manel a una cançó del seu últim àlbum (Quin dia feia, amics...).
    Però, benvolguda Brins, el dilema és a la fi fals: no podem evitar escriure. El temps se'ns esmuny, i el volem retenir, i és potser en aquesta lluita que ens perdem la vida, però també és cert -que bé que ho explica aquest conte!- li arranquem un bocí d'eternitat quan reeixim a descriure'l sobre un paper -o una pantalla-.

  • franz appa | 14-04-2015

    sempre vivim sobre un caire finísssim, la corda que va entre els dos extrems -els dos extrems que vénen a correspondre's amb els dos grans temes poètics: l'amor i la mort-.
    Vivim així, tensant imaginàriament una corda fluixa.
    Aquesta veu assenyada i valenta -o sincera, si acceptem la seva pròpia protesta- ens avisa: no li valen les mitges tintes. Fugir de la mort és, en definitiva, fugir de la vida: de l'amor.

  • franz appa | 05-04-2015

    Aquest és un conte de tall molt realista, descrit des d 'una primera veu impregnada d'innocència, que mira sense jutjar, com miren els innocents, que actua sense jutjar , amb l'austeritat sense dubtes ni recances dels innocents.
    Els que no són innocents són els que proclamen fes, admiren lliris, erigeixen capelles a un Creador i no s'embruten les mans. Però no poden acallar les seves consciències.
    Tot això ens arriba des de la perifèria dels ulls del narrador, implacables, majestuosos i purs com els lliris, aquesta figura que sí ens evoca el ric imaginari de l'allan lee, que aquí ens arriba contingut, servint amb excel·lent eficàcia un tema senzillament demolidor per a un dia com avui en què el llegeixo -diumenge de Pasqua-.

  • franz appa | 05-04-2015

    Aquest conte té una manera deliciosa -com si poguéssim mastegar el sucre que recobreix els xurros- de tombar de la descripció dels fets ordinaris -tot i una mica excèntrics, vaja-, cap als extraordinaris.i ens deixa tan bocabadats com al protagonista.

  • franz appa | 12-02-2015

    Una excursió de la mà d'Antònia Font era massa temptació per passar de llarg, de manera que em trobo, ara que el fred de l'hivern ha deixat força enrere els dies d'estiu, trobant el tacte càlid de la teva bicicleta. Rost avall!

  • franz appa | 12-02-2015

    Una excursió de la mà d'Antònia Font era massa temptació per passar de llarg, de manera que em trobo, ara que el fred de l'hivern ha deixat força enrere els dies d'estiu, trobant el tacte càlid de la teva bicicleta. Rost avall!

  • franz appa | 12-02-2015

    Jugant a les (quasi) polisèmies,investigant juganera les quasi homonímies, construeixes una seductora invitació a furgar en allò que de vegades el fred (diguem-li pressa, estrès, rutina) oculta sota la superfície dura dels dies, dels mesos, dels anys.
    Ben d'agrair.

    Eduard

  • franz appa | 12-01-2015

    Un plaer entrar a RC i veure que algunes coses no canvien. El teu sofà, el teu gest. i la teva sempre lúcida prosa o poesia. Canvis superficials? Això, purament superficials...
    Una abraçada en aquest any nou, que ens mantingui així de bé!

  • franz appa | 08-01-2015

    Imagino que com tots, el poble americà -en podem parlar com a poble, d'aquest mosaic d'homes i dones vinguts de tantes latituds?-, conté el bo i el dolent, tot en un. Àngels i dimonis, els homes i les dones repartim a tort i a dret una de cal, una d'arena. Som la llum de l'univers, i som el més pervers que ha donat. Sense nosaltres, potser l'univers, sense consciència, no existiria, o no es reconeixeria, que ve a ser el mateix. Amb nosaltres, potser aquests petits, diminut, qui sap si transcendental planeta, pot anar a l'apocalipsi.
    Com una de les seves darreres aportacions a la cultura del món, internet, la creativitat nord-americana té un doble ús: serveix per alliberar de la ignorància i serveix per al control de la població.
    Tanmateix, la creativitat és allí. Altres societat miren de referenar-la i posar-li dics.

  • franz appa | 08-01-2015

    Molt reeixida la imatge dels dromedaris, aquests soferts animals del desert. Però en les nostres vides individuals hi ha molts oasis, i també besllums que potser es certificaran com a miratges. El nostre errar col·lectiu, el de la nostra petita pàtria, és un abnegat homenatge al camí sobre la sorra traçat pels nostres avantpassats, o pels dels que ara ens envolten i hem volgut abraçar com a compatriotes.
    La citació final del vers de Raimon conté una errata? Imagino que el "per" de la frase final és també "perd".

  • franz appa | 10-12-2014

    En aquest relat, que parla d'ocultacions, de clandestinitats, que per desgràcia han estat i deuen ser encara habituals en els convulsos períodes en què es destapa a tot vent la follis humana, la perspectiva amb què es narra capgira d'alguna manera la visió. De fet, assistim a un món irreal, esfereïdor, però llunyà, des del fons de l'aïllament. Tant el discurs del narrador com les descripcions provoquen un sentiment d'estupor i irrealitat, però acaben desplaçant-se cap al món exterior, cap als bombardeigs i les persecucions que a penes són un tètric i terrible soroll de fons.
    Resulta increïble la riquesa de detalls que es poden copsar en tan poques línies tan ben escrites. La meva sincera felicitació.

  • franz appa | 10-12-2014

    Tampoc no sé recuperar el meu comentari. Es tracta d'un poema irrevocable, com la mort, però amb un final pertorbador. De fet, si aconseguim, amb esforç, ser amos del nostre dolor, no podem ser mai amos de la nostra mort. La presumpció humana ens porta moltes vegades a oblidar-ho, o aparentar-lo. Aquest poema parla molt de les aparences, de la fatuïtat humana, i ens ensenya de manera inquietant que som absolutament mortals. Banals, fins i tot.

  • franz appa | 10-12-2014

    Un llapis inquiet que explica la quotidianitat, la compon, li dóna color, vivor i fins i tot aroma. Hi ha poemes que respiren a través dels silencis i ens traslladen els mots de la descomunal xerradissa diària d'una ciutat qualsevols.
    Aquest n'és un, amic Aleix, llapis inquiet...

  • franz appa | 10-12-2014

    Bona notícia el retorn dels reptes en aquesta casa, que tan bona escola de relataires és.
    En definitiva, els viatges cap a la mort són sempre una travessia del desert.

  • franz appa | 10-12-2014

    Com l'Aleix, m'alegro de retrobar-te en aquestes pàgines, de redescobrir el repte recuperat per un grapat de relataires que conspiren per mantenir aquesta idea que tan bona literatura ha generat malgrat la seva aparent modèstia.
    Un cop més, indagues en projeccions fosques de la nostra ànima. A canvi de cap salari. No podem deixar de narrar, finalment.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: