Besllums.28

Un relat de: franz appa
Crec que era nit encara,
a l’hora aquella en què la llum
sembla tremolar, emperesida,
transitant des de la gran fosca
cap a les primeres escletxes del dia.
Tu parlaves, de tant en tant
rient amb un inarticulat so
semblant a esquelles de vidre,
sobre el riu fresc i estret,
l’herba molla, les restes
de la nit en què ens devoràrem.
Els teus llavis, tebis i humits,
tenien el regust de la rosada.
I recordo amb precisió
que els teus genolls tenien
el reflex verd de la gespa.
No sé per què tot era callat
llevat del rierol i tu,
llevat dels teus ulls
que esclataven com els estels
que lentament es dissipaven
en la naixent albada.
Crec que el vent de la nit bufava
lleuger i fresc com els nostres cossos.
S’aniria apagant i la brisa
potser s’enduia la flaire
del teu cabell sobre la meva espatlla.
Parlaves de vagues plans de futur
però el temps era lluny encara,
en la forest quieta poblada
de misteriosos rastres de vida.
Els dies que ens esperaven
amb el sever fuet de la seva marxa,
ordenats polidament al calendari,
encara no ens havien atrapat
en la seva teranyina de deures
i oblits necessaris.
Els dies i les nits de la inútil
espera de les veus de l’un i l’altre,
com ones de programes de matinada
en què éssers solitaris
es busquen tossudament
com si els somnis fossin sòl
solcat per desigs i esperances.
Els dies en què vas faltar,
els dies en què et trobava
només en l’interval entre dues pluges
de records com agulles
clavades dintre un cervell tan fràgil.
I així i tot, que clara la memòria,
com de certs els tactes i sabors
del teu cos, la teva pell, el teu crit
d’èxtasi semblant a una mort petita
aquella nit sota estrelles
que encara veig avui.
Suposo que són les mateixes
que aquella nit t’i•luminaven.

Comentaris

  • Bells records[Ofensiu]
    brins | 16-04-2015

    Comences aquest bell poema dient "Crec..." i repeteixes aquest verb cap a la meitat del text; això et permet expressar de meravella l' ambigüitat que adquireixen, a vegades, els nostres records.

    És curiós com selecciona les vivències, la nostra ment, a vegades fins i tot ens fa dubtar de si una remembrança determinada és real o imaginada, però del que mai no dubtarem, será dels nostres sentiments. L'amor que hem sentit perdurarà sempre en el nostre record.

    Un poema encantador, Franz; Enhorabona!

    Pilar

  • betixeli | 08-04-2015

    Quines imatges tan boniques, encara que deixin un regust trist...cada una m'ha portat de la mà a llocs i moments diferents, des de les tornades a casa de matinada, fins als rierols de la Vall de Núria. És el que té la poesia, que cada lector se la pot fer a mida.

  • Genolls verds[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 07-04-2015 | Valoració: 10

    Em quedo amb el color dels genolls, verds d'herba i natura i desig i amor i nit i matí i matinada. Aquells detalls de la memòria que resten amb nosaltres i sumen. Un poema deliciós, d'aquell passat que ens acompanya i ens acompanya i ens acompanya sempre. Llegir-te em deixa una sensació de benestar. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

133050 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com