Cercador
Besllums.26
Un relat de: franz appa- Compartir:
Solíem passejar per les vores de la ciutat
oberta com una magrana a final d’estiu,
llegíem els camins que no anaven enlloc
perduts en la natura somorta del suburbi.
Enceníem els cors amb poemes apresos
als tristos manuals d’una literatura morta
i encetàvem els nostres dintre nafres crues,
sota el ritme indolent dels antics dies.
Tot quedava enrere com un foc en extinció,
espargint brases i guspires minúscules
cap al vent que de l’oest buscava el mar
i s’enduia els sospirs de les nostres mares,
la cridòria del trànsit brusc dels homes,
l’olor estantissa de les botigues closes
quan corria l’aspra llum de la tarda.
Tot quedava sota un núvol de polsim brut,
es dipositava en els intersticis de les pells
que ens rajaven com a pellofes de taronges.
Aquella càlida flaire i aquell podriment!
Érem massa joves per saber que ens ensorràvem
i lliscàvem com ho fan els ballarins romàntics.
Sense música, tal vegada, o amb més crits
que no pas melodia, melangia grisa i fum.
Així era aquell camí d’anys per on fèiem
els nostres propis camins sense adonar-nos-en.
28 d’octubre de 2014
oberta com una magrana a final d’estiu,
llegíem els camins que no anaven enlloc
perduts en la natura somorta del suburbi.
Enceníem els cors amb poemes apresos
als tristos manuals d’una literatura morta
i encetàvem els nostres dintre nafres crues,
sota el ritme indolent dels antics dies.
Tot quedava enrere com un foc en extinció,
espargint brases i guspires minúscules
cap al vent que de l’oest buscava el mar
i s’enduia els sospirs de les nostres mares,
la cridòria del trànsit brusc dels homes,
l’olor estantissa de les botigues closes
quan corria l’aspra llum de la tarda.
Tot quedava sota un núvol de polsim brut,
es dipositava en els intersticis de les pells
que ens rajaven com a pellofes de taronges.
Aquella càlida flaire i aquell podriment!
Érem massa joves per saber que ens ensorràvem
i lliscàvem com ho fan els ballarins romàntics.
Sense música, tal vegada, o amb més crits
que no pas melodia, melangia grisa i fum.
Així era aquell camí d’anys per on fèiem
els nostres propis camins sense adonar-nos-en.
Comentaris
-
Molt intens.[Ofensiu]RATUIX | 13-04-2015
M'ha agradat sobretot aquesta part:
Érem massa joves per saber que ens ensorràvem i lliscàvem com ho fan els bailarins romàntics.
Al cap i la fi, la vida és un camí per on arribem a la mort, a estones amb música, a estones ballant, a voltes ensopegant cegament en la fosca... -
Com una magrana...[Ofensiu]aurora marco arbonés | 08-01-2015 | Valoració: 10
Així vas desgranant els records d'una primera joventut on la poesia ja era un intent de sentir encendre els cors. Amb un ritme perfecte, fas un recorregut pels camins trepitjats, per la indolència amb la que es vivia la vida en els antic dies, per les sensacions del polsin brut que rajava com pellofes de taronja...
Tot un món ja llunyà que expresses amb unes imatges superbes.
M'encanta com escrius.
Una abraçada i feliç any.
l´Autor
150 Relats
933 Comentaris
168475 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90
Biografia:
Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes
Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.
El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:
(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.
Correu a: antiartistes@gmail.com