A vida o mort

Les sirenes tallen la nit i trenquen el desordre controlat de la sala d’Urgències. La densa atmosfera quotidiana, farcida de queixes, interrogatoris, crits, remor de rodes, col•lisions de lliteres, xiulets de la màquina de cafè, alarmes, monitors i un batibull acústic a vegades eixordador, queda com de sobte suspesa d’un pseudosilenci contingut. Infermeres, metges Interns (els Adjunts esperen les notícies a la Sala de Coordinació), portalliteres, guàrdies de seguretat... tots es desplacen a la porta d’Ingressos. La trucada els ha comunicat que és un cas de mort imminent, si no arriba a tremps. Els familiars de la Sala d’Espera, captivats pel xivarri de tanta activitat sobtada, s’obliden per un moment dels seus parents i s’arremolinen a uns metres per no perdre's l’espectacle.
El pacient té, en efecte, molt mal aspecte. Groguenc, cobert d’una suor llefiscosa, febril, tremolós, amb uns ulls esmorteïts enormes en mig d’una cara cadavèrica, respira amb dificultat. No se saben les seves dades personals, una trucada anònima ha donat l’avís, però sembla que feia temps que el seu estat era cada cop més preocupant. Té evidents signes de desnutrició i deshidratació, i les seves paraules són dèbils i incomprensibles. És evident que delira, les seves respostes a les preguntes dels metges, gairebé inaudibles, no donen respostes vàlides.
Mentre li apliquen sèrum i prenen mostres per analítiques, segueixen l’anamnesi. Ara ja són els Adjunts, atrets per la peculiaritat del cas. Però les paraules entretallades, acompanyades d’accessos de tos i de dificultat respiratòria, no ajuden gaire. Sembla que podria haver estat perdut en un desert, perquè en diverses ocasions es refereix a un beduí, o almenys creuen entendre. Això podria explicar el quadre, un home perdut al desert, sense menjar i amb poca aigua, rescatat per un nòmada que ha avisat a Urgències. Si, això encaixaria, si no fos...
Si no fos que a Barcelona no hi ha deserts ni beduïns en molts quilòmetres de perímetre.
Tanmateix, atesa la peremptorietat del cas, prescriuen iniciar un seguit de transfusions múltiples que el tregui de l’estat caquèctic en què està.


Presentat al Neorepte 1 (Repte Clàssic DLXXII) recuperat per Deòmises amb la complicitat d’actuals i d’antics relataires, alguns retirats d’aquestes pàgines fa temps, que es van conjurar per salvar-lo. Amb la intenció que fos una metàfora del Repte moribund, penso que no vaig saber fer-lo prou entenedor: el pacient és el Repte i les transfusions el doll de relats participants per a recuperar-lo.