Fi de termini per al Melorepte 138 i inici de votacions

Intervenció de: franz appa | 15-03-2011

---

Acabat el termini de presentació d'obres al Melorepte 138, sobre el tema Strange fruit, comença el de les votacions.
Aquí hi ha els poemes participants:

1• Als meus pares

Sóc l'infant de cendra que visc sota d'un arbre
amb fruita de pell podrida i tronc corcat,
i bec en gola bruta hores i dies de pena i fang
vetllat per unes ombres que un dia van ser carn.
Ni la terra m'alimenta ni el sol em treu la set,
ni lluna m'abrigalla ni el dia em treu la son,
tampoc brilla ni llueix pell esquerdada
i en catedral d'ossos, tot batec és fugaç.

Mentre el cor em panteixa glops a l'esquena
esquinço pedres amb les ungles i les mans,
sanglotant esgarrapades i amb els dits,
plorant petites llàgrimes de sang.

Mentre el sol que cou em taca la cara
escolto el mut d'unes veus que no fan so,
però que parlen a través de la carn morta
sospirs que tornen en les meves orelles el nas.

Com a única herència pel record me n'enduc
biberó amarg de crits ofegats en gola,
joguina trencada de somriures estripats,
falda aspre i dura de terra i fang,
rondalles fetes de grinyols i de ventades,
abraços de sol roent i pluja de mans fredes,
carícies d'esbarzer en pell de cuir gastat,
bressol de fusta seca i manta feta de ras.


2• Escarlata

Una senyoreta distingida passeja per les elegants voreres de Savannah.

Observa-la:
porta anells encesos de vermelló, són més foscos, estan fets de gotes de sang esclavitzada.

Estan fets de l’amargura entre el color negre i el blanc.

Per la vaporosa i fina mussolina del vestit queden molt bé com a contrast.

I en el camps, no molt lluny, famílies senceres recol•lecten tresors.

El contrast
de les pells colrades sobre blanc queda estètic també.

Encara que de les espatlles de famílies senceres s’escolin gotes i gotes de sang idèntica a la teva. Gotes per anells.

Fins i tot en certes zones només veig nenes i els seus robins són puríssims.

Em preguntes
si encara queden senyoretes guapes que passegen,

si encara queden famílies per anells o només nenes damunt del blanc.


3• Tornar-hi

Sé que hi ha un port curull de fàstic
amb vaixells de melangia
Recordaré?
Aquesta ànsia d'oblit afebleix el desig
hi ha tants camins per a tornar
Plou amb veu rogallosa, feta
de peus arrossegats per damunt la pols
Amarat de solituds, carena d'escuma
el vol dels falciots no arriben molt al nord
Potser la rosa era veritat
i el jardí tancat dins les encluses del bosc
els fruits que mai vaig tastar alenaven comiats
Quin engany fugir
ans la gola encara es frega amb aigua malalta
i la set em corca els genolls i les llàgrimes.
Recordaré?
Tots vosaltres enderroqueu els murs
de l'oblit
Sé que hi ha una terra malalta de sud
que espera la meva mort per a nodrir-se


4• Extravagància de la magnòlia

Dona, has entès el motiu del patíbul, la remor
De cada paraula quan només la pregària
Pot salvar-te la pell de la soga, en la solitària
Lluita per evitar la pesantor del fruit del rancor?

Bella, has comès el crim de voler discernir l'amor
Entre ombres on tan sols existeix la gregària
Fel que amarga l'existència amb el grinyol sonor
D'una cadena que t'arrossega cap al fons de la nit?

Digues, fruit estrany, pell colrada per l'extravagància
De la magnòlia, on has deixat el sol que t'habita el pit,
O els pètals d'eben que t'emplenen de subtil fragància?

Digues, qui gaudeix amb les teves llàgrimes, amb l'ànsia
De ferir-te l'ànima amb còdols de les pedreres del despit,
En el tarter cap a la llibertat que no minva la distància?


5• De tu, mare

Sóc el fruit estrany - la dolça deessa -
que en el deliri de la nit és estimada
però quan surt el Sol és denigrada,
car tota la meva pell és negra atzabeja
i canto amb sentiment de raça rebutjada;
no oblido l'arrel de l'arbre al que pertanyo,
és el rostre de pell colrada i dents lluents
que porto en el record més fons de tu -mare -


6• Dansa macabra

S’encén la impertorbable nit
de lladrucs de gos,
de teies violentes,
de les dents corcades dels botxins
quan la majestuosa magnòlia
desvetlla els fruits
entre arrels carnívores.
A les branques dels arbres
el temps impassible fa gronxar
els cossos dels negres penjats
en la seva dansa macabra,
mentre la solemne brisa agrumolla
la sang a les mans dels homicides.
La lluna clamorosa resplendeix
sobre els negres rostres convulsos d’agonia,
damunt l’esgarrifosa fesomia
de la diabòlica vivacitat dels blancs.

24 hores per votar, tots els autors/es registrats, 2 vots cadascú. Fins demà, a les 23 h., en què farem el recompte i proclamació de guanyador.

---