El dia dels trabucs

Un relat de: franz appa
-Vinga, en fila de dos! –va cridar el Venanci de cal Rabassó.
En Clint va acuitar-se entre els moviments precipitats dels seus companys a buscar el seu lloc a la formació. Aviat es va trobar al costat del Lluís Anguera, que malgrat els seus divuit anys mal comptats ja era tot un veterà. Tanmateix, se’l veia tens i nerviós, repassant ara el canó, ara la culata del seu trabuc. En Clint es va dreçar bé sobre la seva alçada destacada que el permetia fer una ullada sobre tot el grup. Tots estaven excitats, alguns somreien, altres no. Repassaven el saquet amb la pólvora, les armes, els caients dels seus barrets o l’ajustament dels seus mocadors. Qui més qui menys ocupava els segons que faltaven amb qualsevol detall que els permetés alleujar l’espera. Només el Venanci, amb la seva barretina lluenta sobre les enormes patilles platejades, semblava realment aqueferat, repassant la formació detalladament i inspeccionant cada arma. Res no podia fallar. Era el gran dia, pel qual tant s’havien preparat.
-Som-hi, en marxa! –va bramar per fi el Venanci.
I van començar a caminar, mantenint les files premudes sota els alers de les cases. Ràpidament van desembocar al carrer major i van alentir encara la marxa, rebent ja l’impacte dur del sol del migdia. Es veia poca gent. Tothom devia ser ja a la plaça, esperant que comencés la festa.

Era un cop arriscat, però potser de tan aventurat, de tan agosarat, podia resultar imprevisible, podia comptar al seu favor amb el factor sorpresa. O així ho creien ells. Ho creien perquè ho havia dit el Rabassó. La seva paraula era suficient. Qui més qui menys portava mesos sota les seves ordres. Alguns ja anys. Havien començat amb ell quan només era un caporal dels fusellers, els miquelets. Amb ell s’havien foguejat en durs combats arreu del país, des de les abruptes terres dels Pallars fins al cap de baix, al coll de Balaguer. L’havien vist carregar-se de galons, però més important que allò: l’havien vist carregar-se d’experiència i de prestigi. Confiaven a cegues en ell, en els seu instint per trobar el lloc i el moment precisos per l’emboscada, per l’assalt directe, per l’atac per sorpresa envers la reraguarda de l’enemic. Per a la retirada, per a la fugida a temps, per trobar el millor amagatall. Sí, eren ja anys de lluita a les seves ordres. I encara que a ningú, a cap d’aquells homes ja bregats i endurits en mil batalles, se li escapava que el país anava quedant cada cop més dominat per l’enemic, més a mans dels borbònics, ningú no hauria gosat discutir cap estratègia del seu comandant, i ningú, segurament, descartava que l’audàcia, la decisió, l’empenta i la valentia del Rabassó i d’altres com ell poguessin tombar la truita i fessin finalment capgirar la direcció que semblava malauradament dur la guerra, amb Barcelona assetjada i les tropes franceses i castellanes escampades arreu del Principat, i amb la vergonyosa retirada dels anglesos que havien venut els catalans al Rei de França a canvi d’un bon pessic als privilegis de les restes de l’Imperi espanyol on ara regnava el seu nét.
Van continuar baixant pel carrer major, buscant les ombres protectores dels ràfecs. A baix, al clos de la plaça, on el sol del migdia picava de valent, la multitud encuriosida emetia una remor d’agitació expectant. El Rabassó va fer una ullada de biaix als seus homes, als escollits en aquell escamot que havia de donar un cop a la moral dels botiflers que gosaven celebrar la festa major com si res. Bé, ja ho sabia, ni molt menys tots eren botiflers... La majoria, de fet, no ho eren. Potser tampoc eren ben bé austriacistes. Potser en el fons només era que tots estaven tips de tanta guerra, de tanta angúnia, de tant patir el pas d’ara un exèrcit i ara l’altra, tots amb les seves exigents demandes de vitualles i alberg , quan no directament els seus saquejos... Era normal, ben mirat, que tinguessin ganes d’oblidar-se, per un dia, de tanta calamitat, i retre homenatge a la seva patrona. Ara, si no els volia cap mal, tampoc dubtaria un moment a sotmetre’ls al perill si amb allò podia assolir el seu objectiu, o bé posar al resguard els seus homes. Els va mirar un a un. No més d’una dotzena, però braus, calents de cor però amb el cap fred a còpia d’aprendre de tantes batusses com havien compartit i a les que havien sobreviscut.
En silenci, els va fer un senyal perquè s’arreceressin bé i es parapetessin darrera la gran portalada de la casa Barbenys, des de la qual podien vigilar l’entrada a la plaça des del carrer d’avall sense ser vistos. Es van apostar, sense fer un soroll, contenint la respiració.


Un cotxe va creuar el carrer, lentament, amb les rodes repicant de manera estrident sobre l’empedrat. Baixava del carrer del Forn i es va aturar un moment, com sorprès, ell mateix, com si es tractés d’un ésser animat i autònom, invisibles els ocupants rere els vidres foscos que mirallejaven sota el sol que inundava el carrer. El cotxe, o el seu conductor ocult, va aturar-se, just al pas de l’escamot. El Clint va poder veure aleshores els dos ocupants dels seients davanters del vehicle. Eren els senyors de cal Pomés, els va reconèixer de seguida, malgrat que amb prou feines els havia vist un parell de cops pel poble. Potser va reconèixer millor el cotxe, aquella majestuosa baluerna que ara ocupava gairebé tot l’ample del carrer, barrant inadvertidament el pas dels homes.
El Clint va pensar “què fot aquest?”, quan el cotxe va iniciar una maniobra brusca reculant just cap a la seva formació. Va sentir la veu d’algú, probablement el Venanci, cridant “compte!”, i ell tot just va tenir temps de veure des de la part del darrera del cotxe una cabellera rossa que s’agitava, girava potser envers ell, potser l’esclat mat d’uns ulls blaus que el fitaven indiferents, o potser fredament.

El cotxe del cavaller Pomés va irrompre, tibat pels dos imposants cavalls blancs, al mig de la plaça. Van sentir retrunyir els cascos de les enormes bèsties, alguns víctors no gaire entusiastes, escadussers, i el so de la traca que assenyalava l’arribada de la imatge.
Era el moment que havia triat el Rabassó. No els va caler esperar el seu senyal amb el fusell, marcant el camí de la plaça, ni escoltar la seva veuassa bramant “ara!”, per llançar-se en perfecte desplegament cap a l’entrada de la plaça. El mateix Rabassó va disparar el seu fusell contra els soldats francesos que guardaven aquell accés. Un d’ells va caure sense temps d’emetre cap queixa, i abans que el seu company pogués reaccionar, el Massip, sempre el més ràpid, el reduïa amb la culata del seu fusell. Es va produir de seguida un moviment generalitzat de pànic, i la gentada va obrir una gran clariana al voltant de la imatge de la Mare de Déu i del cotxe de cavalls. Mentre el Rabassó i el Massip corrien de dret cap al davant del cotxe, la resta de l’escamot va obrir-se com un ventall mirant d’encerclar la patrulla de soldats que el seguien a peu. Apostats en una filera absurdament recta, l’escassa dotzena de soldats no tenien visió de l’atac enfollit dels dos miquelets que atacaven frontalment, i a penes podien distingir la resta d’atacants que s’havien barrejat entre la gentada en fuga.
El Massó, àgil com un gat, va saltar entre els cavalls i va fer baixar el cotxer amb un simple cop del canó del fusell a l’espatlla. Sense aturar-se, va enfilar-se al sostre del cotxe i des d’allí dalt, a quatre grapes, va disparar quasi a boca de canó a l’oficial. Sorpresos, rodejats i sense cap, els francesos es van rendir de seguida. El Rabassó, que retenia per la brida un dels cavalls, va plantar-se amb dues gambades davant la porta del cotxe.
-Surt, Pomés, botifler i traïdor!- va cridar, fent-se sentir per tota la plaça que havia quedat en un moment gairebé deserta i silenciosa.
Però el que va seguir va ser un espetec sord i un petit núvol de fum des de dins del cotxe. El Rabassó va sentir la bala xiulant-li a escassos centímetres de la cara. “Càgondéu!”, va cridar, obrint la porta d’una estrebada i abraonant-se amb la baioneta pel davant a dins el cotxe. Va veure el Pomés, la seva cara botida sota la perruca, desfigurada en una ganyota de terror. Mostrava les dues mans en un gest que no es podia saber si era de rendició o de protesta. Al seu costat, la seva dona fitava l’intrús amb altivesa desafiant. Era la seva mà, ricament enguantada, la que subjectava la pistola que encara fumejava.
-Disculpeu, senyora –va fer el Rabassó, i va engrapar el cavaller Pomés i el va fer caure rodolant fora del cotxe.
-Respecteu els meus nens! –va sentir aleshores que cridava, de dins estant, la senyora. Va girar-se caps als seients del davant i va veure dues criatures,un nen i una nena, que se’l miraven amb uns ulls com a plats, clars, blaus, insondables en la penombra del petit habitacle.


El Lluís va colpejar repetidament amb la mà plana el darrera del cotxe i es va aturar.
-Mira on vas, cap de cony! –va cridar algú.
El Clint va veure ara el perfil sever, d’au de presa, del senyor de cal Pomés, que sense molestar-se ni a mirar-los va fer girar el volant de nou i va enfilar de nou el carrer del Forn a tota velocitat.
-Aquests eren els amos de la casa on vius, oi? –va dir-li el Lluís, quan el cotxe va haver desaparegut, amb aquella fugaç visió d’una bellesa rossa que era difícil saber si ni tan sols havia reparat en ells.
-Apa, no badeu, en fila! –els va acuitar el Venanci.
Van reprendre la marxa sense dilació. La gran ocasió havia arribat per al Clint.
-Vinga, carregueu!
Els dits li tremolaven lleugerament, però va poder carregar el trabuc sense aturar la marxa i sense vacil•lacions. Ho havia assajat moltes vegades, ho podia fer a cegues.
Ja eren a la plaça. Primer va disparar el Venanci. Després tots, un a un, l’un darrera l’altre en un perfecte ordre i ritme. Li va arribar el torn al Lluís. Va prémer el gallet. Ara a ell. Va aixecar el trabuc, va acariciar el gallet. Suava, el tacte de la peça de metall que havia d’accionar era més aviat calent, va afermar el dit i va notar que lliscava lleument.


El cavaller Pomés, postrat amb la dignitat del seu càrrec oblidada al terra de la plaça, gemegava i suplicava, mentre la seva dona, amb els nens ara aferrats amb les seves mans com abans havia aferrat l’arma, era obligada per un dels homes de l’escamot a abandonar la plaça a peu.
-Quasi t’afaita –va dir-li el Bordonet al Rabassó, mirant-se amb poc dissimulada cobdícia la dama que s’allunyava amb posat distingit, sense mirar enrera, com si l’actitud del seu marit li fes almenys tant de fàstic com els seus captors.
-No m’hagués anat pas malament –va fer el Rabassó, masegant-se la barba serrada.
-Creus que tindríem una oportunitat, amb la dama? Molt plena de fums, la veig –va replicar l’altre-. És clar que si pelem el seu manso...
-Calla, animalot, enllestim abans no arribi la guarnició de Falset –va replicar el Rabassó, fidel a la seva fama d’adust.
El Pomés va redoblar aleshores els seus planys, agenollat, mig desperrucat.
-Busqueu una soga i un bon arbre el més a prop de la vila, que el poble pugui veure quina justícia és la que fan els miquelets amb els venuts i els traïdors a la pàtria! –va exclamar aleshores el Rabassó, fent-se sentir als quatre cantons de la plaça.
La senyora de Pomés, en sentir aquestes frases, va aturar-se en sec i, després el que van semblar uns instants de reflexió, va girar-se i va retornar cap al lloc on s’estava el seu marit, gairebé arrossegant-se pel terra. El seu custodi va mirar de barrar-li el pas, però el seu posat era tan decidit que va acabar per plantar-se al costat del Rabassó, tibant de les seves criatures enèrgicament, gairebé de manera ferotge. Li va clavar la seva mirada blava, estrangera, i li va etzibar:
-No pensarà deixar orfes aquests infants?
-Com vós pensàveu deixar els meus, senyora –li va replicar ell, marcant amb un dit una simulada trajectòria de bala a frec de la seva galta.
La senyora i el capità miquelet van mantenir les mirades, en un veritable desafiament, mentre es feia un silenci espès, expectant. Fins i tot el patètic cavaller arraulit va callar i va contemplar, amb cara de profunda estupefacció, la seva dona.
-Atureu-vos, atureu-vos, per la Mare de Déu! –va trencar aleshores una veu aquell moment on tot semblava haver-se congelat sota el sol implacable d’agost.
Era la veu del rector de l’església, que s’apropava a grans passes cap al centre de la plaça. El Rabassó el coneixia bé, era un bon capellà, que s’havia mantingut fidel al rei Carles i a les constitucions del poble català.
-No violeu en el dia de la seva santíssima ascensió als cels la seva eterna pau! –va fer el rector, col•locant-se entre el cavaller descavalcat i els miquelets que el tenien encanonat.



Els retrunys seguits en perfecte successió dels trabucs van ser rebuts amb un sobtat silenci, només trencat per algun crit d’esglai, i immediatament rebuts per una ovació entusiasta. Havien causat l’efecte buscat. Van obrir-se pas entre la munió, seguint la barretina del Venanci que relluïa entre la gent com una flama, i van donar tot el tomb a la plaça seguits per la marxa dels grallers. Novament es va fer la cridòria, i entre aquesta i la música el Clint no va sentir l’ordre de carregar de nou, però va reaccionar ràpidament quan va veure que ho feia el Lluís. Quan va acabar, va poder veure la Magda que li feia tot d’escarafalls per cridar la seva atenció. Al darrera seu, els pares del Clint el saludaven també, bastant més sòbriament.
Van avançar unes quantes passes més i van tornar a disparar. Va aixecar el seu trabuc just quan veia la inconfusible cabellera rossa que havia distingit dintre el cotxe dels Pomés. La noia no els mirava, de fet es duia les mans a les oïdes i contreia la cara amb gest d’espant. Pam, va sentir la seva salva esclatar. Encara que els taps li amortien força el so, no trobava, mai no ho havia trobat, que l’espetec del trabuc fos per espantar ningú. Devia ser tan ruc com son pare, va pensar el Clint, espiant la cara de la noia quan va abaixar les mans. En obrir els seus ulls, aquell blau sorprenent que també havia divisat, va trobar-se amb els seus. I per un segon el Clint va sentir una frisança, una sensació que no sabria explicar-se. Ni explicar. Sí, certament era una bellesa. Però no era això, o no era només això. Era una cosa que no pertanyia exactament a ell mateix, ni potser a ella, i que d’una manera estranya associava al contacte del trabuc, al tro, a l’inefable excitació que li produïa desfilar amb ell, el pas al ritme de la música, estar allí dins i no a fora. Ser part de tot allò i viure-ho, de bell nou però com si en el fons ho revisqués.
-Com t’has sentit? –li va dir la Magda, quan es van trobar pocs minuts després, ja fora de la plaça.
I com li podia explicar, realment, tot allò?
-Bé, i a tu, t’ha agradat? –va acabar per replicar.
-Sí, sí...
La Magda somreia, amb el somriure de sempre. Però se’l mirava encuriosida, com si l’estudiés. Hi havia tants misteris sempre dins el cap d’aquell noi sorrut i callat! Abans que pogués continuar parlant, van aparèixer els pares del Clint. Venien xerrant animadament però van aturar un moment la conversa per saludar el seu fill. La Sylvia, la mare, el va abraçar efusivament i va exhibir el seu entusiasme per l’espectacle. És clar que això no era gaire novetat, la Sylvia era expansiva de la mateixa manera que el seu marit Ferran Magrané mostrava una circumspecció britànica, com si haguessin invertit els respectius caràcters tòpics de cada un dels seus països –ella l’anglesa, ell el presumpte llatí- a base de viure en el de l’altre.
Parlaven en anglès entre ells, però la Magda ja s’havia acostumat al seu accent i gairebé podia seguir sencerala conversa, fins i tot quan xerraven entre ells.
-Un espectacle magnífic, amb tots aquesta bandolers tan guapos i els seus enormes trabucs! –deia la Sylvia.
-I tu com saps que el tenen enorme, si només has vist el del teu fill? –li replicava el seu marit, buscant un doble sentit que no li va passar desapercebut a la Magda.
La Sylvia va deixar anar una enorme riallada, però el Clint, com sempre, posava cara de fastig amb aquestes bromes, tan habituals entre els seus pares, amb aquell humor tan britànic que sempre tenia a la boca el senyor Magrané i que tan poc li agradava, segons semblava, però que en canvi a la Magda la feia riure. I s’hi va sumar, també, al riure, mentre la Sylvia li feia unes moixaines exagerades al seu fill buscant-li les pessigolles.
Just en aquell moment va irrompre al mig del carrer altre cop el cotxe dels Pomés, obrint-se pas lentament entre la gentada que s’anava dispersant.
-Aquí el tens, el Pomés, amb la seva carrossa –va fer el Ferran.
-Abans quasi ens atropella –va comentar el Clint, mentre entrellucava dissimuladament cap als vidres enfosquits del cotxe, mirant d’endevinar qui hi anava dins.
-Abans?
-Sí, mentre baixàvem cap a la plaça, ha fer marxa enrere i s’ha abocat contra les nostres files...
-Vet aquí, devia sentir la crida de la sang i es volia venjar! –va fer la Sylvia, mig rient encara.
-Venjar-se per què? Perquè li vau comprar la casa? –va intervenir la Magda.
-No, no, vull dir venjar-se contra els trabucaires que van atacar la vila i van detenir als seu avantpassat botifler que havia acceptat el càrrec de batlle del bàndol borbònic, és a dir, dels botiflers –va explicar la Sylvia.
-Quan va ser això? –va preguntar la Magda, espiant de reüll el Clint, que semblava ara fixat en el cotxe dels Pomés, que ja enfilava carrer amunt, i no semblava en canvi gens interessat en el que contava sa mare. “És clar, potser ja li han contat la història”, va pensar la Magda.
-Durant la guerra de Successió, cap als finals, el 1713 segurament –va contestar la Sylvia-. Una partida de miquelets comandada per un de cal Rabassó va fer una incursió a la vila i va causar moltes baixes entre els soldats francesos que la guardaven, i va detenir el nou batlle, el cavaller Pomés. Segons diu la llegenda, si es va salvar va ser gràcies a la intercessió de la seva dona, que encara assegura una part de la llegenda popular que era una dona molt agraciada i va guanyar-se els favors del temible miquelet...
La Sylvia va acabar la frase amb una de les seves mirades entremaliades que feien transparents les intencions jocoses dels seus discursos tant com el seu marit amagava les seves amb el seu impertorbable aire seriós.
-Au, va! Xafarderies locals i prou... –va protestar el senyor Magrané.
El cotxe ja s’havia perdut al capdamunt del carrer i el Clint va semblar retornar al fil de la conversa. La Magda se li va penjar del braç esquerra, el que no sostenia el trabuc.
-Quina coincidència, no? –va exclamar aleshores-. Que el Rabassó porti avui el grup dels trabucaires i que els Pomés arribin a la plaça se’l topin...
-Coincidència, o potser la crida de la sang? Al cap i a la fi, aquest país és ben petit... –va fer la Sylvia, deixant anar altra vegada mitja rialleta.
-Però si fa tres segles d’allò, què hi té a veure? –va dir aleshores el Clint, fitant sa mare amb posat escèptic.
-Tres segles, sí... –va fer la Sylvia-. Però fixa’t que els noms no s’han perdut. De fet, només hi van un grapat de generacions entre els que van viure aquella guerra cruel i els que s’han trobat avui a la festa. Penseu i compteu una mica: els néts dels Rabassó i Pomés de 1713 es van trobar de nou a la Guerra del Francès, i els néts d’aquests a una altra guerra cruel, la Guerra Civil. El senyor Pomés d’avui, el que ens va vendre el mas que el cavaller Pomés del mil set-cents va aixecar amb els diners guanyats en servei al Borbó, és nét del que va fugir per cames quan va esclatar la guerra el 1936... Ja veus, tres generacions, no és tant . I, a més, sembla que els cicles tendeixin a repetir-se tossudament.
-Au, nena, que crec que el sol i els petards t’han pujat una mica al cap... –va intervenir el Ferran Magrané, amb posat mofeta-. No m’hi penso batre en duel, amb el Pomés...
-I vés per on –va continuar la Sylvia, com sempre impertorbable pels comentaris burletes del seu marit-, ara resulta que es presenta al poble just per la festa major, just quan se celebra el dia del trabuc, i just quan no para de ... de tocar els ous –això ho va dir en català- perquè ens vol recomprar la casa que va vendre el dia que no tenia on deixar caure el seu noble cul.
-Us vol comprar el mas? –va exclamar la Magda, i, de seguida, li va xiuxiuejar al Clint:- No m‘havies dit res!
-Jo no en sabia res, tampoc! –va protestar el Clint.
-Bah! No cal ni parlar-ne, l’home ha fet una oferta més que raonable –va dir el senyor Magrané.
-Com? –van fer, alarmats, els dos nois a l’ensems.
-...I jo, raonablement, l’he refusat –va acabar el pare del Clint.

Caigut, avergonyit, humiliat i aterrit, el cavaller Pomés va atrevir-se a ullar el curiós grup que formaven el cap dels miquelets, la seva dona i els seus fills, i el rector. El silenci, després que el rector l’hagués tallat abruptament en la seva comminació als miquelet, es va estendre de nou per uns segons que se li van fer eterns. El sol inclement semblava rebotar contra les figures que semblaven haver-se congelat, com ell mateix, en aquella atmosfera reescalfada. Va recuperar l’esma per mirar bé la seva esposa. Dreta, tibada, emparant els nens amb el fals vol del seu vestit de festa, rígida ella com si estigués tan sostinguda per filferros com el seu mirinyac, plantava cara al guerriller. En aquell moment no sabia si admirar-la o començar a odiar-la. Confusament intuïa que ella era ara la seva millor basa, la seva màxima possibilitat per sortir-ne viu d’aquell atzucac. Més que no pas el valor del rector que s’hi havia interposat entre ell i el temible miquelet Rabassó, era la bellesa i energia d’ella, la seva legítima esposa, la mare dels seus fills, l’única que podia frenar l’ànsia de sang i revenja del bandit.
Tanmateix, el que va succeir el va sorprendre, però no menys que a la resta de presents sens dubte. La menuda Carlota, la seva fillona de cinc anys, aquell àngels de rossos tirabuixons, vestideta com una imitació o reproducció de les senyores abillades de cerimònia , va escapolir-se de la mà de sa mare i es va aferrar a ell, arraulit i suat i estremit com estava. Però no va ser només és això: la nena, rodejant amb els seus bracets el coll de son pare, va enfrontar la seva carona al Rabassó, fixa la mirada dels seus ullassos blaus malgrat la força del sol de migdia, i va cridar amb la seva veueta infantil:
-No li facis mal al papà, senyor!
El capità miquelet va obrir els ulls. Va passejar la mirada desconcertada des de la curiosa parella de pare i filla a la dona, encara tibada i impertorbable, bella i terrible, després cap als seus homes que també se’l miraven esperant alguna reacció d’ell, alguna ordre, expectants i també desconcertats, i finalment cap al rector.
-Deixa que Déu faci justícia en aquest home –va dir aleshores el capellà.
El Rabassó encara va dubtar uns segons. Finalment, va abaixar l’esguard i va iniciar la mitja volta. Amb un ràpid gest va ordenar als seus que es retiressin. Tanmateix, encara no havia fet dues passes que es va tornar a tombar, i mirant no al capellà sinó a la dona, que havia començat a apropar-se al seu marit, o potser més aviat a la nena que encara l’abraçava, va exclamar alçant força la veu:
-No sé si Déu farà justícia, pare, però us ben asseguro que els homes l’acabaran fent, així hagin de passar segles!



El senyor Pomés conduïa impacient, esquivant la gent que marxava sense ordre i distreta per tot l’ample del carrer.
-Cony de pagesots, no saben mirar per on van! –remugava, impacient per sortir ja del poble i agafar la carretera i tornar-se cap a Barcelona.
D’ençà que havien venut l’última propietat, la casa principal del mas que els havia pertangut durant generacions, no havia tornat a posar els peus al poble. Hi havia passat, certament, dalt del cotxe. Últimament ho havia fet sovint. Li agradava, fins i tot, recórrer la urbanització, les petites i modestes casetes que havien construït en el que havien estat les seves propietats. Però mai s’hi havia trobat amb la necessitat de parar i estirar les cames i, com acabava de fer, gairebé tocar-se amb la gent d’aquella vila miserable de la qual només li quedaven mals records, records d’una època de decadència, de pràcticament caure en la més abjecta pobresa com si fos un qualsevol d’aquella vila sense futur, ell, un Pomés del Mas Pomés. Va mirar de reüll la seva dona, asseguda al seu costat, que semblava tan feliç. Li pujava la ràbia sense poder-se contenir, tot i que havia de reconèixer que no era ella la que havia tingut la idea d’aturar-se en aquella festa de poble on, per si fos poc, encara havia hagut de presenciar com es feia honor de la memòria dels bandolers que havien fet tot el possible per fer la vida impossible a la gent que, com els Pomés, van saber refer i reconstruir el país després d’aquella absurda guerra contra el rei Felip. No, la idea de participar d’aquell ridícul ritual havia estat de la Carlota, la seva filla, que ara continuava al seient del darrera, tan avorrida com abans. Almenys, havia pogut comprovar que poc agradable era tot aquell soroll. Potser l‘únic que haurien tret de positiu d’aquell coi de viatge hauria estat vacunar-la contra la idea romàntica que podria tenir del poble. Perquè el que es tractava de l’objectiu del viatge, pròpiament...
Aquell presumit del Magrané i la seva estrangera i estrafolària dona roja... Se li havien rigut a la cara. Els havia ofert de bona fe per recuperar la casa de la seva dinastia una quantitat més que satisfactòria, més que suficient per recuperar el valor del que havien pagat al seu dia i del que hi havia invertit. De diners no li sobraven, però no es tractava de regatejar com un miserable perquè aquell pelacanyes que se les donava d’intel•lectual pogués pensar que realment ell no havia fet fortuna invertint amb saviesa el que un mal dia havia obtingut venent-se les terres. Bé, era un caprici. No ho necessitava, no necessitava tornar al poble, a les terres que durant generacions havien estat cal Pomés. Certament, no ho necessitava. Però resultava que ho volia. I qui era aquell senyoret mig anglès mig barceloní per negar-s’hi exhibint tants fums?
-Que estàs resant? –li va fer, sorneguera, la seva dona.
La va observar de cua d’ull, enfurismat. Era el tipus de comentari que el treia de polleguera i era habitual en ella, en aquella dona tan preciosa que li havia fet perdre un dia el nord... Per ella havia deixat dona i fills, terres i mas, i havia fet una carrera d’especulador a Borsa a Barcelona. Tot estava bé, al principi. Tot eren rialles i festa mentre podien recórrer el món en creuers i vols transatlàntics i hotel de luxe. Només calia parar la mà a final de mes i recollir els rèdits de les inversions que calculava amb el seu broker. Però ara aquelles rèdits havien minvat o alguns mesos s’havien evaporat, els fons d’inversió s’enfonsaven i els valors de risc que tenia a la seva cartera s’havien desplomat. S’havien acabat els temps de les vaques grasses, just quan la seva dona s’havia engreixat com una vaca. Ironies del destí: la seva ex-dona s’havia aprimat fins a semblar anorèctica mentre la seva actual s’inflava a base de botox.
Tan enrabiat, va perdre per un moment el carrer de vista. La seva dona va fer un bot i va cridar:
-Què fots? Vigila, que l’atropelles!
Va pitjar el fre abans de poder veure al seu davant. El cotxe va aturar-se, obedient com un animal perfectament ensinistrat, amb un cop sec i brutal que va fer grinyolar les rodes. A menys d’un metre del frontal de l’automòbil, un d’aquells trabucaires s’estava palplantat, sotjant-lo fixament per sota el reflex del parabrisa. No se’l veia ni espantat ni enfurit. Només se’l mirava, potser encuriosit, potser reptador. Altres veus, en canvi, es van alçar al voltant. Confusament va sentir com l’esbaconaven, li retreien a crits no se sabia què: que vigilessin ells, ell anava per la calçada, eren ells els invasors!
Va reconèixer llavors la cara del trabucaire que insistia a fitar-lo. Era el de cal Rabassó, aquell paio que s’havia fet obrer i sindicalista, a sobre, seguint l’estela dels seus, aquell llinatge de morts de gana que s’havien tirat sempre a la muntanya. Un Rabassó estava entre els que li havien requisat les terres al seu avi, i després havia hagut de fugir amb una espardenya i un trabuc tan tronat com aquest de fireta que ara portava el seu descendent, el Venanci li deien, creia. Coi de rabassons, llàstima no haver-lo atropellat! És clar que encara hi era a temps...
Va pitjar ara l’accelerador, i amb una maniobra fulgurant va girar el volant amb dos cops secs i va esquivar el trabucaire i el va deixar ràpidament enrera. Satisfet, orgullós de la seva habilitat i de la resposta del seu BMW, va mirar enrera pel retrovisor. Va somriure complagut veient una colla de braços que s’alçaven enlaire, amb una pueril i innòcua amenaça. Però abans de poder tornar a mirar endavant va veure la cara de la seva filla, la Carlota. L’estava mirant a ell, i no era precisament admiració el que va veure en els seus ulls blaus, sempre tan enigmàtics i ensopits, i ara tan terriblement expressius.
Sí, per una fracció de segon va poder sorprendre amb tota certitud en els ulls de la seva filla una expressió de menyspreu i, fins i tot, de ràbia.

Comentaris

  • allan lee | 21-01-2014

    llegit devorant-lo. M'he ficat en aquest poble d'ara i d'abans, cómodament, dins la lectura amable, i m'he trobat pensant en Folch i Torres, a qui vaig llegir en altres temps amb complaença. Aquests bons valents i animosos, aquests dolents mesquins fins a dir prou, covards i mentiders; aquestes llums d'altres segles, la gràcia del desenvolupament, el conte que transcorre imparable- i que no vols que pari- els girs intel.ligents i la fina ironia mai maligna. Recordo Liseta de Constans, sobretot: l'esperit del conte m'hi porta. Mai caient en la gracieta fàcil, però sempre dins la innocéncia que comporta l'il.lusió de la joventut i la bondat. Quin regal més especial aquest! El meu pare també ens explicava contes: del bosc, on érem nosaltres els herois. Capitans, cavalers, somatents.
    Un conte màgic- amb profundes arrels históriques- per fer la delícia dels teus lectors.
    Una abraçada, estimat i admirat Franz

    a

  • Paral·lelismes[Ofensiu]
    Carles Ferran | 05-01-2014

    Un relat molt cinematogràfic, amb un ús magistral del flash-back que subratlla uns fets paral•lels de dues èpoques distintes. De fet, els trabucaires rememoren les guerres contra el francès, però l’originalitat rau en la relació entre els personatges antics i moderns. M’ha encantat.

  • Timat Franz[Ofensiu]
    allan lee | 03-01-2014

    Com que és un relat llarg- i segurament saborós, mmm- me'l acabo d'imprimir i me'l anirè llegint- amb ganes. I després tornaré i et diré què m'ha semblat.
    Bon Any Nou, amic. Més tard t'escric per mail. Na braçada

    a

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

137394 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com