Detall intervenció

Capaltard

Intervenció de: franz appa | 03-03-2011

Era cap al tard quan dintre de l’abric
mínim del llustre del dia a l’empedrat
he resseguit el rastre del teu antic pas,
pel barri que ens imaginàvem bohemi,
i on els licors dels gots no tenien fi.
Era la nit que encara trucava tímida
a portes closes pels durs forrellats
del son que els insomnes imploren.
Era el crit que m’enterbolirà les hores
que passaré lluitant contra els records
esllanguits, consumits com els aiguats
que cerquen esvalotats els embornals.
Era el crit del teu nom que es repeteix
boca endins, fins a ser l’extenuant set
que de tu em ve en l’aspror del desert.
Era la teva absència brunyida pels anys,
era el tebi i amarg gust de la nostàlgia
que em paralitza com un moixó ferit
rodejat per la brasa d’un foc extingit.



Respostes

  • Capaltard
    franz appa | 03/03/2011 a les 17:56
    Era cap al tard quan dintre de l’abric
    mínim del llustre del dia a l’empedrat
    he resseguit el rastre del teu antic pas,
    pel barri que ens imaginàvem bohemi,
    i on els licors dels gots no tenien fi.
    Era la nit que encara trucava tímida
    a portes closes pels durs forrellats
    del son que els insomnes imploren.
    Era el crit que m’enterbolirà les hores
    que passaré lluitant contra els records
    esllanguits, consumits com els aiguats
    que cerquen esvalotats els embornals.
    Era el crit del teu nom que es repeteix
    boca endins, fins a ser l’extenuant set
    que de tu em ve en l’aspror del desert.
    Era la teva absència brunyida pels anys,
    era el tebi i amarg gust de la nostàlgia
    que em paralitza com un moixó ferit
    rodejat per la brasa d’un foc extingit.


  • RE: MELOREPTE 137. Convocatòria.
    Josep Casals Arbós | 06/03/2011 a les 08:49
    Vapor de gestos, regust de paraules, cendra d'herba, gel d'alcohol llepant-me la boca... així hem desperto. Deixo encongir cada pupil•la i intercanvio, amb l'aire, uns instants buits.

    El sol vol i no pot; la brisa se me'n va, se'n va, s'esvaeix: és un vent tan suau... un xiuxiueig llunyà ben just cantussejat. Estès al llit, transpiro vida; me'n ric del temps. Voldria moure'm com una ploma sola, com un rinxol asimètric, com una bafarada inútil, com un amor sense importància. Voldria assolir l’espai impossible dejú de calor i de fred.

    ¡tic!
    Em sento microscòpic comparat amb el segon que ¡tac! tanca la matinada amb aquesta melodia secreta que reviu el teu ventre i és més forta que els teus poders i deïfica el teu jardí. Però tu ja no hi ets. Em mires de tan lluny...; faig preguntes i el silenci que anuncia el matí se’n befa, no em respon. Pat Matheny torna a tocar Antonia i jo hauria d’anar obrint la porta del cervell.
  • SOLITUD
    Núria Niubó | 06/03/2011 a les 10:01
    SOLITUD


    En la creativa calma de la solitud
    bressolada de bona música,
    m'abandono al plaer de la recerca de paraules.


    TENDRESA
    per nodrir-me l'ànima.

    PLENITUD
    per madurar el pensament.

    VALENTIA
    per desprendre'm de lligams inútils.

    SABIESA
    per trobar la veritable essència de la vida.

    LLIURANÇA
    per una relació pura amb els altres.

    GRATITUD
    per un amor sense condicions.

    ALLEUJAMENT
    per gaudir de la maduresa.

    CALMA
    per recrear l'esperit.

    JOIA
    per omplir-me.


    I en la sàvia plenitud, em lliuro amb valentia a l'alleujament
    i agraeixo amb calma, la joia que m'omple de tendresa.

    ........

  • Nena perduda
    dracmagic | 06/03/2011 a les 21:34

    Nena perduda sota el tremebund so
    de l’odi que es versava, on trobaràs el somni
    d’una vida millor? On s’arraparà en tu
    l’aire que eixamora la roba estesa, penjada
    per les mans de la mare, ferides per mossecs
    de terror? Sota quina tomba esclaten avui
    els crits, els cops que van noquejar-te?
    Quina terra esclafa l’esgarrifós odi avui
    que com un flagell segueix etzibant fuetades?
    Nena perduda sota la metralla que cau
    dels alts avions, qui farà cap a tu
    una ullada callada, qui silenciosament
    se t’endurà on el llampec vermell no pugui
    anihilar-te? Qui, en la teva fragilitat,
    indefensa i menuda, vindrà a ensenyar-te l’espai
    tendre i clar on senzillament puguis jugar
    i creixis com una nena, estimada i volguda?
  • Vençuda
    gypsy | 06/03/2011 a les 22:58


    I em vas deixar vençuda,

    després que l'amor salpés

    dels nostres dies fulgents,

    també de les nits en flama;

    es van conjurar per ser buit

    en una carn que va estimar

    el temps efímer d'un home,

    que tan sols estava de pas.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: