Fills de Déu

Un relat de: allan lee


No és que en Jaume, l’hereu, ens fes fora, no, però des que el pare es va ferir, en Joan i jo vam veure que fèiem nosa. Jo, sempre en vaig fer, de nosa, perquè vaig néixer així, curt i negat. Els anys que en Joan va passar al seminari, fent-se un sant capellanet, vaig viure ben malament. El Jaume no em sofria; quan es reien de mi, ell també reia, no com el Joan, que diu que sóc fill de Déu, com tothom. Quan el pare va morir, vaig sentir una gran dissort, més quan el Jaume va fer-me anar al casalet de la granja, a fora el mas. No em reca la feina, i jo feia tot el què ningú volia: netejar la cort, carregar aigua i llenya, escorxar les bèsties. Si s’havia d’anar al poble, allà m’enviaven, fes pluja o socarrim; si la gata paria massa seguit, jo li treia els cadells. Mai he ofegat els animalons, que és una mala mort; què saben ells, pobres bestioles, la nosa que fan. Els trencava l’espinada: el coll partit en un moment, i ni ho sentien. En Joanet venia, molt de tant en tant: quan fos capellà se’m enduria, em deia. Era el meu consol.

Ara, que fa tants anys que visc lluny del mas, em sento feliç. Aquí al Convent de Santa Maria de Pujalt feinejo de valent, però visc a la casa parroquial amb el Joan. El Joanet és rector de Pujalt i confessor del convent, i està tot el dia puja i baixa, atiant la fe de la gent i fent bones obres.

Avui he estat al galliner, a l’hort i a la cuina; després, la germana Madorell, que és vella i agra, m’ha donat un farcellet, com d’ altres vegades. I he pensat que era bon dia per plantar els lliris nous. No hi ha lliris com els meus. No, enlloc de la comarca. Alts i esplendorosos. Quan ve gent de qualitat a visitar el convent, els duen a veure la capella de sant Fatxendo, el canell incorrupte de santa Suleima, i els meus lliris.

Cavo un forat fondo en la terra negra, i llavors m’adono que el farcellet es mou. El primer cop, li vaig dir a la Madorell, germana, és viu, encara, i ella em va mirar furient i va dir: fes com sempre, desgraciat. Però mai els he sepultat alenant; faig com als gatets. Quina culpa en tenen, ells.

Dies com aquest, en Joanet està trist, i sovint plora. S’acusa de ser un pecador, un mal home, i té amarguesa en la mirada.
Jo faig sopa de farigola, que li agrada molt, i cansalada. I passen els dies, i es va consolant, pobre Joan meu.

És viure.

Comentaris

  • Magnífic[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 28-05-2019 | Valoració: 10

    Pobre Joan.
    Un relat molt complet i amb molta sensibilitat, que ressalta la tristesa de la vida d'aquest home Joan.
    M'ha emocionat com ho has descrit, Allan.
    Veig que publiques de tard en tard.
    Gràcies per compartir aquestes vivències, perquè Déu viu en cadascú que viu en aquest món. Jo crec en Déu i sóc practicant.
    Una salutació.
    Perla de vellut

  • recordant vells temps.[Ofensiu]
    lisboa | 06-09-2018

    Hola allan ,

    He rellegit el teu relat i a mesura que ho feia he anat recordant-lo. Estic perdent la memòria.

    És un relat trist i esgarrifós. I molt real. L'analogia a què invites al lector, entre els gatets i els altres farcellets, és contundent i fa mal. Chapeau. I la manera de fer del protagonista amb els farcellets que encara belluguen , "quina culpa en tenen ells" , fa glaçar la sang del lector.

    Doncs això, feia temps que no comentava i m'ha vingut de gust. En aquests temps complicats llegir és encara més gratificant que mai. Per cert, amb permís em permeto l'atreviment de recomanar-te una novel·la que en llegir-la m'ha fet pensar en la teva manera d'escriure: "Solenoide" de Mircea Cărtărescu . L'editorial Periscopi l'ha editat en català. Brutal.

  • Fills...[Ofensiu]
    Montseblanc | 26-02-2018

    Buufffff en començar a llegir-te, he pensat “el conegut cas de la gent que s’aprofita de la força i la innocència d’altres amb una ment més senzilla (que no pitjor)”. Però a mesura que anava avançant en la lectura m’anaven venint més esgarrifances. Sobretot perquè qui ho explica ho fa amb una absoluta absència de sentiment de culpa. No ens podem pas emprenyar amb ell. I a la vegada, la visió de les espinades trencades per exemple, fa posar els pèls de punta. I a cada línia una dada més per a l’estremiment.
    Felicitats, comuniques molt!

  • El que no dius[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 12-05-2015

    Feia temps que no et llegia i és que pares per altres barals.
    Quin relat!
    El més dur i corprenedor de tot, Sílvia, és el que no dius, el que deixes que ens imaginem. Brutal.
    Un plaer llegir-te

  • Un error al meu comentari[Ofensiu]

    En lloc de "floregen", vull dir "floreixen".

  • Un relat de categoria[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 17-04-2015 | Valoració: 10

    que regales al lector, vist des de la perspectiva d'un innocent incapaç de fer mal a d'altres innocents, siguin animals o criatures. Ja t'han dit tantes coses que no sé què més afegir, només que m'ha sobtat el final tan cru i sòrdid. Així i tot, el curt i negat aporta un toc de llum enterrant el farcellet sota els lliris, que floregen esponerosos perquè saben que els cuiden unes mans pietoses, unes mans que pertanyen a un fill de Déu.

    Molt bo, allan lee. Ets una gran escriptora.

  • A la primera lectura[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 06-04-2015

    sembla un relat intranscendent, però com més el llegeixo més m'adono de la seva profunditat.
    Un relat digne de la excel·lent escriptora que ets.
    Un plaer tornar a llegir-te, estimada Sílvia.
    Una forta abraçada.

  • Els ulls innocents[Ofensiu]
    franz appa | 05-04-2015

    Aquest és un conte de tall molt realista, descrit des d 'una primera veu impregnada d'innocència, que mira sense jutjar, com miren els innocents, que actua sense jutjar , amb l'austeritat sense dubtes ni recances dels innocents.
    Els que no són innocents són els que proclamen fes, admiren lliris, erigeixen capelles a un Creador i no s'embruten les mans. Però no poden acallar les seves consciències.
    Tot això ens arriba des de la perifèria dels ulls del narrador, implacables, majestuosos i purs com els lliris, aquesta figura que sí ens evoca el ric imaginari de l'allan lee, que aquí ens arriba contingut, servint amb excel·lent eficàcia un tema senzillament demolidor per a un dia com avui en què el llegeixo -diumenge de Pasqua-.

  • meravellós[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 24-02-2015 | Valoració: 10

    El teu relat es colpidor i m,agrada. Chapeau per tu
    Ens veiem
    Montse

  • Chapeau![Ofensiu]
    iong txon | 21-02-2015 | Valoració: 10

    Caram Sílvia, quin relat ens has regalat! Un tema escabrós, però l'has abordat amb mestria. És una d'aquelles ocasions en què aquesta plana aconsegueix deixar-me mut d'admiració. Me'l guardo directament a preferits, en un lloc d'honor amb els millors micros d'en Josep Maria, els poemes de la Montse i en Vicenç o els relats breus de l'Oke que m'han agradat més. Amb aquest relat demostres un cop més fins a quin punt domines el gènere i el llenguatge de la literatura, com la bona escriptora que ets. Evidentment, només podia fer que guanyar el clàssic i en el meu parer hauria de guanyar qualsevol concurs on el presentis. La meva felicitació per un relat tan ben arrodonit.

  • Esgarrifances[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-02-2015 | Valoració: 10

    La vida està plena d'esgarrifances, d'instants per alentir el pas i, fins i tot, aturar-se i pensar i pensar i pensar. Aquest relat de vida, tal vegada senzilla, està carregat d'emotivitats i moments de pell de gallina. L'enterrament o la mort de bestioles, el com es moren, el com viuen els protagonistes. Sort que al jardí hi creixen lliris, els lliris de l'allan lee. Una abraçada, Sílvia i m'alegra molt llegir-te de nou.

    Aleix

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

47 Relats

595 Comentaris

216489 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com