Detall intervenció

Deriva

Intervenció de: franz appa | 04-03-2011

La claror del crepuscle semblava dissoldre els contorns de les coses, i feien perillosa la baixada, on es succeïen vertiginosos els revolts i les alternances brusques d’ombra i llum que enganyaven l’ull. Sorgida de l’obaga va aparèixer la caseta baixa mal il•luminada davant un fons de boscatge frondós. Va aparcar sobre un cèrcol de grava i va entrar al bar, sense reparar en les dues persones que seien a un racó fins que no va ser ben endins del local, massa tard per recular.
-Ep, mira qui tenim aquí, el Dandy! –va sentir la veu gutural del Gordo Síbori.
Va saludar breument i va acceptar la invitació del braç rodanxó . Va seure a la taula, davant del Gordo i al costat de la noia, o millor dit de l’equip de gravació que custodiava zelosament. La coneixia vagament, una de les càmeres ocasionals que contractaven al Canal Corazón per cobrir les informacions de segona fila.
-T’he vist allà dalt –va seguir el Gordo-. De manera que el teu diari de pijos intel•lectuals et paga per remenar la vida d’aquesta primera espasa de l’arquitectura mundial, oi?
-Ja veus... I tu, per qui véns, pel novi o per la nòvia?
El Gordo va descarregar una enorme riallada i va deixar sacsejar el seu cos ciclopi uns llargs segons.
-La pucha! Quines sortides té el Dandy dels collons! –va proclamar, entre els estossecs i xiulets que sortien del seu pit.
-No cal que em contestis, estàs perseguint la vídua inconsolable, suposo. Perquè l’audiència del teu canal no deu tenir ni idea de què fa o desfa un arquitecte, oi?
-És clar que no, amiguito, és clar que no... Però et juro que demà en aquesta hora ja ho sabran, i serà el Gordo Síbori el que farà que ho sàpiguen –va exclamar l’Hèctor Síbori apropant-li la seva grassa cara suada.
Per ser justos, estaven en igualtat de condicions: ell no sabia res d’aquella jove nova vídua fins avui, i el Gordo no sabia res de l’arquitecte Carlos Bellart, fins que va ser trobat ofegat, nu, a la deriva de la Mediterrània, uns quilòmetres al sud de casa seva, aquella casa impressionant que ell mateix havia edificat sobre un espadat vora el mar des d’on, segons tots els indicis, s’havia llançat aquella passada matinada. Ara sabien, tot dos, que Bellart patia un càncer terminal, i que vivia en aquella casa des que s’havia divorciat i havia conegut aquella noia. La jove model rutilant que s’havia retirat d’una carrera prometedora i havia desaparegut dels flaixos.
-L’has vista? –va preguntar ell.
-L’he vista! –va assentir el Gordo, satisfet, assaborint el seu combinat-. I la tenim, en gran exclusiva. Corre, muñeca, ensenya-li al gran periodista cultural la nostra modesta aportació a aquesta trista jornada per a l’art.
La noia va empunyar la càmera i va manipular destrament alguns botons abans de plantar-li al davant el visor. Va poder veure de nou l’escena que havia presenciat feia escassament una hora, amb la dotzena de periodistes i fotògrafs que muntaven guàrdia. Eren pocs, i la majoria ja havien estat a la platja on havien recuperat el cadàver i fins i tot al jutjat on havien traslladat el cos i la noia havia anat, segons tots els indicis, a fer el reconeixement. Però allí ningú l’havia pogut veure. El que variava ara des del visor de la càmera era la perspectiva. De fet, es veia a si mateix des d’un gran pla picat, enmig de l’escamot de periodistes, entre ells el Síbori, l’arribada del cotxe i la rabent entrada a la casa per l’empinada rampa que duia al garatge. Després, la presa resseguia la terrassa amb la piscina que acabava just a l’espadat que es veia esfereïdorament clar des del punt on la noia, sens dubte jugant-se el físic, havia ascendit. Però el que realment era radicalment diferent i feia rabejar-se cofoi al seu seient al Gordo Síbori era la presa que venia a continuació.
L’ull de la càmera reculava bruscament i apareixia la noia, desenfocada un instant, i alhora que se centrava el focus, la seguia creuant lentament la terrassa, fins que s’aturava a la vora del tall del penya-segat, acarada a l’enorme taca del mar que es veia al fons. Després s’aproximava lentament a la figura estàtica i aconseguia un pla curt de la noia, perfilant amb una nitidesa sorprenent el rostre bellíssim. El pla se sostenia uns llargs segons, mentre ella romania immòbil, i finalment la seguia retrocedint fins amagar-se en l’angle mort de la terrassa.
-Què, què et sembla quins plans tenim, eh? Una obra d’art, mecagonlaputa! –va bramar el Gordo.
El Gordo va tornar a riure entre estossecs, mentre feia veure que atreia cap a ell la càmera i grapejava de passada les cuixes de la noia.
Quedava encara, però, una petita seqüència. La càmera havia tombat de nou cap a una panoràmica esplèndida del mar. El sol baix es reflectia sobre la superfície lleganyosa de l’aigua com una llàgrima gegantesca fimbrant suaument sobre la gran boca que havia engolit l’últim acte de voluntat de Bellart, l’home que havia edificat aquell luxós aparador, potser concebut per mirar sense ser mirat. Per preservar una intimitat que, paradoxalment, aquell darrer gest havia equerdat.
El visor va quedar en negre, i tot seguit la noia va tancar la càmera i la va deixar als seus peus, tot apartant enèrgicament la manassa del Gordo que encara descansava sobre la seva falda.
-Un magnífic final –va dir ell.
-Un final de merda, com tots els finals –va grunyir feliç el Gordo Síbori.


Respostes

  • passejar, perdó (no+)
    deòmises | 28/02/2011 a les 15:54
    • A la vora de la mar
      berenguer | 05/03/2011 a les 17:25
      Després de l'embat suau de cada onada, l'aigua li besava els peus al enretirar-se mentre s'enduia la sorra de sota les plantes, produïnt-li un pessigolleig delicat que amortia el dolor agut de les llagues.
      -"A la vora de la mar, n'hi ha una donzella, n'hi ha una donzella..."
      Una vegada més cantava amb veu baixa aquella cançó que li havia ensenyat la mare. La mare havia n'ascut aquí, vora el mar vull dir. Quan tenia quinze anys va pujar a Coll de Nargó d'on era l'avi. Allà es van conèixer amb qui seria el seu pare. Després del casament s'entaforaren a la masia, a vuit kilòmetres de Nuncarga, un poblet de mala mort, d'on mai més en va sortir. El mar però, el duia dins del cor, al fons de la mirada, en el color de la pell, barrejat amb les paraules: "A mar boja, pit i fora" li deia quan volia animar-lo "És que no trobaries aigua al mar" quan no sabia complir bé un encàrrec. Els contes que li explicava quan era petit, invariablement tenien com a protagonista la mar.
      Quan emmalaltí, el metge no sabia què fer, mirava i remirava uns gruixuts llibres però no trobava la causa del seu mal. Si li haguessin preguntat a ell, bé que li hauria dit, prou que ho sabia quina mena de malaltia es va endur la mare; l'enyorament, el saber que no podria veure mai més el mar. Quan era petit, moltes vegades havia sentit com discutien amb el pare, ella li demanava que anessin a passar uns dies a casa de l'àvia, a l'Escala, però el pare responia que no podien marxar; qui munyiria les vaques? qui donaria de menjar a l'aviram? A poc a poc la mare va anar desistint, a poc a poc a la mare se li enfonsaren els ulls, se li emblanquinà la pell, se li trencà la veu. Al final, quan ja no s'aixecava del llit, només s'albirava una petita espurna d'aquella antiga llum que li il·luminaven els ulls, quan ell li cantava aquelles cançons que ella li havia ensenyat:
      -"A la vora de la mar..."
      Quan es quedaren sols amb el pare gairebé ni es dirigien la paraula, ni tan sols es miraven als ulls.
      -Mateu, ja has munyit les vaques?
      Era l'única frase que el pare remugava cada vespre, assegut vora la llar de foc mentre es fregava els genolls menjats per l'artrosi.
      Estava completament aïllat del món, no tenien ni idea que en Macià havia proclamat la república, de fet ni tan sols sabia qui era en Macià. Més enllà de la carena de la "Roca de les hores" no coneixia res. Només sabia del cert que en algun lloc hi havia el mar, que li havia fet el millor regal; li havia dut la mare. I un bon dia es decidí. El viatge havia estat llarg, tenia gana i els peus plens de llagues. Però finalment havia arribat.
      S'acotxa i posa les mans a l'aigua, que li estova la sang seca. I a mitja veu torna a cantar.
      Allà dalt, a vuit kilòmetres de Nuncarga, tretze vaques jeuen amb el coll obert enmig d'un bassal de sang. I de dins de la masia una veu irada no para de cridar:
      -Mateu, les vaques, Mateu!
  • Deriva
    franz appa | 04/03/2011 a les 18:02
    La claror del crepuscle semblava dissoldre els contorns de les coses, i feien perillosa la baixada, on es succeïen vertiginosos els revolts i les alternances brusques d’ombra i llum que enganyaven l’ull. Sorgida de l’obaga va aparèixer la caseta baixa mal il•luminada davant un fons de boscatge frondós. Va aparcar sobre un cèrcol de grava i va entrar al bar, sense reparar en les dues persones que seien a un racó fins que no va ser ben endins del local, massa tard per recular.
    -Ep, mira qui tenim aquí, el Dandy! –va sentir la veu gutural del Gordo Síbori.
    Va saludar breument i va acceptar la invitació del braç rodanxó . Va seure a la taula, davant del Gordo i al costat de la noia, o millor dit de l’equip de gravació que custodiava zelosament. La coneixia vagament, una de les càmeres ocasionals que contractaven al Canal Corazón per cobrir les informacions de segona fila.
    -T’he vist allà dalt –va seguir el Gordo-. De manera que el teu diari de pijos intel•lectuals et paga per remenar la vida d’aquesta primera espasa de l’arquitectura mundial, oi?
    -Ja veus... I tu, per qui véns, pel novi o per la nòvia?
    El Gordo va descarregar una enorme riallada i va deixar sacsejar el seu cos ciclopi uns llargs segons.
    -La pucha! Quines sortides té el Dandy dels collons! –va proclamar, entre els estossecs i xiulets que sortien del seu pit.
    -No cal que em contestis, estàs perseguint la vídua inconsolable, suposo. Perquè l’audiència del teu canal no deu tenir ni idea de què fa o desfa un arquitecte, oi?
    -És clar que no, amiguito, és clar que no... Però et juro que demà en aquesta hora ja ho sabran, i serà el Gordo Síbori el que farà que ho sàpiguen –va exclamar l’Hèctor Síbori apropant-li la seva grassa cara suada.
    Per ser justos, estaven en igualtat de condicions: ell no sabia res d’aquella jove nova vídua fins avui, i el Gordo no sabia res de l’arquitecte Carlos Bellart, fins que va ser trobat ofegat, nu, a la deriva de la Mediterrània, uns quilòmetres al sud de casa seva, aquella casa impressionant que ell mateix havia edificat sobre un espadat vora el mar des d’on, segons tots els indicis, s’havia llançat aquella passada matinada. Ara sabien, tot dos, que Bellart patia un càncer terminal, i que vivia en aquella casa des que s’havia divorciat i havia conegut aquella noia. La jove model rutilant que s’havia retirat d’una carrera prometedora i havia desaparegut dels flaixos.
    -L’has vista? –va preguntar ell.
    -L’he vista! –va assentir el Gordo, satisfet, assaborint el seu combinat-. I la tenim, en gran exclusiva. Corre, muñeca, ensenya-li al gran periodista cultural la nostra modesta aportació a aquesta trista jornada per a l’art.
    La noia va empunyar la càmera i va manipular destrament alguns botons abans de plantar-li al davant el visor. Va poder veure de nou l’escena que havia presenciat feia escassament una hora, amb la dotzena de periodistes i fotògrafs que muntaven guàrdia. Eren pocs, i la majoria ja havien estat a la platja on havien recuperat el cadàver i fins i tot al jutjat on havien traslladat el cos i la noia havia anat, segons tots els indicis, a fer el reconeixement. Però allí ningú l’havia pogut veure. El que variava ara des del visor de la càmera era la perspectiva. De fet, es veia a si mateix des d’un gran pla picat, enmig de l’escamot de periodistes, entre ells el Síbori, l’arribada del cotxe i la rabent entrada a la casa per l’empinada rampa que duia al garatge. Després, la presa resseguia la terrassa amb la piscina que acabava just a l’espadat que es veia esfereïdorament clar des del punt on la noia, sens dubte jugant-se el físic, havia ascendit. Però el que realment era radicalment diferent i feia rabejar-se cofoi al seu seient al Gordo Síbori era la presa que venia a continuació.
    L’ull de la càmera reculava bruscament i apareixia la noia, desenfocada un instant, i alhora que se centrava el focus, la seguia creuant lentament la terrassa, fins que s’aturava a la vora del tall del penya-segat, acarada a l’enorme taca del mar que es veia al fons. Després s’aproximava lentament a la figura estàtica i aconseguia un pla curt de la noia, perfilant amb una nitidesa sorprenent el rostre bellíssim. El pla se sostenia uns llargs segons, mentre ella romania immòbil, i finalment la seguia retrocedint fins amagar-se en l’angle mort de la terrassa.
    -Què, què et sembla quins plans tenim, eh? Una obra d’art, mecagonlaputa! –va bramar el Gordo.
    El Gordo va tornar a riure entre estossecs, mentre feia veure que atreia cap a ell la càmera i grapejava de passada les cuixes de la noia.
    Quedava encara, però, una petita seqüència. La càmera havia tombat de nou cap a una panoràmica esplèndida del mar. El sol baix es reflectia sobre la superfície lleganyosa de l’aigua com una llàgrima gegantesca fimbrant suaument sobre la gran boca que havia engolit l’últim acte de voluntat de Bellart, l’home que havia edificat aquell luxós aparador, potser concebut per mirar sense ser mirat. Per preservar una intimitat que, paradoxalment, aquell darrer gest havia equerdat.
    El visor va quedar en negre, i tot seguit la noia va tancar la càmera i la va deixar als seus peus, tot apartant enèrgicament la manassa del Gordo que encara descansava sobre la seva falda.
    -Un magnífic final –va dir ell.
    -Un final de merda, com tots els finals –va grunyir feliç el Gordo Síbori.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: