BOJA? BOJOS!

Un robot ha portat el teu relat a la secció de "comentats" i no he pogut resistir-me a tornar-te a llegir.
La bogeria m'encanta i la tendresa del relat també!
Unaquimera, et trobo a faltar. M'agradaria tornar-te a trobar per aquí, els teus relats i els teus comentaris plens d'encoratjament i generositat en les paraules.
Allà on siguis, t'envio una abraçada plena de colors i un xic de tendra bogeria.
Romy Ros ;)

És això! La bogeria és una paraula i prou. Per la gent que no la pateix és un drama patir-la. Per la gent que la pateix és una característica més de la seva personalitat. Si hi saps conviure, endavant i vida! Si només la saps patir, pleguem! Haig de reconèixer que és quelcom semblant a la meva ceguesa. I la propera vegada que caminem descalços per la platja de davant de casa, pensaré en els teus protagonistes i riurem plegats. Conec l'afecció tarragonina de caminar i caminar per les magnífiques platges d'arena dura i fina. Recordo de petit la de l'Arrabassada. De gran, la Llarga, camí de la nudista que hi ha direcció Altafulla, de la que no recordo el nom tonto que té. Una forta abraçada, felicitats per la prosa poètica del teu relat i, a l'aigua!

Aleix

L’embat del vent, caminar descalç per la sorra, la llum de la lluna, el remor de les onades... inspira pau interior, pau i ànim de confidència, l’amor, els poemes, la bogeria que comporta viure-ho tot alhora.

Boig i molt pobre d’esperit és qui no ho sap veure ni viure!!!

Un relat preciós i ple de tendresa.

Una abraçada esbojerrada

Gemma

Un relat preciós,molt ben estructurat, ple de tendresa i amb escenes molt ben expressades. Un monòleg que no et deixa indiferent i fa pensar en la línia que separa el seny de la bogeria. Qui defineix aquesta línia tan fina? Com es fa? Com es percep?

M'ha agradat molt. Moltes gràcies, Maite. Els teus relats em fan reflexionar sobre tantes coses...!

Una abraçada,


Materile

Un relat ric en paraules, amb un principi sorprenent, i amb un final amb un gir totalment inesperat... L'enhorabona, Unaquimera: un relat ben talentós!

com,pràcticament, tot el que escrius. LLegir-te és un goig.

esplèndid relat, m'ha impactat de debò maite
salut
joan

noia, quanta tendresa he trobat en aquest relat, m´ha encisat....
Boja per sentir, boja per enamorar-se, BOJA però...
Qui ens pot tractar de boja, bojos, quan no escolta ni sent al mar, qui no te la sensibilitat de gaudir amb el que et pot tranportar a altres nivells...
Jo, no sé si boja, però enamorada de tot el que em fa sentir

Un petó molt gran

Un monòleg líric dels que més m'agraden. A més, ens recorda l'etern fil invisible que al llarg de la Humanitat s'ha intuït existeix entre la mar, la Lluna i la bogeria. Al seu torn, també reviu la relació cultural que lliga l'astre de la ni amb la dona. La reflexió final també ens endú a pensar, qui és boig realment?
Gràcies, Maite, per fer reviure aquest mar, aquesta Lluna i aquesta bogeria que tots els poetes (o aspirants a ésser-ho) portem dins.

Llorenç Garcia

La personificació de la mar que fa la protagonista d'aquest relat trobo que s'adiu amb aquesta imatge tan enigmàtica que tens penjada. Símbol maternal i de la natura per excel·lència, en aquest relat amiga i confident i la primera pista que ens dónes per endevinar la feblesa mental d'aquesta noia, víctima en un món hostil de la fatalitat determinada pels gens que porta.

Hi trobo a faltar la sensació d'angoixa vital, afegida a aquest excés de fantasia o imaginació. M'has fet venir ganes d'escriure un relat sobre la bogeria. En tot cas et felicito per l'elaborada construcció d'aquest relat i per aquesta riquesa de vocabulari que et caracteritza i que dóna categoria a tots els exercicis literaris que t'he llegit fins ara. M'ha agradat força.

Quim

que puc dir que no t'hagin comentat altres relataires?

Vaig llegir o vaig oïr en algún lloc que la normalitat no existia,; que igual que la realitat, és variable i n'hi ha tantes com persones.

*****************************

per cert... em ve a la memòria la imatge de la meva mare cosin uns bombatxos de dril de color blau fosc. Segur que eren per fer gimnàstica. Ho he recordat al rellegir els teus correus.

Deu n'hi dó quins temps!!!

ahir vaig anar a Tarragona a* tocar ferro,la teva amiga hem preguntar per tu.
el relat deliciós.
avant

(*tocar ferro, balco del mediterrani)

Un relat preciós, de temàtica profunda, d'aquells que a mi m'agraden...
Un relat d'aquells que et fan posar la pell de gallina!
Destacaria sobretot com descrius cada paisatge, els sentiments de cada moment i de cada un dels personatges... I és que realment, on queda la barrera entre la normalitat o la bogeria? Què és lo normal? Potser per un és una cosa, per un altre una cosa diferent i així consecutivament... Per tant?
M'agrada especialment la personificació de la mar, aquesta admiració... Em recorda algú... A mi mateixa.
Felicitats de nou!

Una abraçada ben forta (d'aigua salada, si vols) :)

On comença la ratlla de la bogeria i topa amb la realitat. Sempre m'han interesat aquests tipus de malalties.

Cendra

Doncs sí, és curiós, hi ha alguns elements coincidents en el teu relat i en el meu: el mar i una estàtua. Però aquí s'acaba la semblança. El teu és un relat molt sòlid en les formes, amb un lirisme bastant amortit però efectiu, lleuger com una daina, amb un punt de màgia. Vas descobrint amb calculada precissió i dominant el tempo els protagonistes del relat, amb molt d'ofici. Distribueixes amb encert els punts d'intriga i les resolucions. Un text molt bó que m'ha deixat un bon regust a la boca. Així que aprofito per enviar-te un petó per haver-me'l recomanat. Ah, i una abraçada!

Vaja, dins aquest relat hi ha un munt de coses. I és que després de la raó ve la follia, i després d'aquesta la màgia!
Però tu no ens parles ni de raó ni de màgia. Descrius l'estat d'algú que s'ha enamorat de debò, imagino que com quasi ningú. És un amor tan incondicional com prohibit, en aquesta societat robòtica. És que jo crec que som robots. El cervell de la protagonista és salvatge, i vol descansar en pau. El somni de qualsevol persona. Però crec que és la primera vegada que ho trobo escrit. A algú que s'enamora de debò, o sigui d'aquesta manera tan única i especial, no se l'ha de mirar de comprendre, se l'ha de deixar fer. Però quan una persona no encaixa en aquest món tan artificial, passa a mans del poder i la justícia tan humanes com inhumanes. Els humans són terribles! Una persona incompresa de debò pot viure un infern, en aquest món, quan passa a formar part, i a sobre per la força, d'una institució creada per investigar!
La follia l'amaguem tots per por, i això fa que no visquem. Perque la follia és el secret, és la condició més noble d'un ésser viu.
Encara que hi ha l'altra follia, la falsa, que fa que ens lliguem a la raó i no poguem ser lliures. I si ningú té dret a la veritable follia, aquest món que anem espatllant no el podrem sentir mai!


Sergi

He estat a punt de caure en un comentari simplista, he estat a punt de creure que la protagonista és feliç en el seu estat mental. Però no, la protagonista és lela, anada, alienada, boja.
El personatge se'ns mostra com una persona vilipendiada per la gent del poble, incompresa. S'ailla amb la única cosa que li resta: l'amor que l'idealitza anb la mar. Una relació d'amor limitada, però que li omple els límits de la seva capacitat. No hi ha relació externa, és boja ja que ha sortit de les esferes socials que en diem normals i correctes però que és en l'únic espai per a experimentar. Ha fugit de la vida.
És capaç de saber on és? És coneix ella mateixa? El seu estat es deu a l'assajament de la societat? Està tocada, alienada, i això no li permet viure dues situacions a la vegada?
Però nosaltres sí, podem elevar-nos i assolir dos estats de consciència l'un a fora i l'altre dins. Nosaltres sí, que podem, si volem aprendre, elevar-nos per damunt dels convencionalismes socials, i reconèixer-nos en ambdós nivells. Apaivagar les pressions negatives que circulen al nostre voltant.
Ella no tria el seu estat, la qual cosa la fa esclava dins la seva ment. Viu, o mal viu, en una parcel·la reduïda on no experimenta cap canvi, sempre un monòton monocrom. Potser la manca de gosadia, la por a l'enfrontament a la vida, l'ha fet recloure al seu racó privat, on viu aïllada i isolada.
És congènit, neta d'una avia que va precipitar-se al balç.
Aquest mot "balç" m'ha xocat, feia un munt d'anys que no l'havia vist escrit.

Com sempre el relat duu el teu encuny.
Com sempre imprevisible, amiga meva
Joanalvol

Omples el cor amb imatges belles. Amb sentiments que acaronen els que pensem que estimem la bellesa: la bellesa de les paraules, de les imatges, del mar, de la natura. Pot semblar massa "poètic" tot plegat, però és el que em suggereix aquest relat, com tants d'altres teus.
Comentava algú en algun lloc que la proporció de frases bones, no banals, en una narració és un índex fiable sobre la qualitat de l'autor. Els teus relats tenen sempre frases i imatges bones i precises, que ens fan pensar i gaudir.

Fantàstic....tu com sempre fantàstica.

!Un de tants...

---------------

... apreciar la bellesa també és un art.


Les últimes frases són captivadores:" Boja jo? Bojos ells, que no estimen amb follia la bellesa ni són capaços d'enamorar-se de res increïble!" expressen tot. M'encanta com sempre, amb bon ritme i millor adjectivació.

Eis, quan pugues, m'agradaria contactar en tu. M'he apuntat el correu que hi tens al perfil, però no sé si m'has agregat o algu. Bé parlem, bonica.

Besets valencians!

Tristíssim!!!
M'han agradat els seus antecedents, aquella àvia amiga dels ocells, aquella tieta que tenia un públic secret.

I sobretot, la visita de la mare. Molt tendre, i a la vegada, proper. No parla, només somriu amb els ulls. La imagino cansada, esclava de la seva rutina, i a sobre la filla... Molt bé.

... al ritme de la mar. Certament, un relat commovador. Una prosa poètica d'alt voltatge que sobrevola un cor, una ment, un món. Un país de meravelles tan senzilles -que no simples- com estimar i sentir-se part d'allò que s'estima. Un relat tendre, preciós, evocador. El mar, sempre present. I la realitat pressentida, anhelada, cercada i trobada en allò més elemental i vital: la pròpia llibertat.

Un relat, d'altra banda, tris i estremidor. La protagonista parla del sanatori com la seva casa, amb naturalitat i serenor. Però no per aquest motiu el relat deixa de ser el que et comentava, trist i estremidor. La incomprensió i les vexacions han format part d'una vida esquinçada, d'una vida que replica, i amb tota la raó del món, boja? No, bojos ells!

Enhorabona, unaquimera. És un relat preciosista des del punt de vista literari i corprenedor per la trama que conté...

Una abraçada!!!

v

amb la bellesa i el sentiment de protagonistes.

M'agrada i em commou la personificació que fas de la mar...una mar que emmudeix, envia rialles, se sent engelosida...Són bellíssimes aquestes expressions!

Molt ben explicats, també, els sentiments d'una dona que tot i que sigui considerada boja, té més desperts els sentits que d'altres persones considerades "normals"i molt profund el desig d'estimar i ser estimada.

El retrat d'inspiració daliniana, pintat per Jim Warren, que tens a la biografia, és un perfecte complement per al relat... T' has adonat que hi queda molt bé?

Una abraçada,

Pilar

el que és real... i on comença la bogeria???

A vegades és molt difícil de definir.

La mar, pot ser una gran amiga: atenta i plena de vida (molt més que algunes vides humanes).

I, una estàtua pot arribar a ser més real que ombres humanes que sols saben criticar i fer mal...

Potser podríem aprendre de la mar i de les estàtues: aprendre a callar i escoltar. Aprendre a viure el pas dels anys... passi el què passi... amb calma... faci vent o bonança....


Un relat per reflaxionar!

Una forta abraçada!

Anna

la mar amiga inseparable, el mar amic temut i afectuós, dos protagonistes masculí i femení en un de sol. El mar receptor de tot el que se li aboca; la mar receptora també de les nostres confidències i a vegades participa de vivències familiars o més o menys particulars o intimes. Relat que suposo ha estat escrit sota unes regles determinades, que deuen dur implícites els reptes i, que dificulten l'expressió. Molt bé.
Ah! gràcies Unaquimera,

Lluís

com de si ens enganyaves amagant una cosa que ens vols fer creure que és una persona i no ho és, però el final obert del relat ens deixes la opció de pensar, cosa que s'agraiex, i també he de dir que està força ben escrit.

...emmirallats; humanes ones; personal visió.
M'ha encantat!

Salut i rebolica!

M'ha agradat perquè és una crida a la llibertat que ningú ens pot treure, a la capacitat de sentir.

Un personatge, especial, prou valenta per reconèixer i mantenir viva la seva capacitat d'estimar.

Tots els elements que formen el relat són magnífics. Què t'he de dir que tu no sàpigues. En primer lloc el tema: l'ambigüetat del personatge de l'amigai l'ambigüetat de l'amant.
En segon lloc l'estil: sòlid, engrescador sempre esperant la sorpresa. En tercer lloc el llenguatge: sempre adient, afinat al tema i sense cap fisura. Ets una artistassa, Maite. I espero que el teu llibre tingui tot l'èxit que et mereixes.
Molt petons

delicat, màgic . En una paraula BELLÌSSIM!. Sempre penso que un xic de bogeria ens manca a tots per a enlairar-nos d'una vida rutinària i monótona.
Gràcies per ser-hi.
Per a Unaquimera felicitats.
Per a Maite una abraçada.
Nonna

Com tu, sento una especial passió per la mar. Potser per això m'he deixat portar deseguida per les imatges que oferies, i que han fet que m'endinsés en el relat, assaborint-lo a glops. Ha estat després, en una segona lectura, la que m'ha possibilitat anar paint cada sequència i adonar-me de la prosa poètica que has fet servir en molts dels paràgrafs. És una història bonica i tendre, explicada per una escriptora que sap posar molt bé les lletres on calen i que té molta sensibilitat. Per tant, el resultat no podia ser un altra que el d'aquesta maravella.
Una abraçada!

M'ha agradat prou, però trobo que li falta emoció, més vida... No sé...

Té coses bones alhora que punts febles. És obvi que tens qualitats com a autora, i aposto a que les pots desenvolupar.

Per cert, això de "Gran Casa", m'ha recordat la anomenada "Casa Gran del Catalanisme" d'Artur Mas... Bé, és el que a mi m'ha vingut al cap en aquell moment.

Malgrat tot, t'animo afectuosament a continuar i a millorar (jo també tinc coses per millorar, modestament ho admeto).

Salutacions!!

Trobo que has fet un malabarisme genial, el d'explicar en les paraules que et permetia el repte tot l'historial familiar i el drama personal de la dona enamorada de la bellesa!
Va cap a tu una abraçada bella!

Has creat un personatge entranyable, que per voler somniar, per voler ser feliç essent lliure, li diuen boja. La seva gran amiga la mar, que bonic quan parla amb ella i quan viu l'amor tan intens en la seva imaginació. És trist , però , imaginar-la en el sanatori, incompresa ni tan sols la deixen viure el seu somni, té tanta riquesa en el seu cor !
Un relat colpidor que cala fons , fent el retrat d'una noia que no s'adapta a la societat estereotipada, on no hi tenen cabuda aquells que trenquen les normes.
Ella, en la seva bogeria és més feliç que aquells que la volen canviar.
M'ha agradat moltissim, la narració no ho cal dir, com sempre exquisida i el tema està tan ben trobat !
Aquesta bogeria sí que tindria que ser contagiosa !

Una abraçada nua d'artificis, intensa de sentiments i silenciosa per poder escoltar la remor de la mar.

hem sentit dir que estan més bojos aquells que corren pel carrer que els que estan tancats! La teva història és de dones, inclosa la mar, que és tractada com una amiga confident.
Molt interessant el desenvolupament de la narració. El lector beu el text com les roques les esquitxades del mar. D'un sol glop!
Penso que el teu relat donaria per escriure una novel·la ja que la temàtica familiar, tot el nus resulta molt interessant i intens ( no pas com els meus nusos que encara m'estic deslligant, haha! De continuació, res de res però gràcies per la teva demanda, s'agraeix)
Passar pel teu racó és sinònim de gaudir de bona literatura. Gràcies per aquests moments que es fan tan curtets, Unaquimera.
T'envio una abraçada ben lliure de nusos, altrament
ens veuríem massa embolicades.

Mercè

El conte de la dona que parla amb la mar com si parlés amb una amiga em provoca emocions, ràbia de veure com va ser maltractada,
pena pel seu amor incomprés,
simpatia veient que al menys té una confident.....
No deu estar tan boja, en el nostre món, tan indivdualista i insolidari, molts no tenen ni un amic ni un element fidel amb qui confessar-se.
Una llepadeta esbojarrada per a tu!

...És el títol d'un llibre de Jesús Tusón, que havia donat classes en una universitat. Em serveix per introduir el comentari que et faig:

Empres un llenguatge luxós en la teva composició, errades tipogràfiques apart, és normal, ho comprenc, a tots ens passa, el teu relat està narrat amb varietat de temps verbals, incloent el pretèrit perfet, aquell que ens costa tant de fer-lo parlar, l'escrivim però ens costa fer-lo sortir, almenys a mi. És d'una bellesa extraordinària utilitzar un perfet enlloc d'un perifràstic. Filologades apart, he vist expressions com "Tantost", que no m'atreviria a utilitzar perquè no sé d'on surt, "a pleret", m'encanta, sona tant bé! "l'embat del vent", etc.

És ben cert que quan has escrit això ho has fet tranquila i inspirada, perquè es nota aquella frescor marina i es nota aquella exquisidesa que tens quan tries els mots i la disposició formal de les frases amb tota correcció, seny i rauxa. M'agrada llegir-te i veig que et perfecciones, ja no com a autora d'unes meres línies encertades si no com a persona que escriu i té errors i encerts. S'ha de tenir en compte que no ens corregeixen i de vegades les coses surten a raig.

Apart d'això m'agradaria explicar el 9 que t'he posat com a nota. Ja sé que és millor no valorar abans que deixar una mala nota. Jo no considero una mala nota un 9. Potser desencisa veure que la nota global baixa a un 9 i escaig quan pots fardar del 10 rodó. No tinc por de represàlies ni teves, ni dels teus fans, ni dels lectors-avispa, que deixen o deixàven en el seu moment el seu fibló en forma de 1 encastat per sempre en un comentari. Jo crec, sincerament, que la perfecció no es reserva per ningú, com dic en un poema meu.

Tinc un altre motiu de pes per posar-te el 9: Em sembla que quan he llegit el teu relat, estava en l'inici d'una novel·la, ja que m'he quedat amb l'ai al cor de dir: "Hagués pogut continuar i d'una tacada fer una novel.la apassionant sobre el tema de la bogeria, que dóna per molt". I t'has quedat com a un pas d'acabar el primer capítol. T'animaria a seguir el teu relat i fer-lo més llarg, més el·laborat, amb una trama o cos més desenvolupat, llarg o agònic. No em fagis cas, m'agraden els personatges extrems, aquells que fins el darrer moment lluiten i moren. Però has triat fer el relat breu, concís i luxós pel què fa a expressions i bellesa. No tinc res a dir, només que m'hagués agradat llegir més.

T'auguro un futur esplèndid com a autora, no sé si tens cap aventura literària en projecte, però hi hauries de pensar seriosament. Tens fusta d'escriptora i tens idea d'escriure bé i amb riquesa i formalitat. Prova d'escriure una novel·la, tens imaginació, tens fans, tens tot a favor per fer alguna cosa dins la literatura catalana, pots fer-ho molt bé i si no guanyes premis, pots sortir amb el cap ben alt, perquè escrius com escriuen els grans: concentrats, frescos i imaginatius.

Després d'enaltir, verbalment, el teu treball i de gratificar-te amb els meus comentaris maratonians, em perdones el 9? Ai Ai Ai, que m'aixafaràs! Et devia un comentari perquè em vas comentar no sé quin poema i ja he complert.

Força Unaki!

PD: Rep una abraçada feréstega, rústega i tosca d'un home feréstec, rústec i tosc, mig de muntanya, mig de poble en aquesta tardor tant inspiradora, plujosa, que ho serà... i que seguim comentant-nos per molt temps. Au!

per un moment he arribat a estimar a aquesta noia, i he desitjat intensament ser com ella i seure a mirar el mar en silenci. M'estic adonant de que m'arribes al cor.

per un moment he arribat a estimar a aquesta noia, i he desitjat intensament ser com ellam i seure a mirar el mar en silenci. M'estic adonant de que m'arribes al cor.

per un moment he arribat a estimar a aquesta noia, i he desitjat intensament ser com ellam i seure a mirar el mar en silenci. M'estic adonant de que m'arribes al cor.

I qui no és un boig avui, si les grans bogeries surten del món i de la societat mateixa... I qui no ha fet bogeries per amor? Per amor a nosaltres mateixes, a alguna altra persona, a un sentiment...
Així que cridem ben fort: VISCA LA BOGERIA!

I que visquin també els somriures entre desconegudes!

Una besada!

Original història d'algú que parla amb la mar, que n'és la millor amiga, que travessa els límits del socialment normal per a ser fidel als seus sentiments i a l'exemple dels seus ancestres. Narració bastant directe, però amb prou habilitat per a provocar l'interès i la intriga en el lector; i amb la calidesa de les narracions en primera persona. Veig aquest monòleg com una futura obra de teatre on una actriu bella i estranya gesticula damunt d'un escenari, i el públic resta hipnotitzat.

Un relat per sucar-hi pa, melindros i més....
A vegades etiquetem precipitadament actituds de bogeria, quan són actituds plenes de sensibilitat, mancades de comprensió.
A vegades la naturalitat que no entenem... creiem que és bogeria.
Molt bon relat. Gràcies.

El relat demostra -com diu una dita popular- que la veritat pot sortir de la boca dels nens, dels ebris, o dels bojos. En el relat, la llegim en els mots d'una boja amb esperit d'infant ebri per la bellesa i pel desig de sentir-se estimada.

Endavant amb la veritat!

L'he llegit i rellegit, i a cada lectura he trobat nous motius per tornar a fer-ho.
Saps que m'agraden les lectures fàcils, però tu, amb el teu estil narratiu em despertes aquell punt de bogeria que fa que dediqui més esforços, dels que són habituals en mi, per a treure'n l'entrellat.
Felicitats Maite!
- Joan -

Una confessió: jo no ballo, o no ballo gaire. Però em ballen idees, històries, de vegades músiques, pel cap. I aquests dies em ballava la pre-idea d'un conte. Només un títol, de fet, més que l'esbós del concepte. I es tractava de manllevar el títol del llibre d'Erasme.
Però trobo que li escau bé al comentari del teu conte.
Un conte que, ras i curt, m'ha estremit i emocionat.
Una bellesa de monòleg, aquest soliloqui de la boja, l'hereva d'una tradició de bojos, de tocats de l'ala, d'estrafolaris. Potser estranys en aquest món, trepitgen amb candidesa pueril la llinda d'un altre.
Personificat aquí en aquesta mar que tot ho escolta i devora, que els "assenyats" titllen de cruel, aquest món d'allà fora que, salvatge, no es deixa domesticar ni reduir a la utilitat d'una moneda, només és obert i generós de veritat amb els éssers salvatges com ell.
Mai pots domesticar un salvatge. Només empresonar-lo... O no, perquè al cap li ballen els peus descalços, al compàs d'una música eterna i pregona com el mar.

Una abraçada.

està plena de bogeria. Cada cual té la seva. Ninguna és millor que una aliena,si no fa mal a ningú.
Feliç dia Maite i feliç vida Unaquimera!
m

He trobat la paraula que descriu el teu relat:
conmovedor!
Moltes felicitats! Pel relat i pel sant!
Petonets i abraçadotes!!!

Al final la protagonista acaba en un psiquiàtric i es dedica a la pintura...
"Aunque ya nada pueda devolver
la hora del esplendor en la hierba,
la belleza en la flores...
no debemos afligirnos,
porque siempre...
la belleza subsiste en el recuerdo."

Felicitats!

Com sempre les teves narracions són molt poétiques, m'agraden molt.

Gràcies pel comentari que em vares deixar al meu darrer conte publicat, no sé si et vareig contestar, sinò fou així disculpa'm. estava amb el tema de les oposicions, que al final vareig suspendre.
Vaig quedar tan esgotada física i psíquicament que en tot l'estiu no he fet res més que descansar, banyar-me al mar i prendre el sol. Al setembre al tornar a començar m'ha costat posar-me les piles, i no ha estat fins avui que m'he tornat a conectar a relats.

Espero que a partir d'ara m'hi passaré més sovint per aquí.

Una abraçada

Clara

i ple de tendresa!

Al rebre el teu comentari, la curiositat m' ha fet clicar ràpidament el teu relat, que no havia vist.
Interessant,si!!!
He llegit àvidament, pensant que com sempre, intrigues amb temàtiques que enganxen fins al final i llavors dones un gir inesperat. Aquest cop no, aquest cop no hi ha gir. La meva primera impressió és la descripció d'un ser especial, això no vol dir boig, només diferent de la majoria. Reminiscències de passat que sembla que marquen una pauta. Sentiments desbordants que porten a la protagonista a guanyar-se sense voler adjectius ofensius, potser la societat l'ha destruït, Segur que amb afecte i comprensió tot hauria estat diferent. Tothom té quelcom del seu passat que l'ha marcat d'una manera o d'altre. Molt ben portat, com sempre.
Una forta abraçada plena d'afecte.

PD: M'avanço i et felicito per demà ( demà i tornaré)

Ens ofereixes un relat en prosa tot ple de poesia, de sentiment, i ens engresques a llegir fins al final perquè, tot i encisats pels mots, no sabem ben bé quina és la explicació de tot això que ens conta la narradora. Hem d'arribar al final per tenir la versió oficial. Tanmateix, és la versió oficial sobre la "boja" la realitat? Si no s'estima amb follia la bellesa ni s'és capaç d'enamorar-se de res increïble, potser tampoc no s'hauria d'asseverar res sobre l'estat mental d'una persona ja que no s'ha entés què és viure de debò.
Shaudin