Em refereixo al teu, Joan. Feia tant de temps que no havia entrat a RC que ho he fet amb un cert respecte.. Però, ara que ja he donat el primer pas, crec que m'agradarà comentar els escrits dels meus amics, si més no, per tornar a entrar en contacte amb ells. Jo no crec que pengi res perquè ja saps el que escric jo i no voldria pas que hi haguessin polèmiques.

Be, anem a la conversa entre els dos amics. Que atracar els polítics és una acció molt meritòria no n'hi cap dubte. Només cal seguir els debats polítics per a veure que la gent que hauria de donar exemple de civisme s'embarca en discussions sense aturador només per fer quedar malament el de l'altre partit i tenir més possibilitats de conservar la cadira. Hem sentit mentides tan grans que fins i tot fan vergonya aliena.
Ara, això sí, als nostres els hi perdonem els pecadets com ho fem amb els nostres familiars. Per tant, crec que els dos amics del teu deliciós escrit tenen tota la raó del món. Ves, què vols que et digui, tots som una mica parcials en aquest món, fins i tots els que no ho haurien de ser, és a dir, els jutges espanyols. Ha, Ha, ha.

quan ja hi ha hagut tants comentaris sobre el tema i tan ben valorats. El primer que m'ha sorprès favorablement és que la introducció que fas de la vida de sant Sebastià ja és, en si mateixa, una obra didàctica, que el lector poc avesat a la hagiografia, agraeix especialment. Conèixer els antecedents del protagonista, sigui real o imaginari, ajuda a posar en el seu context el relat.
En segon lloc, es nota que el text ha estat molt elaborat: cada paraula, cada expressió, cada imatge tenen un sentit únic i buscat per l'autor en el desig d'oferir un relat que aconsegueixi un cert "preciosisme", cosa que no és usual en la majoria dels autors contemporanis.
Així doncs, només he de felicitar-te per l'agradable lectura de la que que ha pogut gaudir. Sempre endavant!

sempre comporta una sorpresa. Hom se pregunta què ens oferiràs en cada ocasió. En aquest cas, es tracta d'una situació que, de per si, ( en un lavabo d'homes), obre moltes possibilitats des del punt de vista eròtic. Sí, a més a més, l'home que està al teu costat té un aspecte morbós i porta una sivella amb el número 69, l'expectativa de que passi alguna cosa especial és alta. S'haurà de veure la segona part.

El llenguatge està molt bon trobat, amb dobles sentits ( trempat, inflat) que donen al escrit una especial toc de lubricitat. Sempre m'agrada l'interès que poses en escriure el millor possible. Gràcies.

on el sentit de l'olfacte juga un paper molt important pel protagonista.
He de dir que el Varon Dandy, com dius tu, era una colònia molt utilitzada pels homes i que la recordo perfectament. Jo tinc bona memòria per les olors i, mentre estic escrivint, l'oloro. El meu pare, pero, utilitzava Floïd, una loció de massatge més antiga que el Varon Dandy
Fas una descripció física del teu pare molt acurada: la pell, els ulls, les mans... i jo hi afegiria uns llavis prims, atès que el conec per una fotografia que vas tenir l'amabilitat d'enviar-me.
El teu escrit traspua una certa decepció en el sentit de la manca d'afecte del teu pare. Però, no t'equivoquis. Segurament no era que no fossis estimat, és que els homes rarament mostraven el seu afecte als fills. No feia prou mascle, allò era cosa de dones, segons la imatge que ells havien rebut dels seus pares i padrins. De petons i abraçades dels pares tots n'estem mancats. El pare havia de ser una persona que fes respecte.
Sortosament, avui en dia, en que els pares tenen també cura dels fills, fins al punt de que se'n ocupen personalment, la relació nen/a / pare és molt més propera i afectuosa.

Per una altra banda, el teu escrit és, com sempre molt curós, molt meticulós en quant al vocabulari que empres. L'enhorabona per una bona obra.

El simple fet de que una persona es renti en un safareig esdevé, per la bellesa de les teves paraules, una escena cinematogràfica plena de moviment i de color. Tots els detalls són important, fins i tot l'ensurt del gat que s'endormiscava després de la calor de la tarda i l'aleteig dels capgrossos també espantats per la presència de l'home negre, gran i musculat.
L'alegria del Buwa, ensabonat i lluent després del bany, aporta un toc gairebé infantil pel joc que representa capbussar-se de cop a l'aigua després d'una jornada de treball.
Tot el text traspua alegria, estiu, benestar.

Has encertat molt bé el to i el vocabulari, com sempre fas, com ens tens acostumats.

Rere les teves paraules tan neutres, tan casuals s'amaga un drama que ens pensàvem que pertanyia a l'època de la postguerra i que, malauradament, es dóna amb més violència en els nostres dies d'abundància i democràcia.

En Josep es prepara per una entrevista de treball amb tot el ritual diari en quan a la higiene personal i la vestimenta. Podríem pensar que ho fa per accedir a un treball de certa categoria quan, en realitat només es tracta d'una feina d'escombriaire. Aquí rau ja la primera sorpresa que ens aporta el teu escrit, una sorpresa ben calculada, ben pensada per impactar el lector.

La segona sorpresa està en la mala sort d'en Josep quan una pilota, disparada per un petit, li embruta l'uniforme que porta per totes les seves entrevistes de treball. És la seva tarja de presentació per obtenir qualsevol treball que se li pugui oferir. El podrà netejar de manera que el fang es desenganxi del teixit?

I l'arronsada d'espatlles. Tant se val, gairebé ho tenim tot perdut. El sol sí pertany a tothom, a aquells que ho tenen tot i a aquells que no tenen res. I ell en gaudeix fins adormir-se.

Ets bona, nena, ja ho saps. Amb quatre paraules ens has fet pensar, ens has fet sentir i adonar-nos del patiment del món. D'aquelles persones que no es mereixen
el que els hi passa perquè fan tot el que poden per a sortir del pou. L'enhorabona!

el fet de veure un home d'ètnia negra nu. A banda de la bellesa corporal que acostumen a tenir els negres ( tors ample, braços i cames musculosos, pell forta i de vegades brillant) la seva completa nuesa és quelcom que no pot passar desapercebut.
No és doncs d'estranyar que, per un noi jove l'espectacle hagi estat impressionant, tot i que tu no ho comentes. Aquí no utilitzes cap adjectiu per a qualificar el que has vist, només ho evidencies i prou. Et quedes per a tu la impressió que t'ha pogut provocar; el lector s'ho ha d'imaginar. Ni tant sols es pot dir que ets un "voyeur". T'has trobat amb la visió nua del teu veí i prou.

En quant al llenguatge, què he de dir que no t'hagi dit moltes vegades? Tant de bo tingués jo la paciència per anar triant les paraules més boniques, més adients, més bensonants, com dius tu, en els meus escrits. Però això és qüestió de tarannà i el meu no crec que canviï a hores d'ara.

L'enhorabona.

Recordo perfectament aquest poema que, segons dius, havies perdut en la lleixa dels llibres. Aquesta escena familiar em ve a la memòria, especialment perquè conec la fisonomia de la teva mare, la més guapa de les tres germanes. Les dones, especialment si són molt amigues o de la família, sempre gaudeixen recordant els seus temps de joventut quan eren fresques com a roselles.

No cal dir que el teu vocabulari sempre impressiona per la manera acurada com el fas anar, com el combines, com l'acarones. No et deixes anar a raig, com faig jo, que només escric allò que em passa pel cap, sense analitzar ni rumiar si hi ha una manera millor de dir les coses. Vés què hi farem, no tinc la teva paciència.

objecte de controversia, i em centro en l'escrit del Nil molt ben portat i molt ben resolt. L'escena és realment eròtica i molt gràfica. Amb les paraules emparades ( escollides, com sempre, una a una) es pot visualitzar l'escena i, fins i tot, sentir-se dins del personatge que juga al seu joc pornogràfic, com un actor de peep show excitat per les llepades dels voyeurs als vidres de la furgoneta.
Si és això el que l'autor d'aquest escrit pretenia ( fer arribar el fet eròtic als lectors) ho ha aconseguit plenament.

i em centro en l'escrit molt ben portat i molt ben resolt. L'escena és realment eròtica i molt gràfica. Amb les paraules emparades ( escollides, com sempre, una a una) es pot visualitzar l'escena i, fins i tot, sentir-se dins del personatge que juga al seu joc pornogràfic, com un actor de peep show excitat per les llepades dels voyeurs als vidres de la furgoneta.
Si és això el que l'autor d'aquest escrit pretenia ( fer arribar el fet eròtic als lectors) ho ha aconseguit plenament.

Ets enginyós, divertit, irònic i sarcàstic. I tendre, també tendre. I lo dels noms dels personatges és una de les teves millors troballes. Es nota que rumies molt.

La fira de les vanitats de les eleccions electorals les hem anat descobrint a poc a poc aquests últims anys. Després del Paco, ens pensàvem que tot seria net i que tot aniria bé perquè teníem democràcia i podríem votar. Però no van descobrir, fins més tard, que la classe política és tan interessada i corrupta com en els llunyans temps dels Romans.
Recordem la campanya que es va fer contra en president Mas i l'alcalde de Barcelona Xavier Trias pocs dies abans de les eleccions que els van fer fora.

Però no estic aquí per a fer un discurs. La qüestió és que tens una gràcia especial per a contar les coses del dia a dia i que ets únic en la teva "espècie".

Quantes coses hem hagut de creure perquè els de dalt ( com vulgarment es diu) ens ho volien fer empassar amb patates. Parlo de religió, de coses que s'han de fer "perquè sí", d'incoherències que no tenen cap ni peus i de la qüestió política de que "España es una grande y libre(?).
Si t'ho prens pel costat de la fe, que és creure en allò que no veus clar, doncs endavant, vas fent el camí que et marquen i ja està. Però en quan comences a rumiar una mica ( i jo ja rumiava quan era petita, tenia aquest mal costum) te n'adones de que algú t'està prenent el pèl i de que algú et vol adoctrinar, sobretot l'Església, mai millor dit.
i llavors pots fer dues coses: o creure tot el que et diuen i anar darrera com un xai o plantar cara dir "Fins aquí hem arribat". T'asseguro, estimat amic, que la segona opció és l'única pròpia d'ésser pensants com som els humans. Per tant, que adoctrinin als rucs, que sempre n'hi ha algun per aquests móns de Déu.

que es creuen i produeixen un estat de total trasbals.

Després de tots els comentaris que has rebut, ja no sé què més afegir que sigui original i t'aporti alguna cosa de nou. Només dir-te el que et dic sempre. Que, llegint-te, se m'afigura un alquimista que busca amb delit la dosi exacta per a culminar el seu experiment.
Tu tries les paraules ( ja t'ho he dit d'altres vegades), les observes, les peses i les introdueixes en una frase, cadascuna al seu lloc, cadascuna amb el valor semàntic que li pertoca per a emocionar el lector.

A mi sí m'agrada el final. Perquè obra una nova història que mai no coneixerem, però que pot donar joc a la imaginació. El Niko tenia la mirada neta. Però i si també s'ha sentit trasbalsat per la teva mirada? Aquí lo dejo.

propi del teu poder creatiu i que s'ha de llegir en clau homoeròtica, segons ens acostumes a oferir.

Tot és suau, delicat. Des dels llavis rosats fins als ulls ametllats de color turquesa, passant per la buguenvíl·lea o el voletejar de Cupidell. Has triat, com fas sempre, les paraules una a una per a aconseguir l'essència del significat.

Un poema admirable.

Aquests exercicis lingüístics són molt interessants i distrets. És buscar l'originalitat en l'escrit, que es pot donar de vàries maneres i tu n'has escollit una que no deu d'haver estat fàcil per lo laboriosa.

M'ha agradat força.