..."inventate el final de cada história, que el amor es eterno mientras dura..."

No se si feia temps que no et llegia o temps que no publicaves... pero en tot cas, bravo!

...no, si tampoc tinc gaire temps per escriure, m'agrada més dibuixar...

dons si escrius aixi de bé, no sé com deus dibuixar...

bravo bravo... =)

i poques paraules per definir-ho...

La teva força, Laura, és un exemple, una inspiració, un desig de viure que esmicola qualsevol cadena i la converteix en arma, en mot, en espasa.

Se t'estima, ja ho saps =)

que m'estic fent amb en Robert i les seves teories! Espero amb ganes la primera missió del capità Samfaina!!

un somriure d'orella a orella, :D, em veia a mi mateix a l'edat de 12 anys (tot plegat, no fa gaire), amb "bonissims" arguments i "moltes coses importants" per fer...

Vaig a per les continuacions!!

Dona't corda, que està clar que tens molt a dir!

Enhorabona per aquesta reflexió, m'ha encantat.

(I així ademés equilibro la crítica del comentari que t'he deixat a l'altre relat jajajja)

...i es que el teu titol m'ha recordat moltíssim a la cançó d'Eskorbuto.

Per altra part, mentre el llegia veia imatges de la pelicula Trainspotting, m'imagino que l'has vista.

El tema es bo, i la cruesa amb que ho descrius té molt de ganxo, potser massa explicit i tot en algun punt, no a nivell de poder ofendre a ningú sino que sembla que el protagonista li expliqui a un nen petit el que és l'heroina, saps que vull dir?

A part d'això i alguna falta d'ortografia (no m'odiïs gaire, que soc molt crític), el relat m'ha encantat...

No et tenia fitxat, ets nou per aquí??

i impecable ritme del poema, marcant el tic tac del rellotge fins que, oh màgia poetica, el teu puix... ens deixa en suspens, per concloure finalment amb la gran veritat, que espai i temps, tot es relatiu...

un poema molt ben construit!!

Moltes gràcies pel teu comentari!

Jo no sé si soc bon comentarista o no, però aquest poema m'ha fet pensar que a vegades tenim tanta esperança de deixar les coses florir per si soles que pequem de passius...

Si esperem que l'esperança vingui sempre d'un ametller florit, algun dia s'acabaran els ametllers que puguin florir, a aquest pas...

Crec sincerament que els problemes de l'esser humà els ha de solucionar l'esser humà, per ser la nostra pròpia esperança.


Tot això, evidentment, sense menyscaptindre (m'acabo d'inventar aquesta paraula?) la qualitat lirica del poema :D

es millor arribar al punt de considerar si el teu soliloqui es banal, que no portar per bandera una preocupació profundissima però en ultima instancia falsa pels "mals universals". Al cap i a la fi, els mals particulars, individuals i menuts també transformen vides...

Es un descens brutal, vertiginos, a tota velocitat, sense control, pero amb tota la voluntat del mon, que, a vegades, estavellar-se no es dolent.. tot depèn de contra què o qui t'estavellis...

La immersió en el surrealisme ens dona forçes per enfrontar-nos a la vida. Ens dona perspectiva, suposo...

M'ha agradat molt el text, un vocabulari molt ric =)

Estic d'acord amb el comentari de l'Arbequina, hi ha una certa ambiguitat que et deixa com si t'expliquessin una història i s'en guardessin el final...

de tota manera, descrius molt bé aquell moment en que l'absència d'algú és gairebé una presència física en si mateixa... o una anti-presencia, millor dit. Vaja, allò que diu salinas de

que paseo de noche
con tu ausencia a mi lado,
me acompaña el sentir
que no vienes conmigo.

O almenys jo ho interpreto aixi *.*

Sembla que a vegades amb cada nou any, anem enrere en comptes d'anar endavant...

la vida es estranya, vila...

ens la veiem!!