Microrelats mortals

Sense fer soroll
Amb una serenitat i una determinació lloables, abans de morir ens va dir que volia que a la seva làpida no hi poséssin ni el seu nom, ni la data de la seva mort, ni símbols de cap mena. Només hi volia una frase: «Ha valgut la pena!». Després ens va deixar tal com havia viscut, sense fer cap soroll, amb humilitat i transparència.

No
Solidari i prudent alhora, no va tenir mai un no per a ningú. Però, a l’últim instant, just abans de morir, va voler treure’s un pes de sobre i, fent un esforç notable, va exhalar amb un fil de veu. «NO!»

Secret i inescrutable
Davant l’estupefacció de la seva família i de les seves amistats, el dia assenyalat va exhalar sense cap explicació. Desconfiat i gasiu de mena, uns dies abans havia deixat ben clar, amb una mesquinesa inquietant que, a la seva mort l’havien d’incinerar juntament amb el seu testament, secret i inescrutable.

Previsió imprevista
Ho tenia tot previst, fins i tot el dia i l’hora de la seva mort, però un dia d’aquells que més li hauria valgut no ser a casa, va rebre la visita d’una mort extemporània que li va capgirar totes les previsions.

Un de microteatre
Un home està assegut a la barra d’un bar. Demana un cafè i, mentre li porten, afaga el diari i comença a fullejar-lo per la secció d’esqueles. Quan el cambrer li porta el cafè el troba ben pàlid.
- Senyor, que us trobeu bé?
L’home el contesta dubitatiu
- Sí,.. no sé, és que… el diari porta la meva esquela!
- No foti! Quin diari heu agafat?
El cambrer mira la capçalera del diari i l’adverteix
- Osti, La Vanguàrdia! Senyor, teniu mala peça al teler! Aquests no s’equivoquen mai! Esteu llest!. Us acompanyo en el sentiment!

L’home cau mort, ben mort i, amb ell també cau el teló. Darrera del teló el cambrer es pren el cafè, una mica trasbalsat en veure que l’actor no s’aixeca.

D’un moment a l’altre
- Bon dia, té un moment?
- Em sap greu, però ara no tinc temps.
- Només serà un moment.
-Li he dit que no tinc temps, no tinc temps!
-Potser un altre dia, doncs?
-Com vol que li digui: n.o t.i.n.c t.e.m.p.s, se m’ha acabat! Aaaah!
-Però, escolti, escolti! Que s’ha mort?

Comptat i debatut
Divendres passat vaig anar a l’enterrament del pare d’un company de feina. No hi havia gaire gent i, amb altres companys, ens vam asseure a la setena fila de la dreta, segons s’entra. Mentre esperàvem que entressin el fèretre per començar la cerimònia, vaig posar-me a comptar les arcuacions que emmarcaven l’absis de l’esglèsia, just al damunt de l’altar. Hi vaig comptar fins a set arcs de mig punt consecutius!

Uns minuts després, frisós per l’espera, vaig posar-me a resseguir el cablejat blanc que connectava els focus que il·luminaven l’esglèsia. No vaig poder comptar tots els llums perquè no gosava girar-me per veure els que hi havia darrera meu, però fent un capmàs vaig calcular que hi devia haver uns divuit punts de llum, nou a cada banda.

Capficat en aquestes cabòries no em vaig adonar que ja havia començat la funció o millor dit, la defunció. Vaig tenir la sensació que ningú escoltava el capellà amb gaire interès; recordo que em va cridar l’atenció la veu de tenor de l’home que tenia al meu darrera que, amb un entussiasme i una tenacitat que em van semblar una mica impertinents, responia amb puntualitat totes les lletanies del clergue. El capellà, després de fer una fugaç menció al traspassat de cos present, va deixar anar tot un reguitzell d’anatemes contra el diable que, disfressat de religiós, encaterinava la mainada amb intencions molt pederastes.

Just acabar de dir el nom del mort, una noia d’aspecte eslau, amb un vestit jaqueta blau marí sense corbata, va començar a repartir els pertinents recordatoris del finat. Després d’haver comptat d’una llambregada la gent de cada bancada, amb una habilitat sorprenent i amb una precissió admirable, dignes del millor prestigitador, lliurava el nombre exacte d’exemplars al primer de cada fila. Als bancs de davant meu hi vaig comptar vint-i-sis persones: tres al primer banc, quatre al segon i al tercer i cinc als altres dos. A la meva fila també erem cinc. Jo era l’últim, vull dir que era el que estava més a prop del passadís.

Quan la noia sense corbata va arribar al meu banc, va lliurar els exemplars que ens pertocaven al primer de la fila, un company sindicalista que va romandre tota la cerimònia assegut al banc, sense fer cas de les repetides ordres del mossèn perquè ens aixequésim i ens tornéssim a asseure. Comptat i debatut, el recordatori que em va caure a les mans era el que feia trenta d’aquella banda.

El primer que vaig fer va ser mirar l’edat del finat. Amb estupefacció no exenta de certa basarda vaig comprovar que l’home havia mort als 96 anys: just el resultat de multiplicar set per divuit i restar-ni trenta!!.