Montjuïc

Mercès!, per comentar el meu poema. Per cert! Crec que és recomanable dir Costa d'Atzur a Costa Blava que és una traducció literal del castellà.

Un poema molt sensorial, que es fa entenedor fins i tot per a un prosista prosaic com jo.
Una manera elegant de referir-se a les aigües llardoses del port, aquesta de blavejar negror. Efectivament, a Montjuïc la barreja d'olors, com la de ginesta i arròs, és una constant. La de ciment i química indefinida potser prové del port franc: diuen que, quan descarreguen llegums a les sitges, hi ha gent amb alèrgies que s'ho passa malament. Això d'escoltar les pessigolles del grill quan el sol fort demana lentitud no m'acava de quadrar. Prou que ho sabràs tu, que vius a Ribes de Freser, que el grill canta de nit i la qui ho fa de dia és la cigala. Potser no et volies arriscar, amb la polisèmia de cigala...

Sembla querememoris altres temps: la figuera, el llangardaix,...els estius llargs...

Assaborir unes suggerents imatges per Montjuich, tot llegint el teu comentari. Enhorabona.
Agrraeixo el teu comentari al meu relat.
Salutacions molt cordials.

Hola, Aleix de Ferrater:
Gràcies pel teu amable comentari i per la teva opinió. Gràcies per les teves paraules.
M'ho has dit sincerament.
Una abraçada...
Perla de vellut.

Una descripció que realça el paisatge del Montjuïc. Té un punt molt especial pel conjunt com el relates. Punt per punt, vers a vers És que sona molt bé quan llig i m'ha agradat moltíssim com trobes cada vers que ressona en la meua ment.
Preciós poema, que m'ha agradat.
Que passes una bona, Aleix.
Cordialment.
Perla de vellut.

M'agrada molt Aleix! És un poema ple de bonics detalls. Ens comvides a viure tot el que veus en aquest dia agradable d'estiu.

una abraçada
Marta

detingudament les vistes, els detalls, l'entorn, l'olor... que malgrat la part fosca de l'indret, predomina la bellesa d'una mirada plena de sensibilitat.

Preciós, Aleix.

Una forta abraçada.

Rosa.

Mirar i veure i olorar, tocar amb els peus..gairebé tots els sentits des de la muntanya.

He gaudit d'aquesta observació, talment com si l'hagués fet jo. M'agrada com escrius i m'agraden aquests tipus de poemes.

Una abraçada.

Traspua el teu bell poema.
Imatges suggeridores del bon temps a venir i de la calma en la contemplació.
Amb total cordialitat

Muntanya de foc,
de canó
i de mort,
té una crosta farcida
de ferides de vida.

s'esdevé que estem passant per un període de pluja força constant que ha permès d'omplir embassaments i alleugerir una sequera persistent durant els darrers anys. I sembla que la primavera d'enguany serà passada per aigua, beneïda sigui. Tot això ve al cas perquè parlar de la calor com ho fa aquest bell poema, doncs que ve una mica de gust, què voleu que us digui, que ja fa un parell de setmanes amb núvols i sense veure gaire el sol i rememorar la calor de l'estiu, encara que sigui sobre el paper, m'ha produït una sensació agradable. Al cap i a la fi, sóc de clima mediterrani, i gaires dies sense sol em trasbalsen un poc. Agraït, Aleix, per escalfar-nos i il·luminar-nos l'ànima!

En aquest poema t'has inspirat tot passejant pel camí del mar sota l'imponent bastió o baluard del Castell de Montjuïc...de cara al Port, zona de mercaderies, olors no gaire perfumades, malesa coberta de blau de campanoles, gats feréstecs, Figueres bordes, atzavares, ginestes, una altibola palmera i sobretot recer de solellada on no hi manquen les sargantanes. Un poema exquisit i punyent que retrata fil per randa un ambient, shhh!!!, si us plau manté el meu annomimat..., fil per randa on hi vaig treballar jo com a jardiner fa uns anys. Mercès per fer-me reviure moment agradables de la meva vida professional.

Aquesta poesia parla de pedra, de roca, de calor, de xafogor, d'estiu, d'insectes, de turistes, de les vistes del port i el mar, de persones que passen el dia, de tot el que pot oferir una muntanya sagrada; magnífic el fardatxo que dorm a la calor del sol.

Vull pensar que el vers "de figa oberta a les mans" es refereix a les figues de moro i no a una casa de barrets.
Lentitud és la paraula clau, tot passa a poc a poc, la muntanya no té cap pressa, li passen moltes coses al damunt, però ella sempre és la mateixa, tant li fa.

M'agrada que una muntanya pugui tenir tants significats; les muntanyes sempre ens parlen. Representen l'estabilitat, confrontada al munt de coses que li passen a sobre, coses que passaran aviat.
Tota la poesia transmet lentitud, serenitat, la permanència d'allò que és estable en confrontació a les coses fugisseres.