Canvi de rutina IX

Quan es tanca la porta de casa i et quedes allà, al rebedor, com un estaquirot, mirant-la, és el típic moment que t'agradaria ser el Show de Truman i tenir una càmera que et gravi, que soni musiqueta, diguéssim Bethoveen, i que caminis lentament cap al balcó al ritme de la depressió musical i sortir i buscar les teves passes de fugida pel carrer desert i encendre un cigarret i mirar la lluna i a baix al carrer clas clas les teves passes a l'asfalt i jo molt solitari i molt absurd i pensant que al cap i a la fi la part aquella tan ferragosa del sexe de dir t'estimo i la dolçor i suspirar i tota la mandanga, al cap i a la fi no està tant malament, com a mínim no deixa aquest mal sabor de boca tant poc afortunat, és com patètic al final tot plegat, tot és un cúmul d'activitats naturalíssimes amb connotacions dramàtiques dintre el meu cervell i aquest nus a la boca de l'estomac que ja fa tant de temps que m'acompanya que ens hem fet pràcticament amics, tenim com un tracte, si jo de tant en tant li dono una mica de dramatisme vital ell a canvi em deixa en pau un parell de mesos o més, i llavors puc viure així com més tranquil i no tenir-te tot el sant dia a la boca de l'estomac, que sembla que t'hi trobes còmoda, al principi em deien que si la sensació de buit quan algú marxa, mentida, no és una sensació de buit, és un espai que canvia d'ocupant, i tu que canvies de lloc dins l'esquema que em vaig dibuixant mentre visc, dir que allò és absència és com clavar-se agulles a la planta del peu i dir que clar, que no son les agulles, es que trobes a faltar el terra, si clar, i les agulles res, no et traspassen els peus fins arribar als genolls i més amunt més amunt fins els braços, que si tenques els punys gairebé pots agafar l'enyorança i donar-li forma com de pilota i llançar-la lluny i per un moment sembla que bé però les agulles segueixen clavades per tot i tu em parles de portes obertes i jo d'agulles i dorms amb mi i després marxes i l'únic que queda són condons usats a les escombraries i la porta tancada i Bethoveen de fons i agulles clavades als peus i tu que Max hi ha portes obertes i jo que Iris jo tinc agulles als peus, que vols que hi faci, no està tot prou clar? Empat tècnic de teories, com sempre, cap dels dos té raó i tots dos tenim els nostres motius per seguir corrent per aquest laberint estúpid amb la esperança, jo, de trobar-te algun dia i que tu també m'estiguis buscant, més enllà d'entrebancades casuals com la d'aquesta nit, més enllà de fugacitats musicals, ja saps, saltar al mar, adéu Itaca, al teu camí ja hi havia massa gent, poc original, jo em busco un altre destí mític i a veure què tal. I tu què, vens amb mi, o segueixes fugint carrer avall?