Canvi de rutina V

Un relat de: Underneath

Al final acabes per adonar-te que les circumval·lacions existencialistes son una pèrdua de temps, que tot es un cúmul de línies rectes paral·leles que es troben i s'ajunten a un infinit a on mai pots arribar, es com buscar el final de l'arc de Sant Martí, no hi trobaràs mai una olla plena de monedes d'or, només més preguntes, humitat al cent per cent i plou, son respostes massa fàcils, però que al final són les que et deixen viure tranquil, que cada pregunta que et fas té com a resposta deu preguntes més i així fins a l'infinit, on es troben les rectes, son massa rectes, massa circumval·lacions, massa onades contra l'espigó, massa cerveses i cacauets, massa hamburgueses del McDonalds, per moments es torna tot massa banal i tens la necessitat de tornar a les preguntes, de buscar-li a tot un sentit i al final som una puça que salta al mar amb trampolí i tan bon punt toca l'aigua s'oblida de que a fora hi ha aire, i tot es mar i tot es blau, i quan surt de l'aigua ja és incapaç de recordar el mar i agafes els teus problemes i els compares amb la immensitat del cosmos i veus que no son una merda, i si et superen, es que tu tampoc ets el cim de l'evolució, que diguem, només un immens espai buit, això, tot d'àtoms separats per una infinitat de no-res, tanta merda i tanta filosofia i al final resulta que som res, en el sentit més literal de l'expressió, i agobiant-nos per si tal o si les retencions a la ronda, ja veus tu, una retenció de no-res per arribar enlloc, el gran problema, total, posa't a pensar per arribar a la conclusió que els teus pensaments son la sinapsi neuronal d'una taqueta de no res en un univers en contínua expansió, cada cop més petits respecte al tot, i potser si al final l'univers es reconcentra en un estat així com primigeni de la matèria, arribarà un moment que serem més conscients, deixarem de ser puces per un instant brevíssim, mil·lèsimes, potser, i serem conscients de tot, la maduresa final, just abans del final total, que coi, segur que no arriba demà, jo que sé, és el que dic, massa voltes a tot i no és bo, la puça vol viure i tenir somnis de puça i fer salts de puça i passes de gegant i no sé, ser una puça així com feliç, amb les seves pucetes a prop, i oblidar que és puça i sentir-se gegant i jo no sé si es molt demanar que algun dia siguis la meva puça i saltem junts de roca en roca fins arribar al mar i nedar i oblidar que tot son rectes que duen fins a tu, que tot son rectes cap a nosaltres...


Comentaris

  • Visca la línia recta.[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 13-11-2008 | Valoració: 10

    La línia recta descomplica les curves de la ment.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Underneath

Underneath

73 Relats

215 Comentaris

86329 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:


"Porque eres mia,
porque no eres mia,
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tu siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frio
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela por dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no"
(M. Benedetti)



Per mi, la poesia és només un intent futil d'aturar l'instant, de guardar-ne fotocòpies...