Un bell poema per a recordar

... per a dir el molt que m'agrada.

Això pinta bé. Crec que gaudiré de moments molt agradables amb la lectura dels següents capítols.

Un poema com el foc: preciós, perfecte i purificador.

Quatre notes macabres d'un instrument absurd; una esgarrifosa melodia que no hagués d'escoltar-se mai i que llavors ens va deixar sense alè.

Em moro d'enveja. Senzillament preciós.

No puc evitar, amic meu, mostrar aquí, amb tu, la meva admiració per Jacques Brel: l'home que va viure per a arribar a ser l'ombra del gos de la persona mes estimada i va morir cantant "Quan no es té més que l'amor".

Sort amic meu

... Una veritat constatable

Un homenatge senzill, la evocació d'un record que fluïx i s'esvaïx pels cantons del temps; pels cels del Segle que vam perdre i que torna una vegada i una altra, de tant en tant, a la nostra memòria.

Sento ue tot el que dius en aquests versos és veritat.

Jo també sóc, tal com deia M. Hernández a G. Lorca, dels que pateixen una mort diària.

Llegeixo aquest poema i em fa pensar que l'ésser humà és etern. Ho torno a llegir i em fa dubtar: I si l'ésser humà fora el timpo mateix i, per tant, inexistent?

Posa, una vegada més, veles blanques en el teu vaixell, al teu retorn, així sabrem amb temps i des de la distància que estàs viu.

Aquest poema em recorda un vers de Efraín Huerta que diu:
I la teva nit de crits i gemecs,
alimentant vida, creant llum,
provocant suor, malenconia,...

Y tu noche de gritos y gemidos,
alimentando vida, creando luz,
provocando sudor, melancolía,...