L´home de la genollera roja: ultim: Addenda

ADDENDA
Tot és mentida... tot; l'única veritat: tu eres.
Com una flor encesa, tu eres, com una flor encesa.
Aquell moment tan prim, tan fràgil, tan lleu... i tu una flor encesa.
Aquell adéu tan trist, tan greu, tan etern i tu una flor encesa.
Com una flor encesa, tu eres, com una flor encesa.
I jo, en la teva olor, viatjo en la nit alliberat del cos,
i sento altres vides de gent que no conec.
Ets com el fum d'una cigarreta
que se'm posa damunt dels ulls i em fa plorar.
Jo sóc com el vent, que viu, i no malgasta temps en el temps,
ni s'atreveix a fer-se un altre ésser aliè a tu.
Ara només la música omple el buit intens de cada segon que passa.
Potser cada passa sobre el mosaic omplirà cada espai entre el lent segon que cau.
Tota la resta és inerta: els llibres que esperen omplir de temps
el meu ingrat intel·lecte com s'omplen les lleixes buides...
el buit de les ampolles de Gin...
potser un palet d'encens marcaria amb el transcurs del seu cap roig
la lenta, inexistent caiguda de la tarda.
I aquest paper, que indecís es va omplint de temps i buit
i trenca a cada vers un gra d'eternitat dins el meu cor...
No queda ja més llum a les pàl·lides tardes.
Però ara, per què no et buscaria malgrat tu, mentre de mi t'amagues?
Per què no et trobaria vora meu, asseguda en un racó del meu esperit?
El cor està marcit, marcit, i jo t'espero.
Recorro a tu quan sé que ja no tinc paraula,
i em prem la sensació de viure sense tu.
Què més puc dir-te avui...?
...Avui no moriré.