Gèlides gravetats

Els angles més insòlits del meu perfil guarden impregnada la seva olor. Tots aquells racons de mi mateixa que ni tan sols jo coneixia, amagatalls que vaig descobrir gràcies als lents moviments del seu tacte, als remors de carícies innocents i als silencis que em feien posar la pell de gallina. Sens dubte va despertar-me els sentits.

En poc temps les meves terminacions nervioses van acostumar-se a ella, a sentir-la a prop... ja fos per part dels seus murmuris escolant-se per les escletxes de l'oïda, com de la seva mirada recolzada a l'esquena. Desprenia una espècie de gravetat que m'atreia, una força similar a la que atrau la Lluna i fa que dibuixi òrbites al voltant la Terra, saps que vull dir? Els meus secrets, els somnis i els afectes van convertir-se en satèl·lits de les seves paraules.

Però per la mateixa regla que fa que es dispersi la matèria sideral a l'espai infinit, nosaltres també vam allunyar-nos. De percebre els seus sospirs a escassos mil·límetres dels meus llavis vaig passar a sentir-la lluny, cada cop més distant. Bé, potser vaig ser jo la que va fugir inconscientment d'uns ulls que em provocaven estranyes sensacions de fusió a l'interior d'allò que en diuen cor, on diria que s'acostumen a guardar les emocions més intenses. No ho sé.

El cas és que poc a poc va anar desapareixent. Va aspirar les estrelles i les llunes del nostre cel. Va beure's el mar, i va esborrar les llums dels fars que guiaven les meves marees fins als seus penya-segats. Foscor, tot eren ombres i reflexes en blanc i negre. Al seu lloc només va quedar un esborrany de melangia, i gel. Gel que em va glaçar per dins, va deixar gebre a les esquerdes de l'enyorança i va convertir en pedra el motor de teixit muscular que s'encarregava de bombejar-me la sang.

Les baixes temperatures i el temps van fossilitzar-me els sentits, aquesta olor que fa trenes amb els meus cabells, que m'amara les parpelles, els braços, els turmells... Aquest perfum que em tenyeix d'ella va quedar atrapat entre la raó i el subconscient.

Segueixo gravitant al voltant del seu forat negre. Perquè ara no és res més que això, un buit sense nom, ni color, ni sentit... Però no aconsegueixo desfer-me de les lleis físiques que empenyen els fils que em lliguen a les seves pestanyes. Perdo l'oremus. Imagina't, és com si estigués enamorada de Ningú, d'un espai en blanc, d'un trau que ni tan sols té la seva forma. M'abraço a la confusió d'una obscuritat indefinida.

I em sento inútil estimant-te. Necessito que et deixis donar forma, que t'atribueixis les qualitats de persona i que comencis a ser Algú. Que pintis amb la mirada els esbossos de pupil·les que s'enfonsen en aquestes dues cavitats negres on abans despuntaven els seus ulls. Que respiris, i que el teu alè s'encarregui de cosir-me somriures i d'obrir la cremallera de nostàlgia que m'encadena els llavis. Que perfilis la teva silueta i que em deixis cartografiar cada una de les pigues que amagaràs entre els llençols que et faran de pell per vestir-te el cos.

Posa't nom, i olor, i tacte. I descongela'm els cinc sentits que tenen esculpits els records relacionats amb el forat negre d'aquella Estrella. Desfés-me els deliris que m'esquitxen les parets de l'ànima i m'obstrueixen els filtres de la imaginació. Abraça'm, i fes-me sentir altre vegada jo, fes-me recordar que sóc capaç de viure sense estar atrapada per cap gèlida gravetat. Ajuda'm a tornar a volar.