L´home de la genollera roja III

Un relat de: prudenci

III
Aquí seré, i aquí em faré ma plaça tenint-ho tot, jo sol, al meu abast.
Aquí hi ha sol, i lluna, i maregassa quan la lluna s'hi lleva, blanca i grassa,
quan el sol s'hi ajeu, color carabassa, per a fer un món de llum dins una bassa.
I sobre el fang nodridor de l'ou que tinc a casa, filosòfic.
Ulls de gebre glaçats, com les aranyes que ploren sobre l'ambre
d'una faç ennegrida de sol i de records. Ulls de gebre, ja morts, que torneu a reviure
Ulls rojos, genoll roig, de sang, però no de vergonya...
Si et digués que t'estimo, altre cop, em voldries a la fi, sense fer-me glatir?
Ja del plaer m'oblido, només sé que ara et vull meva i ja no et tinc.
Vine altre cop a mi. Bufa sobre meu, alè de Déu!
I damunt la meva ossada, sobre el cor, quasi ja mort!
M'aixeco de la caixa, lleu, sense un plor, sense un adéu.
Ja ha passat l'hora temuda. M'acosto a la vora de la riba,
M'acosto i somnio amb tu vora del llac que et refresca
la lleu ombra, i et crida, fins a fer-te meva altre cop.
Acosta't, acosta't vora el dentell de la porta del meu somni.
I ara em veus, i tindràs esma... sóc un estel a trenc de vespre;
si véns vora meu seràs un astre... l'estel que a la fi del dia s'alça
per no anunciar la llum, ni la vida, ni el sol;
sols la follia. Ja esclata el tro i el foc!
Ja llambrega la llum de l'últim dia!
Ja som a la vora del roc d'on surt l'aigua de vida!
Un cop, dos cops, tres cops li dóna ja raja un raig de llum, al tercer cop
i m'adorna el jardí de flors amargues, i m'encén la llar de foc amb el seu ble.
Qui ets , dona, per a mi, que tant m'allargues
aquesta dolça mort, sense patir? Dóna'm beure de la deu que guardes
....ara ja bec, i et veig com eres; una flor quan em veu de sobte i no m'espera.
Es torna una blanca flor, callada i feble, i el seu cor, tremolós m'acarona.
Quan li agafo la mà, i la mirada dels dos s'entrellaça un moment,
és la violeta que s'obre com flor de lluna plena.
Quan l'abraçada ens procura l'amor en silenci, ja és rosa
vermella que s'omple d'anhel
i -lls clucs- em perfuma. Quan els llavis, obrint-se al deler
es repleguen com roses madures i es despulla i desfulla
com una flor d'estiu, l'amor ja la vesteix de rosella encarnada,
i em fa fondre les hores, i el meu cos, tremolós, l'acarona.
Quan llavors, penetrant, el meu ventre desperta el seu ventre
i l'abraçada i el petó són un sol bategar que fa encendre,
llavors és flor de foc i tot al seu voltant -si no l'amor mateix- esdevé cendra.
Però, quin és l'amor que més s'apropa a l'ànima?
Aquell del cor de foc i els llavis de promeses, o aquell, més dur
potser, de quan no hi ets,
i la veritat que em punxa? O els dos son un, dues imatges
d'un mirall que a si mateix es mira? Quin és el cel, quina la terra?
qui som tu i jo, que encara vaig buscant-te? I aquesta solitud, ets tu?
És una solitud punxent com la ginesta groga, i es veu als ulls del món,
I es veu al mar dels ulls... Aquesta solitud,
ressol d'un temps encara núvol
Des que vas marxar de casa
la muntanya s'ajaça terra avall i no llu el sol com abans damunt la vànova.
El sostre s'ha esquerdat de tenir por i la xemeneia tosca fuma
records d'amor i cors que s'esvaeixen.
Trenca el meu cor i surt
com jo vaig trencar l'absurd d'una adolescència llarga.
Curt és el temps del dolor i de la nafra, i curt és el moment de dir-te adéu
sota la immensitat blava del cel, tan pur. Et seguiré buscant entre els càntics de roca
i els poemes perduts. I seràs l'ocult violí que mai ja calla,
seràs fagot d'amor i flauta dolça, i cantaràs per a mi
aquella lleu tonada que sabies, companya del meu cor.
Seràs l'ocult amor que mai no parla, seràs el cor del cor, per sempre més.
Si em trobes a faltar pensa que sóc el mar que tot el cos t'envolta.
Enfonsa el cos en l'arena i creu que t'escalfo jo amb la meva pell.
Entrega el cos al sol com una verge antiga, i sent que amb els meus dits
vull abraçar-te en la distància. Si em trobes a faltar
busca'm arreu, que sóc al teu esguard sempre esperant-te, i em veuràs.
Em veuràs en el vent invisible, i em sentiràs cantar-te a tu
aquella lleu tonada teva en les fulles dels arbres que dansen.
I en arribar la nit, escolta l'udol de la bèstia trista,
que és el meu plor que de tu desespera i et crida.


Comentaris

  • I ching[Ofensiu]
    pepeyo | 23-12-2007

    Dius que es va començar amb comentaris d el´I ching, però no hi veiug gaire la relació, tanmateix tens rao en que és un xic surrealiste. A mi mágrada

  • sense títol[Ofensiu]
    roger | 23-12-2007 | Valoració: 10

    Un bell poema per a recordar

  • tanta melangia[Ofensiu]
    ANEROL | 21-10-2007 | Valoració: 10

    tant d'amor...uns versos tant bells

    I en arribar la nit, escolta l'udol de la bèstia trista,
    que és el meu plor que de tu desespera i et crida.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: