El CIM DEL CAMí

Esbafegant i gairebé sense alè he aconseguit fer cim un altre cop, puc degustar la bellesa del territori que m’ha vist créixer, i apreciar-ne detalls que per inexperiència no distingia la visió atabalada del nen que un dia va ser aquí, de la mà del pare quan m’aplanava els regirats corriols. És la millor postal que puc dur a la butxaca del meu cor, escrita amb totes les paraules que ell va imprimir per ensenyar-me a trepitjar fort i no poder entropessar mai.
Aquell xiular del cerç roig s’emporta les gotes d’esforç que em ragen del nas, alliberant-lo per poder inspirar les malves que creuen els meus peus nus, sense calcer en l’últim tram de la costa, pel grapat de pedres acumulades de tantes passes al llarg del feixuc camí que m’ha dut fins aquí. El paisatge m’arranca un intens plor dels ulls, com un nadó que només vol adormir-se als braços de la mare, on espero poder descansar en el meu últim trajecte. Conscient que aviat caurà la llum de la nit i poder dormir sense gens de por. Amb la valentia del soldat càtar que va rebre la corona per ser el primer a superar la muralla del Castellet, que veig per darrer cop. Passejant per sempre més com a part d’una terra que tant estimo.