És cert: tot canvia el dia que ens deixem de mirar.

Bonic i tendre, amb un final colpidor.

Fas honor a allò que dius a la teva biografia: "m'agrada massa l'enyorança, parlar del temps passat que se'ns escapa de les mans... " Enyorança i anhel. Un bonic poema.

"I aquella petita roca
ara és un gran turó.
I aquell cim inabastable
ara és un esglaó."

La muntanya es transforma als nostres ulls a mida que avancem... Vall de Núria, regne de quietud i pau.

Núria

A ple agost i amb mig món tancat per vacances, ha estat tot un privilegi per a mi la resposta a aquesta convocatòria, amb 9 relats que deunidó.
Gràcies a tots per participar!

L'argumentació que l'estanquer fa al protagonista per haver penjat el cartell de tancat per vacances la porta a adonar-se que ell també ha penjat aquest cartell en el seu cor. Una conversa aparentment sense importància que li ha tocat fons i fa que s'adoni que no pot tancar el seu cor a la possibilitat d'estimar.

La reflexió ens convida a plantejar-nos la possibilitat que una cosa així, o semblant, ens pugui estar passant a nosaltres mateixos. Tanquem el cor per vacances? Ens perdem alegries, vivències, amistats, amors.. per haver tancat els nostres sentiments a la cambra fosca? La frase final és una lliçó de vida, una invitació a obrir el cor a l'amor i a cuidar-se interiorment.

Vaig escollir el teu text com a guanyador perquè d'entre els que més m'agradaven aquest em va calar en el moment de llegir per primer cop, i en cada relectura m'oferia una nova reflexió i em removia alguna cosa per dintre.

Gràcies per haver participat, i per haver-lo publicat!

He anat cap als primers relats que tens publicats, aquells que amb el temps queden oblidats de comentaris, i m'he trobat amb aquesta història, senzilla i entranyable, sobre la trobada de tres generacions: canalla, mestres i avis gaudint junts d'un moment màgic al voltant d'una conillada.

L'afable vellesa dels avis, la disposició de les mestres, la il·lusió dels infants... i el poder d'atracció i d'unió d'aquells tendres animalons.

Un relat molt bonic que mereixia un comentari.

Salutacions de la teva companya de montaditos,

Núria

Doncs sí que feia molt que no publicaves... veig que ara hi tornes, amb un relat on la mort es fa present des del moment que un la veu com a destí. El mateix protagonista es forja el seu present i el trist destí, "nu i sol".

Jo també he passat temporades sense publicar ni passar pel fòrum, però ja ho veus, un bon dia m'hi torno a posar i ja em veus enganxada als reptes una altra vegada! I tu, no t'animes a participar-hi? Per cert, si passes pel fòrum abans de dilluns, a veure si t'inspira el repte vigent... Si més no, ens podries tornar a despertar amb els teus bondies!

Quin bon grapat de nanos!

Anava a triar-ne tres però havia de descartar-ne i ho he deixat córrer. M'agraden perquè expliquen històries que reflexen d'una manera simpàtica i irònica situacions ben rals, quotidianes.

Apa, aprofita les vacances (tu que en tens tantes!).

Estic encantada d'haver compartit un repte amb tu.

Molt bona ironia, la teva faula banyuda on al final ningú se salva de la mullena.

Potser algun dia escriuré alguns versets per als teus dibuixets...

Jo hi afegiria que darrere d'aquesta mare permissiva hi ha un pare poc col·laboardor que també ha permès aquesta situació. L'una, des d'un amor i tendresa mal entesos. L'altre, des de la droperia i el deixar fer.

Ai Núria, si se'n reviuen de coses, endreçant calaixos. A vegades records llunyans, a vegades ben propers, com el darrer xiclet mastegat o el darrer mocador usat dels teus fills!

A més del tema dels calaixos, tenim una altra cosa en comú... en el meu darrer relat penjat , participant al repte del vagó, també hi ha records d'una vella amistat de fa justament 30 anys!

Senzill i tendre, es llegeix com una cantarella. M'agrada!

Gràcies Joan, per la teva aportació al nanorepte de les colònies i els campaments!
Molt bo, el teu nano... l'important era la sortida. Com carai se'n deia no importava en absolut.

La visió de la justícia que teníem de menuts no acostumava a coincidir amb la dels adults.
Ara, com a adults, ens trobem amb els petits que ens ploren: no és just...!
I la nit de Sant Joan torna cada any.

Gràcies per la teva participació al nanorepte de les colònies i campaments. Vas retratar un dels moments més màgics i entranyables: les vetllades al voltant del foc.

Acaronar, força, presència, amistat, silenci, llum...
Com sempre, un relat ple de mots que empenyen a viure en positiu.
Gràcies per la teva participació als nanoreptes!