Una trobada emotiva

Un relat de: Mercè Bellfort

UNA TROBADA EMOTIVA


D´aquell balcó estant aquella parella d´avis no es perdia cap esdeveniment per petit que fós.
Que si la Maria surt a passejar el gos cridaner, que si la Montserrat torna del mercat amb la cabassa plena de fruites i verdures, que si en Miquel va cap al treball amb cara de pomes agres…
Així transcorrien els dies per en Pep i la Caterina. Ella encara gaudia d´una bona vista i es distreia fent puntes de coixí. Tenia un gran talent per les labors i havia arribat a fer unes mostres tan exquisides que gent de casa rica les hi comprà per lluïr-les a les coixineres i a les gires dels seus llençols. Ben bé eren una obra d´art més que formava part de les luxoses cambres.
En Pep, que era més matusser i tafanerot, assenyalà amb el dit l´arribada d´un autocar que s´aturà al costat de la plaça, just a tocar de la seva casa pairal.
De l´autocar baixaren una quarentena de nois i noies que poc després recolliren les motxilles ben col·locades dins el portaequipatges.
Era ben clar que es tractava d´una excursió que tenia el seu inici al bell mig de la plaça on hi havia una font molt antiga i una colla de bancs de pedra disponibles per a tots ells.
-Caram, quanta mainada!- comentà en Pep. Ara sí que estarem ben distrets!.
Mentre uns començaven a desembolicar els seus esmorzars per fer-ne unes bones queixalades, els altres omplien les seves cantimplores amb l´aigua fresca que brollava de la font.
Les mestres no paraven de recordar-los que s´havien de comportar correctament, sense fer aldarulls que alteressin la tranquil·litat del poble.
Poc sabien elles que el que més desitjaven els nostres avis era contemplar les corredisses i les trapelleries pròpies dels nens d´aquestes edats. Si cridaven, si saltaven o si jugaven a pilota tot els estava bé. Tot allò era vida per a ells.
De fet, ja tenien quatre néts, però no els veien gaire sovint. Per tant, era ben normal aquesta reacció d´alegria per part seva. Trobaven a faltar l´acció, els crits , trets tan característics de la mainada.
De cop i volta se´ls passà pel cap que acabaven de tenir una conillada de sis conillets i podien ensenyar-los als nouvinguts.
Sense pensar-s´ho dues vegades en Pep i la Caterina varen baixar a la placeta per adreçar-se a una de les mestres. Aquesta va quedar una mica sorpresa per l´oferiment dels avis, però consultà amb les seves companyes, les quals trobaren divertida la idea i acceptaren.
Quin enrenou es formà en qüestió d´uns minuts! Tots els nens i nenes entraren al pati de cals avis per tocar els conillets . Eren blancs com la neu, amb uns ulls roses que impactaven; les orelletes i les cuetes de boleta eren l´atracció principal pel seu tacte tan suau. Varen ser uns moments màgics.
Sense voler, de forma improvisada, es reuniren tres generacions al voltant d´uns animalons que varen esdevenir l´excusa perfecta perquè la trobada es dugués a terme.
Quin goig per a tots plegats i especialment per als avis que en guardaren un record inesborrable.
Qui sap quant de temps passaria fins que es tornés a repetir una experiència com aquella.
Ja es veuria… En tot cas, la tafaneria innata d´en Pep i, sobretot l´excel·lent vista de la Caterina, quedaven assegurades.
El balcó de tota la vida continuava oferint-los la possibilitat de seguir essent uns espectadors de primera.




Comentaris

  • Moments màgics[Ofensiu]
    Nubada | 10-08-2010

    He anat cap als primers relats que tens publicats, aquells que amb el temps queden oblidats de comentaris, i m'he trobat amb aquesta història, senzilla i entranyable, sobre la trobada de tres generacions: canalla, mestres i avis gaudint junts d'un moment màgic al voltant d'una conillada.

    L'afable vellesa dels avis, la disposició de les mestres, la il·lusió dels infants... i el poder d'atracció i d'unió d'aquells tendres animalons.

    Un relat molt bonic que mereixia un comentari.

    Salutacions de la teva companya de montaditos,

    Núria