Faig cara de castellana

Un relat simpàtic que fa reflexionar a una forma de fer que no sé per què mantenim.

Si em permets, voldria comentar que el que em sorprèn més és que entre els nens succeeix el mateix i és curiós, no? Tots a l'escola aprenen català i sembla lògic pensar que, quan juguen al parc, utilitzin la llengua que tots saben més, però no. El meu fill (ara ja no) parlava català a casa i a la llar d'infants, en canvi, quan anàvem al parc, acabava comunicant-se en catellà (el pobre feia el que podia)

Núria

expressades amb bona i fina ironia. Et felicito.

Crec, Nubada, que som molts els que devem tenir cara de castellans, perquè tots coneixem molt bé les situacions que descrius...

Una càlida abraçada,

Pilar

i també actual el problema de la parla... clar que si la protagonista s'asembla a tu... potser una micona de cara castellana... jeje, és broma, És allò del no voler onfendre, i parlar castellà, i no ens n'adonem que potser ofenem no parlant català.

Endvanat les atxes!!!

Bona feina nubada, de Badalona!

Ferran

Jo principalment i m'avergonyeixo quant parlo en castellà, quant l'interlocutor entén perfectament al meu idioma.
...me entiendez!

Doncs que me se ha hexo" curt aquest sucós i divertit microrelat, i és que això del bilingüisme porta aquestes simpàtiques anècdotes.

J. Lluís Cusidó i Ciuraneta