On vas?

Vaig amb un rumb incert,
a un destí desconegut
no miro en terra, nomes l' albada,
i si, camino sol ,
doncs tothom mira al terra,
i no veuen res.

Vaig cap un color, que albiro enllà de l' horitzó,
Però quan arribo, ja es fosc.

Vinc d'una terra que no deixa créixer els colors
i que quasi sempre te boira.

per aixó no deixaré mai de caminar...

Avet

Quantes vegades m'he fet la pregunta que poses per motiu d'aquesta poesia!

M'ha agradat la reflexió que proposes.

Figura humana estilitzada i allargassada camina pensatiu i en solitud, qui sap on va? que cerca? en que pensa? Bonic poema.

J. Lluís Cusidó

En aquest poema, l'home està sol i camina en mig de la natura, que no mira ni gaudeix. Està aïllat i la seva solitud l'embolcalla com si fos roba, com si d'una armadura es tractés.
Està sol, aïllat, absent i a cada pas que dóna es fa més gran l'abisme que el separa dels altres i de tot.
Camina amb la solitud de la mà i amb la seva història repenjada a l'espatlla: aquest és el seu equipatge, aquesta la seva lleu però definitiva càrrega.
La seva meta, si és que en té, resulta inescrutable. Simplement, s'allunya d'on ve...

T'envio una abraçada de les que fan companyia, si li deixes,
Unaquimera