dels camps de fajol de la meva, la nostra, estimada Garrotxa. Has pintat, amb les paraules, un quadre com Vayreda, Berga i Boix, etc.
Jo, que sóc d'Olot, no havia sentit mai aquesta anècdota de Dalí. És ben veritat allò que sempre s'aprenen coses noves.
Avui, per sort, les farinetes de fajol ja no es mengen per enganyar la gana. Ara tornen està de moda per elaborar sofisticats plats de l'anomenada "Cuina Volcànica" i també per menjar a casa, ben calentetes i ensucrades.

Trista poesia d'algú que no pot aconseguir allò que vol, tot i saber la solució. M'ha agradat.

Hola Xavier! Tens raó. On hi hagi un bon pa de pagès ja es poden retirar tots els altres: ni integrals, ni baguettes, ni xapates, ni...Cap s'hi pot comparar.
De tota manera, el més important és que el pa no falti.
Molt bé aquest testimoni de temps passats.
Una abraçada.

D'una cosa tan senzilla com un llençol n'has fet un relat senzill, però interessant i molt entranyable, sobretot per les que tenim una certa edat i que també ens vàrem brodar els llençols i les estovalles. Per un moment he revisqut aquelles tardes buscant dibuixos i brodant flors i cenefes de mil colors.

i ho he fet. No sé si et denunciaré al Síndic de Greuges. M'ho pensaré. De tota manera he trobat el teu relat molt original. És un clar exemple que amb una mica d'imaginació i amb les paraules adequades es pot treure profit de qualsevol tema.

(o és una cançó?), que expressa molt bé el buit d'una persona quan se'n va. Però, la vida continua i s'ha de mirar el futur amb optimisme, encara que de vegades sembli impossible poder-ho aconseguir.
Gràcies pel teu comentari. Per sort, la carta no és autobiogràfica, però no costa imaginar l'infern que viu una dona maltractada, tot i que per molt que imaginem, res deu ser comparable a la realitat.

El teu relat m'ha fet recordar temps una mica llunyans i fires i festes de quan era joveneta. Jo no havia vist cap negre com el que tu descrius tant bé, però si he recordat la nena serp i l'home cocodril. Tot i que sabíem de sobres que allò era una enganyifa hi entràvem perquè la curiositat podia més. En fi, m'ha semblat que descrius molt bé cadascuna de les situacions.

Llegint el teu poema me n'adono de la petitesa de l'ésser humà enmig de l'Univers. I, tant poderosos que ens creiem! Tens el meu vot.

Ple de fantasia que et fa imaginar un món millor. Tant de bo ploguessin flors -tot i que fa falta aigua- i els estels no s'apaguessin mai. Si tots miressim la vida amb una mica de poesia potser ho aconseguiriem.

Prou feina tinc per escriure els meus mitjanament bé, però una cosa sí que sé: si un relat m'agrada o no. I, el teu, Xavier, m'ha agradat molt. Mentre el llegia podia veure l'avi, cosint la xarxa, els gossos saltironant, els peixos al fons de la xarxa, els personatges passant per davant meu com una pel·lícula. Al final he sentit la melangia que devia sentir en Miquel pensant en uns anys de juventut que ja no tornaran i que mai més s'obliden. Tens el meu vot.