Rutina

Em sentia molt cansada. Cansada de tot. Cada dia la mateixa rutina, cada dia el mateix munt de coses per fer, repetitives, constants: el despertador que sona...aixecar-te...preparar esmorzars...fer el llit...posar roba a rentar... portar els nens a l'escola...anar a treballar..."bronca" de l'encarregada perquè fas dos minuts tard. Per casualitat sóc jo qui programo els semàfors? Anar a buscar els nens a l'escola...dinar... rentar els plats...estendre la roba que has deixat el matí a la rentadora i que surt ben arrugada. Que què vol dir? Que costarà més de planxar. Portar els nens a l'escola...anar a treballar... aguantar el pesat de torn...anar a buscar els nens a l'escola i portar-los a, un a futbol, l'altre a bàsquet. No, no podien fer tots dos el mateix. Mentre ells fan el seu esport, aprofito per anar a comprar. Anar-los a buscar -faig tard- fer el sopar...fer el dinar per l'endemà...planxar...endreçar roba...ajudar-los a fer els deures...escoltar els problemes del marit...anar a dormir. Sona el despertador...aixecar-te...preparar esmorzars...fer el llit...posar...I, així dia rera dia, setmana rera setmana, mes rera mes. Cansada no, farta!
Fins que un dia vaig dir prou. Ja no podia ni amb la meva ànima. L'única solució era fugir d'aquell caos i monotonia en què s'havia convertit la meva existència. Ho vaig deixar tot, en bones mans és clar, i em vaig refugiar a Castelldefels. Només serien un parell de dies, però confiava en poder recuperar forces. Quina pau! Quina tranquil·litat! Sense despertador, sense rellotge, sense cotxe, sense rentadores, sense nens...Només el mar i jo.
Asseguda a la sorra, em vaig perdre en la infinitat del Mediterrani, només amb la companyia de les gavines i la remor de les ones. Hi havia poca gent a la platja: uns quants avis que passejaven, nens que feien castells de sorra, els quatre típics esportistes i els quatre -també típics -que buscaven petxines. Algú, però, em va cridar l'atenció: un home assegut a la sorra. De lluny semblava, no ho sé, com Jesucrist sortit d'una pintura de Rubens. Els cabells llargs, barba una mica llarga i una túnica blanca. Escrivia alguna cosa en un paper. No sé com, però de sobte em vaig veure al seu costat. Déu meu! Em ma vida havia vist un home com aquell. De prop encara em va semblar més un ésser diví, terriblement atractiu.
-Bon dia! -li vaig dir fent-me la simpàtica.
-Bon dia! -em va contestar sense aixecar els ulls del paper. La seva veu era forta, però dolça a l'hora i el seu somriure em va desfer l'ànima.
La veritat, no sabia ben bé què dir més. Em sentia una mica estúpida. El fet d'haver-m'hi apropat no tenia cap sentit. D'alguna manera havia de dissimular.
-Perdoni, que té hora? -em vaig sentir com una col·legiala.
-Sí, falta poc per a les onze -em va contestar, aquesta vegada mirant-me.
I, quina mirada! Tenia els ulls d'un blau tan transparent, tan net, com no n'havia vist mai cap altres.
-Vol que li llegeixi el poema que acabo d'escriure? -em va dir tot convidant-me a seure al seu costat.
-Sí, és clar -vaig dir envoltada per la màgia que irradiava.
No sé què deia el poema. Només sentia el so de la seva veu, viril, dolça i, de tant en tant, els seus ulls clavats en els meus.

Un petit loft decorat amb un cert caire minimalista, quasi tot de color blanc amb alguns tocs de vermell, blau i groc intensos que li donaven un aire modern i alegre. Uns grans finestrals s'obrien sobre la immensitat del mar. La vista era esplèndida.
Asseguts a la petita terrassa, decorada amb unes quantes plantes, assaboríem un cocktel. Ell vestit amb la seva túnica blanca, jo amb una de groc palla. Per dos dies em vaig oblidar de tot.

He tornat amb les piles carregades per molt de temps.