Rutina

Un relat de: La Riera del Fluvià

Em sentia molt cansada. Cansada de tot. Cada dia la mateixa rutina, cada dia el mateix munt de coses per fer, repetitives, constants: el despertador que sona...aixecar-te...preparar esmorzars...fer el llit...posar roba a rentar... portar els nens a l'escola...anar a treballar..."bronca" de l'encarregada perquè fas dos minuts tard. Per casualitat sóc jo qui programo els semàfors? Anar a buscar els nens a l'escola...dinar... rentar els plats...estendre la roba que has deixat el matí a la rentadora i que surt ben arrugada. Que què vol dir? Que costarà més de planxar. Portar els nens a l'escola...anar a treballar... aguantar el pesat de torn...anar a buscar els nens a l'escola i portar-los a, un a futbol, l'altre a bàsquet. No, no podien fer tots dos el mateix. Mentre ells fan el seu esport, aprofito per anar a comprar. Anar-los a buscar -faig tard- fer el sopar...fer el dinar per l'endemà...planxar...endreçar roba...ajudar-los a fer els deures...escoltar els problemes del marit...anar a dormir. Sona el despertador...aixecar-te...preparar esmorzars...fer el llit...posar...I, així dia rera dia, setmana rera setmana, mes rera mes. Cansada no, farta!
Fins que un dia vaig dir prou. Ja no podia ni amb la meva ànima. L'única solució era fugir d'aquell caos i monotonia en què s'havia convertit la meva existència. Ho vaig deixar tot, en bones mans és clar, i em vaig refugiar a Castelldefels. Només serien un parell de dies, però confiava en poder recuperar forces. Quina pau! Quina tranquil·litat! Sense despertador, sense rellotge, sense cotxe, sense rentadores, sense nens...Només el mar i jo.
Asseguda a la sorra, em vaig perdre en la infinitat del Mediterrani, només amb la companyia de les gavines i la remor de les ones. Hi havia poca gent a la platja: uns quants avis que passejaven, nens que feien castells de sorra, els quatre típics esportistes i els quatre -també típics -que buscaven petxines. Algú, però, em va cridar l'atenció: un home assegut a la sorra. De lluny semblava, no ho sé, com Jesucrist sortit d'una pintura de Rubens. Els cabells llargs, barba una mica llarga i una túnica blanca. Escrivia alguna cosa en un paper. No sé com, però de sobte em vaig veure al seu costat. Déu meu! Em ma vida havia vist un home com aquell. De prop encara em va semblar més un ésser diví, terriblement atractiu.
-Bon dia! -li vaig dir fent-me la simpàtica.
-Bon dia! -em va contestar sense aixecar els ulls del paper. La seva veu era forta, però dolça a l'hora i el seu somriure em va desfer l'ànima.
La veritat, no sabia ben bé què dir més. Em sentia una mica estúpida. El fet d'haver-m'hi apropat no tenia cap sentit. D'alguna manera havia de dissimular.
-Perdoni, que té hora? -em vaig sentir com una col·legiala.
-Sí, falta poc per a les onze -em va contestar, aquesta vegada mirant-me.
I, quina mirada! Tenia els ulls d'un blau tan transparent, tan net, com no n'havia vist mai cap altres.
-Vol que li llegeixi el poema que acabo d'escriure? -em va dir tot convidant-me a seure al seu costat.
-Sí, és clar -vaig dir envoltada per la màgia que irradiava.
No sé què deia el poema. Només sentia el so de la seva veu, viril, dolça i, de tant en tant, els seus ulls clavats en els meus.

Un petit loft decorat amb un cert caire minimalista, quasi tot de color blanc amb alguns tocs de vermell, blau i groc intensos que li donaven un aire modern i alegre. Uns grans finestrals s'obrien sobre la immensitat del mar. La vista era esplèndida.
Asseguts a la petita terrassa, decorada amb unes quantes plantes, assaboríem un cocktel. Ell vestit amb la seva túnica blanca, jo amb una de groc palla. Per dos dies em vaig oblidar de tot.

He tornat amb les piles carregades per molt de temps.

Comentaris

  • hola relataire[Ofensiu]
    foster | 16-01-2006

    M'agrada la teva prosa i el misteri inherent al teu relat després d'un inici útil com a contrast.

    Bona la presència en l'actualitat d'un ésser amb l'aspecte i les reaccions del teu aparegut... però no m'acaba de fer el pes el final... tot i que sóc partidari dels relats oberts, dels finals rotunds però poc obvis, en aquest cas no m'aporta massa cosa o no sé veure-ho.
    Amb tot, m'has intrigat, miraré més coses teves...

    foster

  • del mig centenar [Ofensiu]
    Conxa Forteza | 14-06-2005

    d'anys em referesc ...

  • !!! quin cansament !!![Ofensiu]
    Conxa Forteza | 14-06-2005

    Només llegir la primera part del teu relat m'ha retornat el cansament tan conegut i que mai em em llev de damunt encara que a vegades intent oblidar-lo ... la segona part ha estat com un balsam, m'ha fet somniar en terrasses obertes a la mar en companyia de senyors d'ulls blaus ...
    jo pas del mig centenar i també estic experimentat amb l'escriptura, només fa dos anys que vaig començar a intentar escriure .. vaig començar en poesia, encara que no m'agradat mai gaire, però ho vaig deixar anar, no era lo meu ... bé ja m'estic embolicant de mala manera ...
    Una aferrada
    Conxa

  • Trepidant.[Ofensiu]
    rosersoy | 14-06-2005 | Valoració: 9

    Trepidant. Tanta feina, tantes coses a fer i per fer... és tan cert. Aquesta rutina diària que ens envolta i que fa que ni ens adonem que vivim immersos en una rutina diària, precissament.
    A mi, la túnica color palla... m'ha arribat al cor. Seriosament, m'aclareix moltes coses... pensava que em deixaria amb l'incógnita i gràcies a Déu, no ha estat pas així.
    Quan comencen no el pots deixar, i a més t'acceleres i t'entra un no sé què...
    Molt bé Pilar, així és fa.
    Ui, mira quina hora és i jo encara he d'estendre la roba.
    Roser d'Olot.

l´Autor

La Riera del Fluvià

12 Relats

31 Comentaris

18555 Lectures

Valoració de l'autor: 9.45

Biografia:
Em dic Pilar i sóc d'Olot, terra de volcans, des que vaig néixer, un fred 25 de febrer de 19...
M'agrada llegir i escriure -he de confessar que més una cosa que altra-, concreto, més escriure que llegir.
I, fa poc temps que escric. Bé, comptant que vaig començar el 95, doncs 10 anys. No sé si és molt o poc, però m'hi he posat tard. Una ja té una edat. És veritat, no us he dit els anys que tinc. Doncs, mig centenar, ni un més ni un menys.
Continuant amb l'escriptura, encara estic en la fase d'experimentació, és a dir, ho provo tot: narració, micros, contes infantils, haikús i des de fa un parell d'anys poesia. No sé si aixó és bo o dolent, però m'ho passo bé i al capdavall és el que importa. Deixeu-me dir, que em fa il·lusió, que he guanyat varis premis, tant de narració com de poesia.
M'agradarà veure els vostres comentaris si creieu oportú fer-ne algun. Si són positius millor, si no, acceptaré igual les vostres crítiques. Em serviran per aprendre.
Salutacions i que la literatura ens acompanyi. (Ara això potser ha quedat una mica cursi)