L'última carta

Un relat de: La Riera del Fluvià

Miquel,
Sé que no t'esperes aquesta carta i potser ni te l'hauria d'haver escrit, però m'ha vingut de gust donar-me una satisfacció. Com pots esperar que sigui jo, la ignorant, la imbècil, la que hagi pres una decisió tant important? Com pots esperar que sigui precisament jo la que et deixi, sí ho has llegit bé, ET DEIXO, així, en majúscules. Et preguntes per què? Qui és ara l'imbècil? De veritat et pensaves que aguantaria tota la vida els teus insults, el teu despreci i, sobretot, les teves pallisses? Doncs, no! S'ha acabat! Quan rebis aquesta carta estaré molt lluny i pots estalviar-te la feina de buscar-me que no em trobaràs. Et garanteixo que me n'he ben assegurat.
Ja ho veus, m'he atrevit, tu que sempre em deies que no seria capaç, que no tenia valor, que si et deixava em mataries. Creu-me, et serà molt difícil, per no dir impossible. A més, també he tingut prou valor per denunciar-te, sí, com ho llegeixes, t'he denunciat. Se m'ha acabat la paciència, la por, la vergonya, tot. Han passat molts anys, massa, des d'aquella primera pallissa. No t'ho havia d'haver permès. Fa molt de temps que havia d'haver donat aquest pas. Si ho hagués fet abans!
Escric i puc imaginar-me la teva cara mentre llegeixes: primer un somriure burleta, amb els ulls mig closos i una ganyota estranya que al principi, mira per on, fins i tot em feia gràcia -ben aviat vaig saber què significava. Desprès canviaràs cap una cara més seriosa, cada vegada més, fins que se't transformarà: els ulls, vermells, sortits de les òrbites, el front arrugat i una expressió d'odi que espantaria al mateix diable. M'has tingut durant molt de temps atemorida, però ja s'ha acabat, per sempre.
La primera vegada que em vares pegar em va venir tan de nou que, senzillament, no vaig reaccionar. Si aquell dia t'hagués deixat les coses clares, potser la nostra vida hauria estat diferent, no ho sé, però no ho vaig fer, vet aquí el meu gran error. Però, és que tampoc no ho vaig fer ni a la segona, ni a la tercera, ni a la quarta...Volia creure que seria l'última, volia creure que canviaria, que jo canviaria.
I és que cada vegada que em trobava en aquesta situació em sentia culpable, em feies sentir culpable, això ho feies molt bé. O perquè no tenia el dinar a punt -que varen ser ben poques vegades -o perquè no tenia planxada la camisa que et volies posar, o perquè no tenia ganes de fer l'amor, la qüestió era trobar defectes. Et posaves a cridar, histèric, fins que em baixava la gran plantofada al mig de la cara, o un cop de puny a l'estómac, o una puntada de peu als ronyons. Pel cas era igual. Havies de descarregar tot el teu odi sobre meu. A sobre del dolor físic, havia de suportar el sentiment de culpabilitat que sentia per no ser una bona esposa. Em sentia fracassada com a dona, com a muller, com a companya. I, burra de mi, encara et demanava perdó. I tu, tan bon home, tan bon marit, -hipòcrita! -em perdonaves. Que en vaig ser d'imbècil! Mira per on tenies raó quan m'ho deies.
La mare sempre m'havia dit que la dona està per servir el marit: filla, procura tenir-ho sempre tot a punt, i quan dic tot vull dir la roba, el menjar, la casa neta i tu mateixa i, sobretot, no et neguis mai a fer l'amor, tant si en tens ganes com no. Si en aquell moment no et ve bé, dissimules i ja està. Pensa que sinó, irà a buscar a fora el que no trobi a casa. Si tens el marit content tot irà com una bassa d'oli, sinó hauràs d'assumir les conseqüències. Pensa que quan un home pega a la dona és per algun motiu. Veritat que el teu pare no m'ha posat mai la mà al damunt? Doncs segueix els meus consells.
I els vaig seguir. Pobra dona! No, no et pensis que la culpo. No va fer res més que donar-me els mateixos consells que li havia donat la seva mare i a elles els va anar prou bé. El problema no varen ser els consells, sinó tu, saps? Si alguna vegada la mare no tenia el dinar a punt, el pare sí que s'enfadava, però sense crits ni esveraments, ni tant sols aixecava la mà i ja no parlem de posar-li al damunt. Potser sí que era una mica masclista, bé, perquè negar-ho, molt masclista, però mai va pegar la mare, mai! Per sort ells no varen saber que em pegaves, el pare potser t'hauria matat.
Sé que no podré recuperar mai el temps perdut i que ningú no em podrà tornar aquests anys malviscuts amb tu, sempre amb la por al cos, sempre temorosa de la teva reacció, preocupada per si trobaries la sopa massa calenta, o les patates massa fredes, o per si la ratlla dels pantalons estava ben marcada, o per si...S'ha acabat! Per fi seré lliure, podré respirar tranquil·la, sense por. Ja no et necessito per a res. De fet, eres tu el que em necessitaves, encara que em fessis sentir el contrari. Començaré de zero, lluny de tu, sola, però ben assessorada.
I, ja per acabar t'he de donar les gràcies. Sí, gràcies per no haver volgut tenir cap fill. No em puc arribar a imaginar com hauria sigut la seva vida amb tu com a pare. Potser també l'hauries maltractat No, potser no, segur. Coneixent-te com et conec, hauries fet de la seva vida un infern, igual com ho ha sigut la meva fins aquest moment. Ara que, qui sap! Potser hauria fet per ell el que no vaig fer per mi. Potser el primer dia que em vares apallissar m'hi hauria tornat o t'hauria deixat, directament. De totes maneres ha sigut millor així, tot i que saps que desitjava ser mare. Ho desitjava de tot cor. Al principi em sabia greu que les meves amigues tinguessin fills i jo no. Sovint em preguntaven que què esperava. Més endavant! Contestava sempre. Ni de lluny podien sospitar que la decisió de no tenir-ne ja l'havies pres tu per mi. Mai no varen saber que no era feliç, mai no vaig dir a ningú que em pegaves, mai no vaig fer res per parar-te els peus. Sempre callada, sempre submisa. Tu el gran amo i jo la criada. Tu el que donaves i jo la que rebia, els cops, s'entén, perquè altre cosa...
No em vull estendre més. Aquí et quedes i, tal com t'he dit al començament, no cal que em busquis que no em trobaràs. I també pots estalviar-te de preguntar a familiars i amics que ningú no sap on sóc.
Et podria desitjar sort o et podria desitjar que et podrissis, però no faré ni una cosa ni l'altra. M'és completament indiferent el que et pugui passar d'ara en endavant. Des del moment que tiri aquesta carta...no, millor dir, des d'aquest precís moment, per a mi ja no existeixes, hauràs sigut com un mal son del que ja he despertat.
Només espero trobar una mica de felicitat i n'estic segura que ho aconseguiré, lluny de tu, segur.
Fins mai més,

Anna



Comentaris

  • un problema real[Ofensiu]
    fill de les ombres | 19-06-2005 | Valoració: 9

    un malson de cada dia que cal posar de manifest, que cal fer públic, sense por i sense vergonya.
    el teu és un pas important i necessari, no sé si és autobiogràfic però per moltes dones és per desgràcia el seu dia a dia.

    per explicar l'horror, la por i la desesperança no cal fer servir grans literatures ni paraules exòtiques, sovint dir la veritat tal com raja és més dur que res.

    benvinguda, t'he descobert avui.

  • Molt interessant![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 19-06-2005 | Valoració: 10

    Molt interessant relat sobre l'emancipació de la dona. Tant de bo molta gent pogués viure la llibertat d'una relació tirànica d'aquesta manera! Ja que el mal s'ha fet almenys que s'arregli d'alguna forma.

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

La Riera del Fluvià

12 Relats

31 Comentaris

18657 Lectures

Valoració de l'autor: 9.45

Biografia:
Em dic Pilar i sóc d'Olot, terra de volcans, des que vaig néixer, un fred 25 de febrer de 19...
M'agrada llegir i escriure -he de confessar que més una cosa que altra-, concreto, més escriure que llegir.
I, fa poc temps que escric. Bé, comptant que vaig començar el 95, doncs 10 anys. No sé si és molt o poc, però m'hi he posat tard. Una ja té una edat. És veritat, no us he dit els anys que tinc. Doncs, mig centenar, ni un més ni un menys.
Continuant amb l'escriptura, encara estic en la fase d'experimentació, és a dir, ho provo tot: narració, micros, contes infantils, haikús i des de fa un parell d'anys poesia. No sé si aixó és bo o dolent, però m'ho passo bé i al capdavall és el que importa. Deixeu-me dir, que em fa il·lusió, que he guanyat varis premis, tant de narració com de poesia.
M'agradarà veure els vostres comentaris si creieu oportú fer-ne algun. Si són positius millor, si no, acceptaré igual les vostres crítiques. Em serviran per aprendre.
Salutacions i que la literatura ens acompanyi. (Ara això potser ha quedat una mica cursi)