Detall intervenció

Díficil repte

Intervenció de: La Riera del Fluvià | 26-06-2006


Difícil repte parlar de poesia. Poesia és un ART, així, en majúscules, encara que potser...no, potser no, quasi segur que, si parlem de la poesia com un negoci, és un art diguem que “oblidat” en el fons dels calaixos dels editors.
Diu el diccionari: poesia. Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme –normalment el del vers- un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. I, referent al poeta diu: persona que fa poesies.
Jo escric poesia –fa poc temps -però no sé si sóc poeta o, en aquest cas, poetessa. De fet no, no em considero poetessa. L’art de la poesia és prou difícil i ser poeta, per a mi, és molt més que escriure unes paraules amb una rima, un ritme o una mètrica determinades i amb una certa correcció. És l’expressió d’uns sentiments que es porten molt en dins. La poesia ha de sortir del fons del cor.
De tota manera, per a mi, la poesia és molt més que tot això. Poesia és el somriure d’un infant, un estel fugaç, el perfum del lliri, una posta de sol, el bes d’una mare, la tardor o la primavera, la neu damunt els prats i també l’amor, la tristesa, l’alegria ...
Tot pot ser poesia, tot és poesia: el miol d’un gat, la pols del camí, el fum d’una xemeneia, unes taques a la roba, el so insistent dels cops d’un martell, el caminar parsimoniós de la tortuga, jardins i places, el pas del temps, la mort...La vida mateixa és un gran poema que ens toca viure al ritme que ens marca el destí.
La poesia ens envolta: només cal buscar-la amb ulls de poeta, només cal expressar-la amb veu de poeta.




Respostes

  • una coseta, Lisboa...
    c | 24/06/2006 a les 16:38

    no eren 4 paraules clau?
    Bé, per mi millor així, jeje.

    Ho pregunto per si te n'has descuidat una, però suposo que es pot fer.
  • La meva professió
    Sol_ixent | 26/06/2006 a les 12:58

    Yo quería ser poeta pero en el fondo quería ser poema (Jaime Gil de Biedma)
    ______________________________________

    Del perquè m'hi dedico, no podria donar-ne una raó concreta. Podria atenir-me als tòpics i dir "perquè no sé fer res més", però... tant negat no sóc. Tinc moltes més qualitats a part de la facilitat per crear històries, disfrutar escrivint-les, treballant-les i fer-les arribar a la gent, amb la intenció de que s'hi sentin identificats i consolats. I anar fent camí, poquet a poquet, com una tortuga.

    Jo de petit sempre havia estat una mica fracassat. Un noi tímid i estudiós, que preferia passar els caps de setmana amb el cap entre els llibres més que no pas sortint amb els amics. I això de plasmar els pensaments en un paper, també m'atreia molt.

    Quan tenia disset anys, ja als últims cursos de l'escola, vaig enamorar-me de la meva professora de matemàtiques. Sabia de sobres que era un amor totalment impossible i utòpic, però el dolor que m'oprimia el pit era tal que necessitava treure-ho de dins. Així que vaig escriure-li un poema, en català, molt bonic. Es titulava "Ets el meu estel". Sóc incapaç de recordar-ne el contingut exacte, però acabava dient alguna cosa com: "I ara ja sé què és la poesia. Poesia ets tu". Li vaig deixar a la bústia de casa seva, perquè vivia molt a prop de casa meva. No vaig donar-li cap mena de nom i adreça, però suposo que jo devia ser l'última persona en qui va pensar.

    Mesos més tard, per la Diada, vaig encarregar-li un ram de roses, amb un lliri entremig, i li vaig fer arribar a través d'un missatger. Vaig escriure un altre poema per a l'ocasió, dins el sobre on normalment hi va la tarja. Tot anònim, com és de suposar.

    Va arribar el juny, i vaig acabar sense problemes el curs. Després, vaig entrar a la universitat, on dedicava el temps mort a escriure novel·letes, poesies i relats. No l'he tornat a veure més, però no hi ha dia que no pensi en ella. Molts poemes els hi he dedicat, l'he convertit en poema. Però això no vol dir que només escrigui per ella.
    • RE: La meva professió (PETIT APUNT)
      Sol_ixent | 26/06/2006 a les 13:01

      La frase correcta d'en Gil de Biedma seria:

      "Yo creía que quería ser poeta pero en el fondo quería ser poema"

      Ho sento!

      Sol_ixent


  • Forja de déus.
    Jere Soler G | 26/06/2006 a les 14:37

    -Què fas ajagut, fill...? Atorga'ls el poder d'explicar-ho tot...!
    -Ja el tenen.
    -Ja el tenen...? Fes un cop d'ull a la terra i mira aquell pobre executiu, quequejant davant del seu cap... ¿Creus que és capaç d'explicar-li el que sent...?
    -És clar...! Però té por.
    -Por...?
    -Por de ser lliure, de viure sense seguretats; s'amaga dins la closca, com una tortuga.
    -El problema és que no has fet bé la teva tasca de Déu; els has donat un llenguatge incomplet...!
    -Incomplet...? No, Zeus...! Quan allò que sents és tan intens que no ho pots descriure... renuncies a fer-te entendre i cerques mots que deslliguin el mateix sentiment en qui els llegeixi. Jugues amb els sons, amb la nostàlgia oblidada; evoques el gust i el ritme de la infantesa, que és la nostra pàtria; rets una curosa adoració a la bellesa; concentres la força en cada mot, en cada frase; i arribes a estar convençut, i no saps per què, que això que escrius no ho ha escrit mai ningú des de la nit dels temps, i que tampoc no ho tornarà a escriure ningú fins que els estels s'apaguin. Trenes el poema i ja no hi pots renunciar; és teu, però no el posseeixes; sense cap soroll, canta; sense cor, batega; custodia, a l'endins, un missatge que floreix cada vegada que et capbusses en el text; esdevé un bocí de vida que mai no t'abandona; va i ve, amb un brum cíclic, com les onades; es transmet als fills, i als fills dels fills, que tornen a sentir la mateixa vibració, el mateix fimbrament d'esperit, malgrat que tu ja no hi siguis. I així, el lliri entre els cards esdevé la imatge més fidel de la llum enmig de la foscor, de l'amor pur diferenciant-se dels desigs més buits. Cerquem les veus que esperonen aquell qui llegeix a sentir; i evitem donar mastegat allò que, de tan essencial, només pot néixer del descobriment íntim.

    -Això, només ho podem fer els déus... -conclou Zeus, pensatiu.
    -Creu-me, pare... allà baix n'hi ha molts que són déus i no ho saben.

  • RE: Repte 139 - Cercle Tancat
    gypsy | 26/06/2006 a les 15:47



    La poesia és una mirada, un somriure, una llum del cel, una forma de caminar, el vent que bufa un estel, una manera de viure, un só, una cançó, unes mans a sobre d'un cos, un lliri blanc, una medusa.
    La poesia és aire i vapor, etèria com la esperança, lenta i segura com una tortuga,
    el polsim que respirem, el soroll de la pluja, el moviment de les fulles just al moment de caure, els teus ulls oberts, la teva boca humida, les teves llàgrimes inconsolables, el dolor més amagat, la joia de viure, el taüt retornant a la terra, la mort, la vida, el cercle impassible que ens devora, un camp de blat, el mar blau, la gespa a l'estiu, tu dintre meu, un infant obrint- se al món, un ancià desesperat, els cabells blancs, els solcs de la teva pell gastada, els records clavats a la memòria, la llum intensa, la foscor de la nit, els preambuls d'un adéu, les llàgrimes furtives, la vergonya de ser diferent,
    la força i el coratge dels que saben allà on van, els tristos de pensament, la glòria, els vençuts bellíssims, les teves mans obertes, els pous de la misèria que ens habiten, els morts de les guerres són poesia i la seva sang escampada regant la terra i les seves ànimes invisibles sobrevolant el cel.
    Les dones i els seus cossos perfectes, els seus pits meravellosos, els seus colls per ser besats, els homes forts i tendres, els seus braços d'acer i els seus llavis delerosos, els seus penis per engendrar la vida, un malalt agonitzant, el seu darrer alè, els éssers estimats plorant-lo,
    els mots escrits per morts que encara avui reviuen, la bellesa intrínseca d'escriure, la màgia inintel.ligible d'un llenguatge paral.lel i sobretot, tu, lector ets poesia.


    gypsy





  • Díficil repte
    La Riera del Fluvià | 26/06/2006 a les 22:48

    Difícil repte parlar de poesia. Poesia és un ART, així, en majúscules, encara que potser...no, potser no, quasi segur que, si parlem de la poesia com un negoci, és un art diguem que “oblidat” en el fons dels calaixos dels editors.
    Diu el diccionari: poesia. Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme –normalment el del vers- un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. I, referent al poeta diu: persona que fa poesies.
    Jo escric poesia –fa poc temps -però no sé si sóc poeta o, en aquest cas, poetessa. De fet no, no em considero poetessa. L’art de la poesia és prou difícil i ser poeta, per a mi, és molt més que escriure unes paraules amb una rima, un ritme o una mètrica determinades i amb una certa correcció. És l’expressió d’uns sentiments que es porten molt en dins. La poesia ha de sortir del fons del cor.
    De tota manera, per a mi, la poesia és molt més que tot això. Poesia és el somriure d’un infant, un estel fugaç, el perfum del lliri, una posta de sol, el bes d’una mare, la tardor o la primavera, la neu damunt els prats i també l’amor, la tristesa, l’alegria ...
    Tot pot ser poesia, tot és poesia: el miol d’un gat, la pols del camí, el fum d’una xemeneia, unes taques a la roba, el so insistent dels cops d’un martell, el caminar parsimoniós de la tortuga, jardins i places, el pas del temps, la mort...La vida mateixa és un gran poema que ens toca viure al ritme que ens marca el destí.
    La poesia ens envolta: només cal buscar-la amb ulls de poeta, només cal expressar-la amb veu de poeta.



  • Vida i poesia
    Joanra | 27/06/2006 a les 00:17

    La poesia no són rimes, no són versos, ni tan sols lletres. La poesia és una actitud davant la vida, és la relació entre anhels i obstacles, entre llàgrimes i somriures, entre tu i jo.

    Deia Rilke que si no t'hi va la vida quan escrius poesia, si podries viure sense fer-ho, llavors no ho facis. Poesia és sentir com Rilke, sentir com Martí i Pol, sentir com Casasses. És sentir com sent qui no té gaire a protegir i es buida en el paper. Un poema és un tros d'algú, un esquitx d'ànima, un full enrabiat, dolç o apassionat.

    Un poeta és una tortuga en un món de llebres, un lliri en una muntanya de ferro, un estel al bell mig del dia. Poeta és qui no creu en competicions, és qui amb paciència d'orfebre escolpeix una petita joia, feta del material més noble, que no és l'or ni la plata, sinó la carn. La poesia té venes, teixits; és calenta, es mou, ens empaita, ens allibera, ens transporta, ens aliena i alhora ens aferra al món.

    Els poemes són al carrer, són a dins del llit, són al lavabo, a la cuina, a la sorra de la platja, enmig dels núvols, al cim de les muntanyes i a les seves valls. Són al cap i són al cor. Són dins nostre i se'ns apareixen al davant.

    Quan llegim poesia estem coneixent algú, i coneixent-nos una mica a nosaltres mateixos. Lluny de frases buides, de suposades autoajudes, de grans maquinàries, ben lluny d'això està la poesia: una menja exquisida, una ajuda sincera, un cop de mà a l'esquena, un esperó al cervell.

    Si escric poesia és per mi. Si gargotejo versos en un paper és per conèixe'm, per saber què hi faig, aquí.

    Si escric, de tant en tant, menys sovint del que voldria saber-ne, maldestres poemes, és per salvar-me.
  • Desvetllament
    Carme Cabús | 27/06/2006 a les 00:19

    Jo llegia una entrevista al poeta Roberto Juarroz en una revista antiga. Era a la vella cafeteria d'una estació perduda d'un destí de pas, en un encreuament entre ciutats de països resplendents i lluents de modernitat.
    Esperava feia llarga estona un tren a la finestra de l'andana, mentre sentia l'olor lànguida del lliri disposat al gerret de la taula i veia brillar un petit estel llunyà en l'íntima nit sense lluna.

    "La poesia és una presència que ens envaeix amb un instant de plenitud", deia el poeta, i jo deixava assolar les seves paraules i em venia al pensament un esqueix d'un poema d'Adam Zagajewski.

    Rosa de desembre, un estret desig
    en un jardí desert i negre,
    rovell i fum espès al arbres
    com si cremés la soledat d'algú.

    "La poesia -prosseguia Juarroz- desvetlla una cosa que crèiem que no existia, i el poeta demostra que hi era". I tornava Zagajewski al meu pensament, amb les seves impressionants revelacions.

    Davant meu corria una petita, cansada estrella,
    tot indicant on és la nit,
    viuda de tants somnis.

    "És el misteri d'allò que ignorem, on es troba la dimensió de l'infinit, allò que mai no podrà descobrir-se del tot", responia Juarroz a les erràtiques preguntes del periodista. I jo tornava a sentir la veu de Zagajewski que, des de la seva Polònia natal, m'explicava com la poesia dóna forma a la vida interior i, alhora, té un ull obert sobre la història.

    Allò que va passar, va passar ja abans. Jeuen
    a l'herba quatre tones de mort, llàgrimes seques
    romanen entre fulls d'herbolari.

    I Juarroz, aquell home de la pampa humida argentina, seguia desgranant saviesa. "El poema actua com un temps d'una altra dimensió, un temps vertical". I Zagajewski tornava a existir en mi amb la seva lucidesa palpitant.

    Tu ja no ets a la terra
    i jo visc, visc i observo
    i el meu respir circular
    roda per carreteres de província.

    Lent com una tortuga, arribat també com des del fons d'un altre temps, el meu tren va anar omplint la noctàmbula estació amb el seu trontoll com un senyal d'esperança.



  • RE: Repte 139 - LA POESIA
    aleshores | 27/06/2006 a les 09:43

    La poesia és generar una vibració que es transmeti pel coneixement sense que hi intervinguin ones de cap mena, ni tan sols les electromagnètiques que diu que flueixen sense mitja físic per transportar-les; és mouen en el buit.

    La vibració, en primer terme, de saber que algú altre, sense haver estat al nostre interior pot entendre el que ens passa. Aquest sol coneixement ja ens commou. Però és natural!, com en un camp de girasols totes les plantes s'orienten en la mateixa direcció, cap a l'estel solar, igualment, nosaltres, tots, tenim semblants necessitats i desitjos, ens hem criat de forma similar amb els mateixos conflictes i gaudis bàsics.

    Per això hi ha també un conjunt d'idees i paraules que se'ls associen que quan se'ns evoquen ens produexien aquest vibració interna i ens sentim compresos.

    I no només conceptes o idees sinó situacions, contrastos, veus, imatges que fan aflorar sensacions soterrades. Vibrar internament, sorpresos i remoure velles i amagades passions o mancances.

    Aquesta recerca de la paraula, del temps, de la produccció de la frase amb les seves conjuncions i adverbis, no solament adjectius, ...el ritme emprat, que fan que aflori un sentiment bo o dolent, o simplement, que surti a la superfície, que faci vibrar i que faci viure, aquesta recerca, dic, això!, és per a mi la poesia.

    Afegeixo al que acabo de dir, la comunicació: d'una pena o un goig que necesitem o volem compartir; o, poder expressar-nos despullats de qualsevol prejudici, condicionament o limitació, tal com som i fer públiques les nostres sensacions internes.

    El fil entre la sensibleria i el patetisme és molt tènue i són controvertits els recursos per arribar a aquest punt d'eclosió del record, de l'esperança, del passat i del futur. Hi ha qui considera, per això, la poesia com un artifici de qui no té res a dir o que no s'enten. Si ara jo dic "tortuga" es pot veure això com una simple manera de saltar-se l'obligació de posar aquest terme en el text d'una forma suposadament coherent o simplement es pot riure per l'ocurrència.

    En definitiva la poesia és el retrat fidel del lliri blanc i delicat que creix al nostre jardí i que ens representa al nivell més bàsicament humà.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: