Un gelat de llimona...de cucurutxo

Un relat de: La Riera del Fluvià

Tinc set i, calor, molta calor. El sol cau implacable sobre el meu cos quasi nu. Sento l'escalfor que em crema la pell, que ja tinc ben vermella, ben cremada. Grans gotes de suor em rellisquen pel front, em baixen pel coll, per tot el cos. Tinc set, molta set. M'imagino que obro la nevera i, per uns instants, puc sentir la frescor que surt del seu interior. Només és una il·lusió. M'agradaria agafar un glaçó i deixar-lo lliscar suaument per tot el cos, deixar que es desfés sobre la meva pell calenta i cremada. Tinc calor. Porto un barret que m'hauria de protegir dels ratjos solars -la dependenta em va dir que era d'una fibra que no deixava passar gens la calor- però la veritat és que puc sentir els ratjos travessar-lo com espases, una escalfor implacable que em forada el cap. Em fa mal, els ulls també. Miro al voltant. Cap arbre, cap palmera, res que pugui apaivagar aquesta escalfor infernal, res on em pugui refugiar durant una estona. Si l'infern és com això, procuraré portar-me molt bé per guanyar-me el cel.
Cada vegada fa més i més calor. No passa ni un bri d'aire, ni fresc ni calent. Tinc una gran sensació d'ofec. La boca seca, el nas tapat, se'm fa difícil respirar. Tinc set, molta set. Em vindria de gust un got d'aigua ben fresca, amb uns tallets de llimona o de taronja, i uns glaçons, o una coca-cola, també amb uns quants glaçons i unes rodanxetes de llimona, per calmar aquesta sensació que tinc a la gola, com si tingués milers d'agulles clavades que quasi no em deixen empassar la saliva. O, encara em vindria més de gust un gelat, sí, un gelat de llimona, de cucurutxo.
Tinc calor, molta calor, i set, molta set. No recordo haver-ne passat mai tanta. Una gran extensió de sorra ardent s'estén davant meu. Tinc la boca seca, sense saliva i tot el cos calent, cremant. Tanco el ulls i veig un prat d'herba verda i fresca, ple de flors perfumades. Camino pel damunt, descalça, sento la frescor sota els meus peus i una brisa suau i fresca m'acaricia la cara. Per uns instants m'he imaginat que al meu voltant només hi ha herba i flors. Estic estirada al terra i, a poc a poc, estenc els braços esperant sentir l'herba freda i humida, però només trobo la sorra abrasadora que me'ls fa retirar ràpidament. Obro els ulls i res d'herba fresca ni de flors, el que veig és la gran bola de foc penjada a dalt del cel llençant-me les seves llengües que em llepen el cos i que me'l deixen encara més calent i cremat. Amb quin gust em menjaria un gelat, un gelat de llimona, de cucurutxo.
Potser si penso en coses refrescants...ara que, imaginar-me que estava en un prat d'herba no m'ha servit de res. Si insisteixo, potser donarà resultat. Recordo la setmana passada, quan estava en la piscina. Feia un dia esplèndid, la calor era moderada i l'aigua era fresca i neta. Jo nedava amunt i avall, igual com si fos un peix. No tenia ni calor ni set. Ara sí. Intento imaginar la frescor de l'aigua, l'aire fresc, l'ombra dels arbres. Tot molt bonic, molt refrescant, però només sento l'escalfor del sol i la gola seca. El record de l'aigua no em fa passar la calor, ni la set. I, en tinc, tinc calor i set, molta calor i molta set.
Tinc la pell tibant, resseca, em fa mal. El cap també. Potser hauré agafat una insolació. He enterrat l'ampolla d'aigua en la sorra per veure si se'm conserva una mica fresca, però només me'n queda un dit i està ben calenta. La taronja també està tota escalfada, fins i tot, diria que ha començat a podrir-se, tot i així me la menjo. El poc suc que té, poc dolç i calent, em fa passar una mica la sensació de tenir agulles clavades al coll. M'estimaria més un gelat, un gran gelat de llimona, de cucurutxo. De moment, la taronja ha complert la seva funció i m'ha aliviat una mica. Desgraciadament serà per poca estona.
Les hores es fan pesades, no passen. Potser si dormís una estona, però no puc. La xafogor enganxosa, la set, la suor, no em deixen. A més, segurament quedaria com una torrada cremada. He de fer alguna cosa que em faci passar el temps, que em distregui i em faci oblidar la calor i la set. Provaré de llegir una estona. L'Agnès em va demanar que llegís la narració -memòries de joventut, em va dir- que vol enviar a no sé quin concurs de literatura. Si és com les que fa sempre em pot agafar alguna cosa. És la meva millor amiga, però si l'amistat ens hagués de venir pel fet de l'escriptura, crec que difícilment ens avindríem. No sé qui l'ha enredada, però es pensa que en sap molt, tot plegat perquè una vegada -una sola de les quaranta-sis que ha participat- va guanyar un premi. No és pas que jo hi entengui però, si la seva narració era la millor, no vull ni pensar com deurien ser les altres. Ara que, segons diu ella, si no guanya és perquè els jurats no entenen el seu estil d'escriptura, que jo trobo espès i cursi. No sé si els jurats l'entenen o no, però el que és jo. Cada vegada que he llegit una narració d'ella he acabat agafant mal de cap, i avui ja en tinc prou. Però no li puc dir que no ho vull llegir, ni li puc dir el que de veritat penso. Seria perdre una amistat de fa trenta anys i no, no ho puc permetre. O sigui que, carregada de paciència i bona voluntat, llegeixo totes i cadascuna de les seves narracions. Llavors li dic que sí, que m'ha agradat molt i em baixa un ruixat de preguntes que moltes vegades me'n veig una per contestar. Que què m'ha semblat el protagonista, que què m'ha semblat el que diu en la pàgina tres, quan ell es troba amb no sé qui, que què em sembla el seu estil, que què en penso del vocabulari, què...què...què...
Agafo el plec de fulls -més de cinquanta!, aquesta vegada s'ha passat- que porto dins la bossa i l'obro pel punt on el vaig deixar el dijous de la setmana passada -només vaig llegir dues pàgines i ja em vaig perdre-. No sé què passarà avui, que no estic amb les condicions més idònies per llegir, ni amb ganes. El dijous la situació era molt més agradable, estirada en l'hamaca, sota el para-sol, més còmoda i fresca que ara i amb un gran got de taronjada al costat, amb uns glaçons, un tallet de taronja i el voltant del got ben ensucrat amb sucre de color verd. Sense gaires ganes començo a llegir.

El dia havia passat molt a poc a poc. Per què? Per què el meu amor havia marxat a les set del matí. Les papallones voletejaven alegres pel meu voltant. N'hi havia de tots colors, blanques, blaves, morades, grogues...Mentre mirava les papallones volar jo pensava en el meu amor, que era com una papallona. No ho sé perquè ho era, però a mi m'ho semblava. L'herba era verda, el cel blau, tot estava ple de flors i els ocells cantaven. El meu amor també era com un ocell. Sí, perquè sempre cantava i volava, no, no tenia ales, volava amb el parapent. Quan el veia a dalt del cel amb les ales del parapent de color vermell m'imaginava que era un ocell i que jo, la seva ocelleta, l'esperava a baix. Llavors ell baixava, deixava les ales i corria als meu braços. Ens menjàvem a petons i en foníem amb una abraçada i passàvem molta estona així, abraçats. Quina felicitat!
Sí, el dia havia passat molt a poc a poc. A les set del matí el meu amor, que es diu Jordi, havia marxat de viatge cap a Barcelona amb tren. El vaig anar a acomiadar a l'estació. Mentre el tren marxava ell em mirava des de la finestreta i ens fèiem adéu amb la mà. Vaig córrer una mica darrera el tren, fins que aquest ja anava molt de pressa i no el vaig poder seguir. Les llàgrimes em baixaven cara avall sense poder-ho evitar. El dia havia passat a poc a poc, però ja eren les nou del vespre i el meu amor estava a punt d'arribar. Vaig anar a esperar-lo a l'estació i...

I, ja no puc més. Pensava que llegir em distrauria d'aquest malestar que tinc. Calor, set, set, calor. Però ha sigut pitjor. En comptes de refrescar-me, la lectura d'aquesta narració insuportable, encara me n'ha fet venir més. Havia d'haver portat un llibre que parlés d'aigua, de neu, de begudes fresques, de paisatges refrescants, de gelats, de gelats de llimona, de cucurutxo.
La mandra, sempre la maleïda mandra. Ja m'ho diu la mare: nena, si no canvies, la mandra et fa i et farà perdre moltes coses bones i té raó, però no ho puc evitar. Per mandra he perdut alguna feina interessant, per mandra he perdut un parell d'amors, per mandra he perdut l'oportunitat de participar en Operación Triunfo i, ara, per mandra, m'estic ofegant de calor i morint de set. Ja no aguanto més. Em decideixo. L'aigua està lluny, però hi arribaré. M'aixeco, em poso les xancletes i traspasso com puc pel mig de desenes de cossos que també estan, vermells i cremats, patint per no res, potser per mandra, com jo.
Finalment he arribat a l'aigua. Les onades moren suaument als meus peus i sento la seva fredor. Un calfred m'ha recorregut el cos. Agafo una mica d'aigua amb la mà i em refresco, primer la cara, després les cames, després els braços. Començo a sentir un gran alivi. A poc a poc avanço pel mig de les onades, suaus i tranquil·les. Em capbusso, entro, surto. Nedo una bona estona, fins que la fredor de l'aigua ha penetrat dins el meu cos. Una gran sensació de benestar m'envaeix. Ara ja només em falta calmar la set. Crido l'home dels gelats, m'assec damunt la tovallola i em menjo un gran gelat, un gelat de llimona, de cucurutxo.

LA RIERA DEL FLUVIÀ

Comentaris

  • aquest escrit carda goig!!!![Ofensiu]
    4punts | 10-02-2009 | Valoració: 10

    ara és hivern, però m'hi has fet pensar i ara miro per la finestra i també veig Olot a on hi carda un fred que pela
    el tema del parapentista i la papallona impressionant he caigt del tamboret....
    ens veiem per aquí o per Olot
    salut i fins ara

  • Siga de cucurutxo...[Ofensiu]
    rnbonet | 07-04-2006

    ...o no ho siga el gelat, el relat s'ho val. Encara que un xic extens al començament, el nus i el desenllaç estan ben resolts.
    Ja veurem per on va... i que arrossega la "riera"... (és broma!)
    I si fa no fa, jo sempre desitgeel mateix: Salut i rebolica!

  • Anar-se escalfant[Ofensiu]
    Biel Martí | 08-02-2006

    Anar-se escalfant, pensant només en el que pot evitar, farà segurament que allò que tant es desitja es frueixi molt més després. Exposes una situació d'allò més quotidiana (algú que pren el sol a la platja) i al meu gust ho fas massa, és a dir, fins a l'aparició del relat de l'amiga, el text, que està força ben escrit, m'ha esdevingut una mica repetitu, crec que amb menys llargada hauria funcionat una mica millor. El tros de relat de l'amiga jo també l'he trobat insuportable, crec que es un toc d'humor i de canvi d'estil que queda molt bé i refresca, com ho necessita la protagonista. La reflexió final sobre la mandra he trobat que estava ben plantejada, per breu i per concisa.

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

La Riera del Fluvià

12 Relats

31 Comentaris

17355 Lectures

Valoració de l'autor: 9.45

Biografia:
Em dic Pilar i sóc d'Olot, terra de volcans, des que vaig néixer, un fred 25 de febrer de 19...
M'agrada llegir i escriure -he de confessar que més una cosa que altra-, concreto, més escriure que llegir.
I, fa poc temps que escric. Bé, comptant que vaig començar el 95, doncs 10 anys. No sé si és molt o poc, però m'hi he posat tard. Una ja té una edat. És veritat, no us he dit els anys que tinc. Doncs, mig centenar, ni un més ni un menys.
Continuant amb l'escriptura, encara estic en la fase d'experimentació, és a dir, ho provo tot: narració, micros, contes infantils, haikús i des de fa un parell d'anys poesia. No sé si aixó és bo o dolent, però m'ho passo bé i al capdavall és el que importa. Deixeu-me dir, que em fa il·lusió, que he guanyat varis premis, tant de narració com de poesia.
M'agradarà veure els vostres comentaris si creieu oportú fer-ne algun. Si són positius millor, si no, acceptaré igual les vostres crítiques. Em serviran per aprendre.
Salutacions i que la literatura ens acompanyi. (Ara això potser ha quedat una mica cursi)