Em sembla que l'actitud que critiques en el relat és la mateixa que apliques a l'hora d'articular el conte (veure-ho tot blanc o negre). El protagonista és només un nen bo i ple de vida, el mestre, la polícia, tota la resta són éssers menyspreables, arxienemics, monstres de maldat sense gota de tendresa que li volen fer la vida impossible. Sempre he pensat que, sobretot en temes tant delicats com aquest de la immigració, s'han de tenir en compte els matisos, els grisos. Em sembla que fas demagògia.

directa i precisa, sense faramalla poètica ni falses emocions, documentada. Em sembla que podries convertir-la en un text més llarg, una mica més ambiciós, un documental enlloc d'una instàntania. Un relat del viatge podria ser molt interessant. Ja ho veus, m'he quedat amb ganes de més...

també m'agrada molt en Julio Cortázar. Pensar en les coses que donem per fetes sempre té el seu punt inquitant.

(prometo que en l'Ella del meu relat no hi havia cap afany de menystenir; suposo que tinc menys por de cagar-la si parlo més dels sentiments dels personatges masculins)

Tot i que els poemes no són el meu fort, el teu m'ha agradat. L'estil precís, la cura en l'elecció de les paraules i les imatges, la sinceritat que trasllueix. No hi sobra ni hi falta res. També em sembla que t'escapes dels clichés que sovint s'utilitzen a l'hora d'escriure poemes, que les imatges són teves, i no prèstecs de poetes dolents.

Et llegiré. I gràcies pel comentari, ella.

gràcies pel teu comentari.

Si m'acceptes la crítica, et diré que trobo en el teu relat una pega molt gran: la deixadesa en la puntuació. Comences moltes parts del diàleg en minúscules, guions mal posats, et deixes espais. Això fa que la lectura, almenys per mi, resulti molt difícil. Per altra banda, m'ha agrada el teu estil de frases curtíssimes, antipoètiques i rotunes, l'una darrera l'altre, fins al final. Em sembla molt difícil escriure un relat que enganxi de veritat partint d'una situació tant corrent com la que tu descrius. Em penso que t'hi has acostat.

que fa algú que prova d'escriure i l'alè que necessita. El cop a l'espatlla que t'ajuda a tirar endavant. La incertesa que se sent davant dels propis textos (no hi ha res més difícil que ser objectiu i crític amb el text que ha escrit un mateix). Tot en forma de discurs. M'ha semblat enginyós i ben escrit. Potser hi ha alguna frase que podria polir-se una mica més, però és directe i clar, i aborda un tema que tots els que tenim l'afició (o la necessitat) seriosa d'escriure podem entendre molt bé.
Per cert, he llegit el comentari que m'has escrit i m'ha agradat molt. De fet, el què assenyales (la solitud, una solitud que potser va una mica més enllà de la solitud física, efectiva) és la base del relat, i respecte de la pregunta que em fas de si amb l'andròmina es sent acompanyat o és que la soledat de fons només es pot suportar oblidant-la -de tant en tant-amb l'andròmina? Jo m'inclino més per la segona. Em sembla que cadascu troba la seva pròpia "andròmina" per oblidar-se de si mateix: per alguns és el fútbol, per altres els ordinadors, per uns altres la literatura...
Gràcies pel comentari. Les crítiques afinades sempre s'agraeixen.
Que vagi bé.

del relat fa que et llisqui entre els dits sense ni adonar-te'n, l'estil és natural i hi ha més d'una frase brillant -que te l'envejo, ho reconec-: ("Per ell, la vida tenia dues parts clares: la cuina i tota la resta"). Si hagués de posar-hi alguna pega potser seria que algunes de les frases estan més carregades del que caldria i costa de llegir-les. Penso en aquesta: "Setze mesos després, gràcies en part a la seva filosofia de cuina elegant però senzilla i gràcies en part també a que el seu fins aleshores patró fou acomiadat per insultar els clients insatisfets, va esdevenir xef". Si la primera frase es va carregant de força fins que esclata després dels dos punts, aquesta segona em sembla que va perdent la força a mesura que s'allarga. Però això són detalls: el relat és molt bo. Continuaré llegint-te com fins ara. I envejant-ne moltes frases...

Em sembla que, des del principi, en el teu relat hi batega una mena de corrent subterrània, de misteri, que li dóna molta força i capta l'atenció del lector. Si hagués de posar-t'hi alguna pega seria la puntuació, que en agluns moments potser no acaba de deixar fluïr el text i entrebanca la lectura. Però, malgrat aquest petit detall -tampoc em facis gaire cas-, em sembla que és un bon relat. M'ha agradat llegir-lo.

Un estil directe, que no malgasta paraules. M'agrada com escrius.

L'estil és fluïd i clar, natural i molt llegible, i em sembla que com reflecteixes la manera de pensar d'una nena està molt aconseguit. Per rematar, final sorpresa. Sóc de la opinió que és de les crítiques negatives de les que s'aprèn més, però no se'm acut res negatiu: un relat rodó (si em permets la cacofonia).