Un farsant

Un relat de: Ignasi Boix Roure
Prim i nerviüt, feia cara de tortuga i tenia el cap atapeït de cabells blancs disparats en totes direccions. El recordo amb un conjunt anodí que semblava tret d’un magatzem de saldos: camisa blanca, pantalons grisos de polièster, una jaqueta marró amb el coll de vellut que li anava grossa i sabates negres amb sola de goma. De vegades, quan havia sortit del metro i em dirigia a la meva facultat -llavors encara es trobava a un cop de pedra del Mini Estadi-, m’avançava a tota pastilla. No recordo que arribés mai tard. Tampoc recordo que faltés cap dia. Hauria sigut capaç de donar classe enfebrat, amb nàusees o amb una costella trencada.

A diferència d’altres professors, pel doctor Borràs, nosaltres, els seus alumnes, no érem pas els productes humans defectuosos d’una època miserable. Assegut damunt la taula, les cames penjant en l’aire com les d’un ninot de drap, suposo que el que veia aleshores al seu davant era una colla de taules rases. La responsabilitat d’escriure-hi alguna cosa que valgués la pena requeia sobre les seves espatlles, i s’entregava a aquella tasca com un home amb una missió. Empiristes o racionalistes, sants o ateus, explicava amb el mateix rigor i neutralitat a tots els autors del programa. Ell era l’home invisible, una font inesgotable de coneixements que brollava i brollava perquè tots en poguéssim beure.

Borratxo de narrativa, jo m’inclinava a observar-lo com un personatge literari, com un d’aquells intel•lectuals excèntrics de les novel•les d’en Saul Bellow. Dels alumnes d’un d’aquells elements (Abe Ravelstein, transsumpte del filòsof Allan Bloom) Bellow va escriure que “el veien com l’equivalent intel•lectual de Jordan”. Per nosaltres, en Borràs era, si bé no un Michael Jordan, potser sí un Juan Carles Navarro de l’intel•lecte. L’única vegada que vaig veure que el curs s’acabés amb una salva d’aplaudiments va ser en una de les seves classes.

No estic segur del què em va empènyer a anar al seu despatx aquella tarda en particular. Suposo que vaig pensar que podia ajudar-me a aclarir els dubtes que arrossegava des de l’adolescència. Jo era molt jove i el doctor Borràs un vell. Jo era un perfecte ignorant i el doctor Borràs era un home de cultura immensa. Al capdavall, a qui se li pot pressuposar algun tipus de saviesa si no és a algú que s’ha passat la vida estudiant les obres dels grans filòsofs?

Vaig trucar a la porta i la veu del doctor Borràs em va convidar a entrar.

Era la primera vegada que posava els peus al seu despatx. Amb prou feines hi havia espai per una taula i un parell de cadires. Davant del finestral, d’esquena al sol, el doctor Borràs estava assegut a la taula plena de papers amb un bolígraf als dits.

-Bona tarda –va dir.

-Bona tarda –vaig contestar jo, plantat com un arbre al mig de la sala. Tot i que abans de presentar-me allà havia assajat mentalment la manera més apropiada de plantejar la qüestió, ara que el tenia al davant m’havia quedat sense paraules.

Conscient de la meva incomoditat, el doctor Borràs em va convidar a seure. Després va deixar el bolígraf sobre la taula i va creuar les mans sota la barbeta.

-Vostè dirà –va dir.

Mentre m’esforçava per ordenar les idees, em vaig esclarir la gola un parell de cops.

-En realitat no he vingut per parlar de les classes.

-I per què ha vingut?

-Em costa una mica explicar-li això. De fet, m’ha costat força decidir-me a venir. Vull dir que volia parlar amb vostè però no tenia res a veure amb les classes ni l’assignatura.

Impacient, el doctor Borràs es va remoure a la cadira.

-De què volia parlar?

Com si estigués apunt de tirar-me de cap a una piscina d’aigua freda, vaig agafar aire una altra vegada, i tot seguit em vaig decidir a plantejar el tema sense embuts:

-La mort –vaig dir.

-La mort? –va repetir ell, perplex.

Ara que havia plantejat la qüestió em sentia lliure per vomitar-ho tot. Ho vaig deixar anar d’una tirada, quasi sense respirar, però vaig esforçar-me per articular el meu discurs amb coherència.

Li vaig explicar que, des de l’adolescència, m’havia preocupat el tema de la mort. Aquella preocupació no responia a cap experiència traumàtica: no s’havia mort ningú de la meva família, ni amics ni xicotes ni coneguts. Tanmateix, feia temps que aquella qüestió m’assetjava obsessivament. Hi havia èpoques que la meva obsessió remetia, que, sense saber per què, deixava de pensar-hi. Però sempre acabava per tornar, i aleshores gairebé no era capaç de pensar en una altra cosa. Pensava en la meva pròpia mort i en la mort dels meus pares i germans, pensava en la mort dels meus amics i, quan anava pel carrer, gairebé em semblava que era capaç de veure les calaveres de les persones amb les quals em creuava, calaveres blanques de conques rodones que em somreien d’una forma sinistra.


-He pensat que potser vostè podria dir-me alguna cosa que m’ajudés.

Mentre parlava, el doctor Borràs m’havia escoltat amb atenció. Després va restar un moment en silenci. No sabia exactament què esperava que respongués. Potser la meva imaginació juvenil tenia l’esperança que, tal vegada en la forma d’un aforisme sublim, el doctor il•luminés la meva consciència amb una gran veritat que fins llavors m’hagués passat desapercebuda? El que no m’esperava de cap de les maneres era el que va passar a continuació.

De sobte, vaig percebre un moviment nerviós en certs músculs del seu rostre, fins llavors hieràtic. Els músculs del voltant de la boca i sota els ulls es van retorçar en una mena d’espasme que el doctor Borràs provava de reprimir. Abans que jo tingués temps d’endevinar quina emoció els havia activat, el doctor, incapaç de reprimir-se més, va esclatar en una riallada incontenible, escandalosa, gairebé histèrica. Assegut al davant seu sense saber on amagar-me, amb el cor encongit el vaig observar abandonar-se a aquella rialla que s’allargava i s’allargava i, quan semblava que ja s’havia acabat, rebrotava de nou per allargar-se encara una mica més. Quan va tornar en si i va recuperar l’alè em va mirar sorprès, com si per un moments s’hagués oblidat per un moment de la meva existència.

-Ho sento –va dir-. No sé què m’ha passat. La mort... És tot un tema, i tant. Però..., que vol que li digui? –aleshores va arronsar una espatlla-. Potser si l’angoixa tant l’ajudaria consultar-ho amb un professional.

-Un psicòleg.

-No sé què vol que li digui.

Va dir encara alguna altra cosa, pures vaguetats amb la intenció de treure-se’m del damunt. Encara que ara s’esforçava per semblar cortès, jo havia deixat d’escoltar-lo. El ressò d’aquella rialla esfereïdora encara reverberava amb força a dintre meu. M’havia ferit en el meu amor propi. Però, potser perquè encara conservava a dintre meu rastres de l’adoració que feia tot just deu minuts encara sentia per ell, no volia que s’adonés de fins a quin punt estava ofès.

-Gràcies per haver-me escoltat.

-Sento no haver-li pogut ser de més ajuda.

-No passa res –li vaig dir mentre m’aixecava, i després d’acomiadar-me vaig sortir del despatx.

Un parell de setmanes després, a classe, el doctor Borràs va encetar un nou autor. Després de Leibniz, John Locke i Berkeley, ara tocava parlar de Hume. Tal com ho feia sempre que estrenava un autor, va començar per fer-nos cinc cèntims de la seva biografia, sobretot de la famosa baralla que va mantenir amb Rosseau. Tot seguit va entrar en matèria, deixant volar de nou tota la seva eloqüència.

El seu encant com a pedagog residia en gran part amb el llenguatge que utilitzava. Amb un punt d’irreverència, evitava sempre la pompositat. Ens presentava els grans pensadors de la història no pas com si fossin relíquies sagrades davant de les quals ens havíem d’agenollar, sinó com a individus de carn i ossos el pensament dels quals havia de ser qüestionat fins a l’última coma. Esclar que abans de qüestionar alguna cosa calia haver-la entès. Era a aquest objectiu, a aconseguir que els entenguéssim, al què dedicava tots els seus esforços.

Aquell vespre, assegut a la taula, el doctor Borràs em va fer pensar en un encantador de serps; nosaltres érem les cobres que feia ballar al seu antull. Ens hipnotitzava amb la seva xerrameca il•lustrada fins que, uns deu minuts després d’haver començat la classe, ella va entrar.

Era rossa i menuda i més aviat robusta. Portava sabates de taló i un vestit negre molt cenyit que donava als seus pits una forma piramidal. Només obrir la porta, tota la gent que hi havia a la classe –al voltant d’una vintena de persones- van clavar els ulls sorpresos en la seva direcció. Ella va fer veure que no se n’adonava. Movent els malucs rocosos com una model en una passarel•la, va creuar la sala amb un rictus seriós i distant. Es va asseure a la primera fila, va desplegar un full que havia tret de la seva bossa de pell i, després de desplegar-lo, va creuar les cames al davant del doctor Borràs.

Mentre s’esdevenia l’escena que acabo de referir, el doctor Borràs havia fet el possible per fingir normalitat, per fer veure que aquella aparició inesperada no l’havia desconcentrat ni una mica. Però jo, que l’observava amb atenció des de l’última fila, m’havia fixat que, sense deixar de parlar, els ulls se li havien desviat un instant quan la dona havia entrat en el seu camp de visió. Abans de desviar de nou la mirada, aquesta vegada per clavar-la al buit, el seu rostre s’havia arrugat per un moment en una ganyota de desconcert. Però de seguida es va tornar a relaxar, i va esforçar-se per continuar la classe com si no hagués passat res.

Però els esforços del doctor Borràs es van veure neutralitzats al cap de molt poc. Ens explicava que Hume va ser el primer que va negar que la connexió de causa i efecte fos necessària. Segons Hume, aquesta connexió només la coneixem amb l’experiència, no pas gràcies al raonament o la reflexió. Allò que ens sembla una connexió necessària entre els objectes és tot just una connexió entre les idees que tenim d’aquests objectes. Quan diem que A causa B és perquè sovint hem observat aquesta conjunció, però no tenim dret a dir que A ha d’ésser seguit per B. A continuació, el doctor ens va posar alguns exemples per ajudar-nos a entendre a què es referia Hume, i la dona de la primera fila, encara amb les cames creuades, el va interrompre al mig d’una frase sense aixecar la mà.

-Però això seria com dir que, encara que en el passat no hi ha hagut cap home immortal, no tenim dret a creure que nosaltres no som immortals.

Tot i que havia fet aquell comentari amb un to d’allò més impertinent, el doctor Borràs, que al llarg dels seus anys de professor les devia haver vist de tots colors, li va respondre amb tota la calma del món. Li va dir que tenia raó, que l’afirmació que acabava de fer l’hauria pogut subscriure el propi Hume, però que calia entendre que parlava a un nivell argumentatiu. A aquell nivell, la inducció no podia ser acceptada com a raonament. Que l’expectació, així com de qualsevol causa B que segueixi a A no té cap justificació racional, i que si l’acceptem és només per les lleis de l’habitud i l’associació. Per tant, l’expectació de conjuncions similars en el futur no estava justificada.

Aquella explicació no va convèncer a la dona, que va continuar formulant objeccions com si es tractés d’una qüestió personal. Finalment, cansat de donar voltes en cercles i convençut que la majoria de nosaltres havíem entès a què es referia, va tornar a dir aquella frase que al llarg del curs ja li havíem sentit unes quantes vegades: va dir que la història de la filosofia era la història d’un atac violent i sistemàtic contra el sentit comú.

A partir d’aquell moment, les interrupcions de la dona van ser una constant. Encara no havia acabat d’explicar algun altre punt de la filosofia de Hume, que, sempre sense aixecar la mà, ella feia mans i mànigues per refutar-lo. Aquell vespre, el doctor Borràs va demostrar una paciència de sant. Igual que un boxejador veterà esquivant un contrincant massa jove i maldestre, esquivava les escomeses de la dona amb habilitat i ràpidament, i reprenia la classe pel punt on ella l’havia interromput.

Fins que va decidir que ja n’hi havia prou. Després de l’enèsima interrupció, quan la gent ja es removia incòmode i fitaven a la dona mentre parlava amb una mirada entre sorpresa i irritada, ell li va dir que, si us plau, s’esperés al final de la classe per fer preguntes; aleshores respondria amb molt de gust tots els dubtes que si li acudissin.

Després d’això, uns cinc minuts després, la dona va girar el cap i, fent veure que escombrava la classe amb una mirada circular, quan els seus ulls es van trobar amb els meus es va aturar unes dècimes de segon. Jo vaig moure ràpid el cap, de dalt a baix, una sola vegada. Aleshores ella es va aixecar de sobte va agafar la bossa i va creuar la sala amb pas decidit, sense mirar al doctor Borràs.

Vaig obrir la mà dreta sota el nas perquè ningú pogués veure el somriure que m’eixamplava la boca. Quan s’acabés la classe, vaig pensar, m’acostaria a la cantonada a tocar del Camp Nou on m’havia topat amb ella aquella tarda, quan m’havia assaltat aquella idea, i li donaria la resta de bitllets que havíem acordat. Tot havia sortit exactament com ho havíem planejat. Fins i tot l’última frase, la que li havia dit perquè se l’aprengués de memòria i que va deixar anar mentre caminava cap a la porta, l’havia pronunciat exactament com havíem parlat.

-Vostè no sap una merda –havia dit-. Vostè és un cony de farsant.

L’expressió de profunda perplexitat que es va dibuixar aleshores en el rostre del vell professor valia els cinquanta euros que m’havia costat la broma. Fins i tot hauria sigut capaç de pagar-ne encara una mica més.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Ignasi Boix Roure

29 Relats

33 Comentaris

34169 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Vaig néixer l'any 1980, a mitjans d'agost, i sóc de Vic, ciutat boirosa. Si algun despistat s'atura a llegir un dels meus relats m'interessaria moltíssim saber la opinió que li mereix, sobretot pel que fa a l'estructura i als diàlegs, que és el que em porta més mals de cap, però també sobre qüestions d'estil o qualsevol altre cosa.