Bruno

Feia més d’una setmana que l’onada de calor s’havia instal•lat a Barcelona. Era una xafogor asfixiant, nord-africana, una calda insuportable que alentia els moviments i et treia les ganes de tot. Aquella tarda de dissabte, a principis del mes de juliol, assegut a l’ombra d’un plàtan a la terrassa d’un bar del centre, una pel•lícula llefiscosa s’estenia pels braços peluts d’en Norbert Sitjà. El seu front resplendia com un llimac. La suor, tèbia i salada, li relliscava per les temples i li enganxava la camisa a l’esquena.

Anticipant-se a la falta de puntualitat de la seva germana, havia arribat a lloc amb un quart d’hora de retràs. La Cristina era una d’aquelles persones que van amb un coet al cul. Tant li feia si era dilluns, dimecres o diumenge: sempre havia de fer alguna cosa, sempre li faltava temps, sempre tenia pressa. Per en Norbert, en canvi, el món era una sala d’espera on no esperava res en concret. Disposat a matar l’estona, va demanar una canya i es va repapar a la cadira.

Quan la va veure aparèixer al cap del carrer, al fons de la copa hi quedava un cul de cervesa. Amb unes ulleres de sol que li cobrien mitja cara, els cabells al vent, caminava amb en Bruno de la mà. Avançava amb passa ferma, tan de pressa que semblava que, impulsat per la força amb la qual l’empenyia la seva mare, el nen, com si fos un estel, aixecaria el vol d’un moment a l’altre.

En Norbert es va empassar d’un glop el cul de cervesa i es va aixecar de la cadira.

-Bona tarda –va dir la Cristina. Tenia la respiració accelerada i les paraules li sortien amb dificultat.

-Com estàs –va contestar en Norbert. Després va abaixar els ulls cap al seu nebot i li va passar la mà pels cabells:- Hola, Bruno.

El nen se’l mirava amb aire distret.

-Hola –va dir en veu baixa.

En Norbert va fer un gest en direcció a la taula on estava assegut mentre els esperava i els va convidar a prendre alguna cosa.

-Moltes gràcies, però marxo pitant –va dir la Cristina, i, sense canviar el rictus ansiós, es va dirigir al seu fill-: Fes bondat, d’acord Bruno?

En Bruno va aixecar els ulls per mirar-la a la cara i va fer que sí amb el cap.

-A les nou quarts de deu el passaré a recollir –va dir tot seguit, i tan ràpid com havia arribat va desaparèixer.

Si havia de ser sincer amb ell mateix, en Norbert havia de reconèixer que li feia mandra haver de passat tota la tarda amb el seu nebot. El dia abans, quan la Cristina l’havia trucat per demanar-li si podia fer-se’n càrrec mentre ella anava a veure a una amiga que estava ingressada a l’hospital, ell havia dit que sí, que no hi havia cap problema. Però de seguida, després de penjar, s’havia adonat de la mandra que li feia en realitat.

I si en el fons no li agradaven els nens? Quan, mentre encara estaven junts i després de molt intentar-ho, es van assabentar que la Sara, la seva ex-dona, no podia tenir fills, fins a cert punt en Norbert es va sentir alleugerit. La Sara, però, es va ensorrar en la frustració. La turmentava que per culpa seva en Norbert no pogués tenir fills. Per molt que ho va intentar, no hi va haver manera de fer-li a entendre que no tenir fills no era pas la fi del món, que podien ser feliços sense descendència. Potser allò, pensava ara en Norbert, havia sigut el principi dels seus problemes, el principi del seu final com a parella. Els nens..., els nens en tenien la culpa.

Aquell matí, a casa, mentre barrinava un pla per passar la tarda amb el seu nebot, a en Norbert se li va acudir que podien anar al cinema. Almenys en un cinema estarien frescos, a resguard de la calor l’estona que durés la pel•lícula. Però quan la Cristina va haver marxat i ell li va proposar d’anar a veure Els minions, en Bruno li va dir que ja l’havia vist i que no tenia ganes d’anar al cinema. En un no-res, els seus plans se n’havien anat a l’aigua.

Tot caminant sense rumb pels carrers de Barcelona, mentre en Norbert pensava què podien fer, en Bruno va veure alguna cosa i va estirar amb força el camal dels pantalons del seu oncle.

-Podem anar-hi? –va dir el nen, assenyalant amb el dit el parc que hi havia a l’altra banda del carrer-. Podem anar-hi, tiet?

Al mig del parc de sorra s’hi alçava una d’aquella grans construccions de fusta i metall, amb anelles, escales, barres i tobogans. Hi havia un bon grup de nens, quan van arribar. En Norbert es va asseure en un banc i va encendre una cigarreta. Mentre fumava, observava encuriosit el capteniment del seu nebot. El sorprenia la facilitat que tenien els nens per relacionar-se entre ells. Sense conèixer-los de res, en Bruno es va afegir de seguida a la resta com si els conegués de tota la vida.

Havia encès una altra cigarreta quan va arribar una dona amb un nen. En Norbert va calcular que era una mica més jove que ell –devia rondar els trenta-cinc-, i, tot i que en aquell context, rodejat de criatures, aquell pensament el va fer sentir un punt incòmode, va pensar que era una dona molt atractiva. Amb els cabells castanys tallats en línia recta a l’alçada de la nou del coll, portava una faldilla curta que deixava al descobert unes cames fortes, ben tornejades, unes cames tan esplendoroses que, després de clavar-hi una llarga mirada, van fer sentir a en Norbert una mica marejat.

El banc de fusta a la punta del qual estava assegut era prou llarg perquè s’hi assegués una altra persona sense envair el seu espai vital. Després d’alliberar el nen de la seva protecció, després que aquest, com una bestioleta salvatge, sortís corrent per reunir-se amb els seus coetanis, la dona es va estirar la faldilla perquè no se li doblegués i es va asseure a l’altra punta.

En Norbert estava fent les últimes calades a la cigarreta quan en Bruno el va cridar des del capdamunt del tobogan.

-Mira, tiet! Mira com baixo!

En Norbert se’l va mirar, i en Bruno es va deixar caure per la planxa metàl•lica, avall, avall, fins que els dos peus van tocar la sorra. A continuació, quan ja s’havia posat dret, esperant que aquest li digués alguna cosa, va tornar a mirar al seu oncle.

-Molt bé, Bruno –va cridar ell-. Ho has fet molt bé.

Des del moment que la dona s’havia assegut a l’altra punta del banc, en Norbert no havia deixat d’observar-la. La mirava de cua d’ull, sense que ella se n’adonés. En aquell moment, mentre felicitava en Bruno, va veure que era ella la que el mirava.

-Quina energia, no? –va dir la dona, quan en Norbert, amb el pit esquitxat de cendra i els cabells molls enganxats al front, va girar el cap per correspondre a la seva mirada.

-Els nens, vull dir... Sembla que no se’ls acabin mai les forces.

-I tant –va dir ell-. Aquest no para mai quiet.

La dona va girar la cara per mirar una altra vegada en Bruno, que havia tornat a pujar les escales del tobogan.

-Sembla un bon noi.

-Sí que ho és. És molt tranquil.

Aleshores, un somriure radiant va il•luminar la cara de la dona. Tenia les dents brillants i grosses i molt blanques. En Norbert va pensar que hauria de sortir més sovint amb el seu nebot.



Feia segles que en Norbert Sitjà no posava els peus en un McDonalds –de fet, no recordava quina havia sigut l’última vegada. Malgrat que des que vivia sol sopava a fora tot sovint, sopar en un McDonalds no li havia passat mai pel cap. Però aquell vespre, quan, després de prendre un refresc en un bar, ja anaven de camí a casa, se li va acudir que podien fer un mos abans que arribés la Cristina, i que potser a en Bruno li agradaria fer-lo allà.

Van haver de fer una estona de cua abans no els van atendre. Quan per fi van servir-los la comanda, en Norbert va agafar la safata de plàstic i, amb en Bruno al darrere, va caminar fins a una de les taules lliures que hi havia al fons del local, al costat de la vidriera que donava al carrer. A la taula del costat, un grup d’adolescents parlaven a crits i esclataven a riure a cada moment.

En Bruno va atacar la seva hamburguesa de dos pisos amb una voracitat que va sorprendre al seu oncle, una voracitat que semblava impròpia d’un nen de la seva edat i de constitució més aviat menuda. Sostenint-la amb prou feines davant de la boca amb totes dues mans, obria molt les barres abans de clavar-hi les dents; després mastegava la carn amb ànsia de carnívor.

En un moment donat, quan ja havia devorat la meitat de l’hamburguesa, en Bruno es va empassar el menjar que tenia a la boca i va fer una xuclada a la canya enfonsada al got de Coca-Cola. Després va clavar els ulls en el seu oncle.

-És veritat el què diu la mama? –va dir tot seguit.

En Norbert se’l va mirar estranyat.

-Si és veritat el què? Què diu, la teva mare?

-Diu que no et tornaràs a casar mai més.

-Això va dir?

En Bruno va fer que sí amb el cap.

-En fi –va exclamar en Norbert-, és la seva opinió...

-Però és veritat que t’agrada estar sol?

-També ho diu la teva mare això?

-L’altre dia vaig sentir que li deia al papa: que no et tornaries a casar perquè t’agrada massa estar sol. És veritat, que t’agrada estar sol?

Tot i que per un moment es va quedar pensatiu, en silenci, buscant a dintre seu les paraules per respondre, la pregunta i les paraules de la germana l’havien colpit fins al punt que, abans que no pas a en Bruno, buscava respondre’s a si mateix. Era veritat, que li agradava estar sol?

-De vegades m’agrada, i de vegades no.

En Bruno va inclinar el cap a una banda amb estranyesa. En Norbert es va sentir obligat a explicar-li què volia dir.

-Vull dir que, encara que una mica això que diu la teva mare és veritat, de vegades sí que m’agradaria tenir companyia.

-Vols dir tenir una novia?

-Una novia. Sí, suposo. De vegades suposo que sí.

-Jo en tinc dues.

-Ah, sí?

-Sí.

-Això ha de ser molt complicat. Com t’ho fas, per tenir dues novies?

Per tota resposta, en Bruno es va arronsar d’espatlles i va fer una ganyota.



Poca estona després que arribessin a casa, mentre estaven asseguts al sofà mirant la televisió, el nen es va adormir. Per fi se li havien acabat les forces, va pensar en Norbert. Amb prou feines va ser capaç d’obrir els ulls quan, després que en Norbert l’obrís, la seva mare, xiuxiuejant-li a cau d’orella i sacsejant-li l’espatlla amb molta suavitat, el despertés per dir-li que havien de marxar.

Dret al costat de la finestra, en Norbert va veure com s’allunyaven carrer avall. En Bruno caminava de la mà de la Cristina encara mig adormit, amb el pas desmenjat d’un zombi.

Havia sigut un dia molt llarg. Abans de ficar-se al llit, en Norbert va posar un CD d’en Chet Baker al reproductor estèreo que tenia al moble del menjador i es va anar a dutxar amb aigua freda. En acabat, va parar la música, va entrar al dormitori sense encendre el llum i es va estirar amb calçotets damunt del llençol.

Amb les mans encreuades sobre el coixí, darrere el clatell, recordava amb detall tot el què s’havia esdevingut aquella tarda, des que s’havia trobat amb la Cristina. De seguida, la imatge de la dona del parc se li va aparèixer amb tota la vivor. Va visualitzar una altra vegada les cames fortes i bronzejades. Va veure aparèixer de nou el somriure blanc enmig de la cara fina i endreçada. Potser li hauria hagut de demanar el telèfon, va pensar aleshores, estirat a les fosques. Potser, aprofitant l’ocasió, hauria pogut convidar-la a un cafè. Les imatges del què va passar van ser substituïdes a la ment d’en Norbert per les imatges del què podria haver passat. De sobte, es va veure a ell mateix assegut a la terrassa del bar on aquella tarda, mentre esperava que arribessin la Cristina i en Bruno, s’havia pres una cervesa. Ara, però, no estava sol; ara estava assegut amb la dona del parc. A uns pocs metres de la seva taula, aliens a les converses dels adults, en Bruno i el nen que acompanyava a la dona es dedicaven a les seves coses.

La viva imaginació d’en Norbert s’havia desbocat. Recreant-se en la conversa imaginària a la terrassa del bar, tot seguit va visualitzar el moment en el qual s’intercanviaven els mòbils. En el seu cap, la relació amb aquella dona avançava a través dels dies i les setmanes. Havia tancat els ulls i imaginava, reconcentrat fins al punt que va trigar un moment a adonar-se dels sorolls provinents del pis del costat i obrir una altra vegada els ulls. En Norbert els va reconèixer de seguida. Sabia que els gemecs suaus i ofegats del principi donarien pas als xiscles histèrics, plens de frenesí. Es repetia com a mínim tres o quatre cops per setmana, i ell havia arribat a pensar que la dona exagerava, que cridava d’aquella manera perquè els veïns la poguessin sentir. Amb la idea d’ofegar els crits de la dona, una mica més forts a cada moment, en Norbert va tancar una altra vegada els ulls i es va tapar les orelles amb el coixí.