Un mico en un gàbia

Els turmells li feien mal i se sentia maldestre i feixuc mentre corria fent botar la Spalding de cuiro sintètic que havia tret d'una caixa de cartró oblidada al fons de les golfes. Trencava la cintura a rivals imaginaris, feia canvis de direcció i de ritme per acabar amb una aturada en sec, i llavors, fent embogir el públic, també imaginari, culminava la jugada amb un semiganxo o bé amb un tir de quatre o cinc metres, una suspensió. Anys enrere, quan encara s'entrenava amb regularitat, havia arribat a ser un jugador força bo, un aler tècnic, amb potència, corpulent i ràpid. Però ara els turmells li feien figa i estava massa lent. Tenia el punt de mira desviat. Ara quan tirava, la pilota li sortia dels dits com un ocell mort i l'anella sempre l'escopia.
Això era a finals d'abril i a les nits encara refrescava. Sobre les espatlles nues, xopes de suor, sentia la llepada fresca de l'oreig. Des d'allà podia veure els quadres il·luminats de les finestres dels blocs de pisos de l'altra banda de la via, i la clínica veterinària, l'acadèmia d'anglès i la companyia d'assegurances, allà on hi havia hagut la botiga d'animals. Quan ell era un marrec, a l'aparador d'aquella botiga hi havien tingut un mico tancat en una gàbia. Fins que va desaparèixer, ell el va anar a veure cada dia. S'aturava davant l'aparador i l'observava atentament. El mico captiu s'aferrava als barrots de la gàbia i els sacsejava amb histèria amb els seus bracets peluts. Embogit en la reclusió, l'animal tancava els ulls amb força, tirava el cap enrere, obria la boca d'ullals salivosos. Xisclava.
La ciutat de la seva infantesa s'havia convertit en un perfil nebulós al fons de la seva consciència, una instantània escombrada pel vent. Havien construït un pont metàl·lic sobre la via, i al costat un multicines, i feia anys que havien inaugurat la nova estació, que també es veia des d'allà. La nova estació tenia escales mecàniques i portes automàtiques, però ell encara se'n recordava de l'altra, de l'antiga, aquella gran sala amb parets de color verd xiclet i el quiosc al fons, al costat dels dos grans portals de fusta que donaven a l'andana. De vegades li resultava molt difícil projectar el lligam que existia entre la ciutat on havia crescut i la que ara tenia al davant, tant difícil com acceptar la idea que ell i el nen que mirava l'aparador de la botiga d'animals eren la mateixa persona.
Això era una nit de dimarts i els carrers estaven buits. Un cel porpra i estrellat, taronja atòmic a l'horitzó, tant poètic... Va fallar un altre triple. Només veies algun cotxe, algun vianant esporàdic. L'interior il·luminat dels vagons de l'últim tren del dia va travessar la nit. La reixa de la cistella era de cadenes. Per un moment, el rugit metàl·lic de les rodes contra la via va quedar suspès en l'aire. La pista era de ciment. La pols del terra s'enganxava a la pilota i li deixava les mans negres. Una parella jove li va passar pel davant. Anaven agafats de la mà. Van mirar sense aturar-se com fallava un altre tir lliure. Ell no els hi va tornar la mirada. Després va encistellar la pilota deixant-la en safata contra el tauler.
Anys després de deixar el bàsquet, durant uns mesos, els vespres havia anat a córrer. Aparcava el cotxe davant de l' institut i caminava fins al Patí. Corria a través del paisatge, darrera el club de tennis, fins al camp de futbol. Passava pel costat de l'estadi i s'enfilava una altra vegada fins a donar la volta sencera. Els primers dies treia la llengua al cap de deu minuts, però cada setmana necessitava menys temps per completar el mateix circuit. Enregistrava les seves plusmarques amb el crono digital d'un rellotge de polsera.
¿Quants segles feia, de tot allò?
Quan els dies no es mesuraven en grams.
Després va arribar el fred i va obrir un negoci propi, un taller mecànic especialitzat en la reparació de cotxes antics. Va començar a arribar tard a casa i anar a córrer no li venia de gust. Els seus passatemps nocturns li ocupaven la poca energia que li quedava. Durant els dos anys següents, va sortir de festa gairebé cada nit. Tot això va ser abans de conèixer a l'Elvira. Després de sopar, cada nit anava al mateix bar musical i s'hi estava fins a la matinada. Quan hi anava sòl, allà sempre hi trobava algun conegut. Quan tenia sort, tornava a casa amb companyia.
Per aguantar el ritme el millor era la coca.
La farla era com el footing, cada dia polvoritzaves les teves pròpies marques.
Vist des de fora resultava d'una obvietat fastigosa. Primer només consumeixes, després et tornes addicte. Al final necessites el combustible per tirar endavant. La vella història de sempre, repetida fins a la nàusea, fins a l'avorriment. Te la saps de memòria, l'has vist a les pel·lícules infinitud de vegades. L'addicte força la porta de casa els seus pares quan ells no hi són, travessa el passadís amb els ulls encesos d'abstinència, entra a la seva habitació i arreplega totes les joies del joier de la seva mare. Diamants i perles per pagar al camell.
S'ha de ser un estúpid per deixar-se atrapar en aquest joc.
I bla bla bla, i tot el que vulguis.
Però ell no ho era pas, un addicte. Una cosa és ser un addicte i l'altre és ser dependent. Era molt escrupolós amb aquesta distinció. És veritat que experimentava el símptomes de l'abstinència quan aquesta era prolongada, quan portava dies sense consumir, i que llavors l'ansietat i la depressió l'embargaven sense remei, però en ell no hi havia l'element compulsiu.
Tanmateix, els seus hàbits li havien començat a passar factura. Havien aparegut els primers símptomes de paranoia. A vegades li semblava veure gent per la comissura dels ulls, però quan girava el cap no hi havia ningú. En altres ocasions, caminant sòl pel carrer, li havia semblat que el seguien. I després d'una tarda sencera consumint, quan es va inclinar sobre la taula de vidre del menjador amb el bitllet enroscat dintre el nas, per l'altre forat li va caure una gota. Va caure just a sobre de la ratlla que acabava de preparar. La gota vermella caient, lenta, pesada, el vermell de la sang fresca filtrant-se amb el blanc guixos i empolsinat.
Impulsat per les recriminacions i súpliques de l'Elvira, estava decidit a canviar de rumb. La perspectiva va penetrar amb la força amb que sempre ho fan els bons propòsits.
Un vespre, feia un parell de setmanes, tornant del taller amb el cotxe va veure que havien penjat una cistella al costat del pont metàl·lic, just al costat del bloc on vivia. S'ho va prendre com una senyal. Fins i tot es va comprar roba nova. Aquella mateixa setmana, una tarda de dissabte, va anar amb l'Elvira a una botiga d'esports i es va comprar una samarreta de color carabassa a joc amb uns pantalons curts. També es va comprar unes esportives de 125 euros.
Així que avui, abans de sortir de casa, s'ha posat uns mitjons blancs i s'ha calçat les bambes noves. Al dormitori, ha tret l'etiqueta dels pantalons i la samarreta i s'ha vestit davant del mirall. S'ha quedat allà uns minuts, emmirallant-se de cara i de perfil, i un altre cop de cara, assaborint les fantasies sobre una identitat emergent, robusta, esculpida per ell mateix. Després ha tret una ampolla d'aigua de la nevera, ha agafat una tovallola de l'armari, ha desenterrat la vella pilota de bàsquet, ho ha ficat tot dins una bossa esportiva de lona negra i ha sortit al carrer.
Ara fa molt mala cara. Està suant, pàl·lid com un mort, ullerós.
¿Què li passa, a aquest tio? Que ha sortit del seu amagatall i ara esta terroritzat. Sent l'impacte cru de la realitat, la nota d'ansietat que vibra en l'aire (té una orella molt fina per detectar aquesta nota). Ara està fora del seu context, lluny de la seguretat de les seves petites rutines diàries. Cara a cara contra... ¿què?
Hi ha aquesta cortina de vidre entre ell i tota la resta, aquesta distància febril que no el deixa respirar.
Va fallar un altre llançament. Aquesta vegada la pilota va sortir rebotada fora del camp, a la zona ombrívola on la llum de les faroles només fregava d'esquitllentes. Va mirar la pilota mentre s'allunyava. Botava una mica menys després de cada bot. Ell notava la suor regalimant-li per les celles, ficant-se-li dintre els ulls, picant com el fum d'una cigarreta. Necessitava més oxigen del que era capaç d'empassar-se.
Va esperar que la pilota s'aturés, i enfonsant-se a poc a poc en la negror, amb el cap cot i una ganyota de fatiga a la cara, carregant rera l'esquena el pes dels dies sense rumb, simplement la va anar a buscar,