Les arenes de la seducció

Des que les havíem vist aparèixer, no els havíem tret els ulls de sobre. Les vam espiar amb fal•lera renovada quan es van treure pantalons i samarreta i es van quedar només amb aquelles dues peces de tela, tan minses que amb prou feines deixaven res a la imaginació –llavors el biquini era la novetat. Estirades a les tovalloles, les noies es van torrar al sol una estona. Quan la calor se’ls va fer insuportable, van caminar fins a l’aigua totes al mateix temps i, abans de decidir-se a entrar-hi, es van remullar els peus i van avançar algunes passes fins que la marea els va cobrir els genolls. Ara l’aigua els arribava fins a mitja esquena i el sol arrencava espurnes daurades a les seves espatlles xopes.

A diferència dels estrangers que acudien dia sí i dia també a la platja del Llané Petit, nosaltres no hi anàvem a banyar-nos ni a prendre el sol. Com aquell qui va a un museu a admirar-hi les obres d’art, ens arribàvem a la cala a veure les noies que il•luminaven els estius només amb la lluïssor de la seva presència. Ens asseiem a una banda, sempre al mateix lloc, un punt estratègic que ens permetia veure-ho tot sense ser vistos, i somiàvem desperts fins a l’hora de marxar. Fins aquell moment, en Gil, en Joan i jo havíem observat les noies de reüll, des de la distància. Era un grup de quatre o cinc, una mica més grans que nosaltres. Quan va veure que s’aixecaven per ficar-se a l’aigua, en Gil va estirar el coll i les va seguir amb la mirada, aquesta vegada sense dissimular.

-Fixeu-vos -va dir-. Quin bé de déu! Si pogués arreplegar-ne alguna, seria l’home més feliç del món.

A dintre l’aigua, les noies havien format una gran rotllana, i reien i saltaven agafades de les mans. Nosaltres les miràvem sense reaccionar. El què veiem ens superava fins al punt que no podíem expressar en paraules el doll de sensacions que ens embargava. Estàvem sols amb els nostres instints, sols entre la por i el desig. Alguna cosa en la forma en la qual es captenien et feia pensar que entre elles i nosaltres hi havia una distància insalvable. Semblava que haguessin caigut del cel, que fossin les habitants d’un planeta llunyà al qual mai no podríem pertànyer.

-Mireu aquella –va dir en Gil, trencant el silenci.

-Quina? –va preguntar en Joan.

-La rossa, aquella tan alta dels pits grossos.

-Totes ho són, d’altes i rosses –vaig dir jo.

-I totes tenen els pits grossos –va dir en Joan.

-La més alta, cony! La que està sortint de l’aigua...

La vaig observar amb atenció mentre s’acostava, recreant-me en els detalls. Portava un biquini blanc i unes ulleres de busseig al front. Mentre sortia de l’aigua i s’acostava a la tovallola, abans de treure’s les ulleres, va llançar damunt la sorra un munt de petxines que aguantava dintre els punys tancats. Després va tirar les ulleres a terra i es va aixafar el cabell enrere amb els palmells, va tornar agafar les petxines i, mentre els espolsava la sorra, exhibia la seva mitja nuesa amb una desimboltura que et feia bullir la sang.

-Em pregunto d’on deuen ser –va dir en Joan.

-Franceses –vaig dir jo-. O potser alemanyes... Però jo diria que són franceses.

-Què importa d’on siguin! –va exclamar en Gil-. La noia és un bombó.

-Per què no hi vas i li dius a ella? Segur que bombó en francès es diu igual que en català.

En aquell moment, per primera vegada des de feia molta estona, en Gil va apartar la mirada de la noia i, amb les celles alçades, ofès pel comentari d’en Joan, li va clavar una mirada desafiadora.

-Doncs em sembla que ho faré. Sí, m’hi acostaré i li diré alguna cosa. Què et sembla?

-Em sembla que no tens pebrots.

D’un bot, sense pensar-s’hi, en Gil va saltar de la roca en la qual estàvem asseguts i va caure dempeus sobre les pedres polides que omplien la cala. Mentre caminava en direcció a les noies es va espolsar la sorra que se li havia enganxat al revers dels pantalons.

Una nota de sorpresa s’havia despertat a la cara rodona d’en Joan. Però jo no estava sorprès. Coneixia en Gil prou bé, sabia que no era dels que s’arronsen, dels que cauen de genolls davant de les seves pors. És clar que tenia dubtes mentre s’acostava a la noia. Si no n’hagués tingut no hauria passat tanta estona amb en Joan i amb mi, espiant a les noies des del nostre amagatall. Per en Gil, però, més que no pas un obstacle que entorpia el seu camí, la por era una combustible que l’ajudava a avançar més de pressa, amb molta més decisió. Per ell, la por era una oportunitat per demostrar-se a si mateix i als altres la seva valentia.

No tinc ni idea del què va dir a la noia. Al llarg dels anys, mentre el veia conquistar una noia rere una altra, no vaig deixar de preguntar-me ni una sola vegada què dimonis devia dir-los que els agradés tant. A més, aleshores el nostre contacte amb els forasters, amb els passavolants que venien de vacances a Cadaqués, no havia estat prou freqüent com per poder compartir amb ells una conversa en el seu idioma, per bàsica que aquesta fos. Fossin alemanyes, franceses o angleses, en Gil no hauria pogut parlar amb elles perquè d’alemany, de francès o d’anglès no sabia ni un borrall. Fos com fos, el cas és que s’hi va acostar i que, quan va ser al costat de la noia, que, igual que les seves amigues, estava asseguda a la tovallola, vam veure com movia els llavis.

Fins aquell moment, la noia, que, tal com havia vist en Gil de seguida, era la més bufona del grup, m'havia semblat seriosa i una mica llunyana. Potser era només cosa meva. Potser és que en totes les rosses boniques em semblava veure-hi alguna cosa llunyana, que se m’escapava, alguna cosa que no es deixava capir. Per això em va sorprendre tant que, només amb un parell de frases, en Gil convertís la reserva defensiva amb la qual l’havia rebut, arquejant lleugerament el seu cos esvelt de gasela, apartant-lo del meu amic, en un somriure de dents tant blanques que hauria estat capaç d’enlluernar a qualsevol.