Petita crònica d'un gran concert

Era la primera vegada que anava sòl a un concert -els meus amics havien anat a veure un altre grup. Vaig buscar un bon lloc entre la gentada. Feia dies, setmanes, fins i tot mesos que esperava amb ànsia aquell moment. Per descansar la meva pobre esquena, tant castigada després de quatre dies de festival, de primer em vaig asseure a terra, just al centre, ben a prop de l'escenari. Al meu costat, dos adolescents es fumaven un porro; a l'altre, una dona en la quarantena es fumava un cigarret. Quan la massa de públic es va espessir i riuades de gent travessaven, em vaig aixecar una altra vegada.
La música ambiental s'atura.
El públic s'escalfa.
Corres el risc de mirar-te amb massa reverència als dinosaures del gènere, els pares de l'invent. Tendeixes a suspendre el judici crític quan tens una icona al davant. Aplaudeixes entregat. Li perdones les faltes tal com les hi perdonaries a un vell amic. Al capdavall, penses, la música que ha creat t'ha acompanyat i t'acompanyarà la resta de la teva vida. Sense que ell arribi mai a saber-ho, has compartit amb aquest home alguns dels moments més íntims de la teva minúscula història, coses que probablement no has compartit amb ningú més. Sòl a la teva cambra, estirat al llit, has escoltat el què et deia un dia sí i l'altre també, potser buscant-hi inspiració.
No és pas només un concert. És un homenatge a totes aquestes hores, un deute que saldes amb ell, però sobretot amb tu mateix. És un assumpte íntim entre ell i tu, encara que al teu voltant hi hagi milers de persones i ell no sàpiga qui ets.
Fins ara, aquest home només era una fotografia a la portada d'uns quants CD, imatges a la pantalla del teu televisor, del teu ordinador -uns quants vídeos del YouTube-, unes quantes línies al diari i una veu.
20 de juliol de 2008. Diumenge, vuit del vespre.
Encara és de dia a Benicàssim. La gent es neguiteja. La gent aplaudeix i es mou. Es respira en l'aire. Ho pots escoltar en alguns dels comentaris que t'envolten. Tota aquesta gent que t'envolta té la impressió que està apunt de presenciar alguna mena d'esdeveniments històric. Per fi estem en el lloc adequat en el moment just, pensen. Alguna cosa que podrem explicar als néts quan estiguem embolcallats en un manta de color bordeus, asseguts en un balancí, davant de la televisió encesa. Aquesta paio és història viva, diu l'un. Una llegenda, diu el del costat, que també és col·leccionista de tòpics. Al capdavall fa vint anys que no ha vingut a tocar a Espanya.
Potser per demostrar la seva bona forma i dissipar d'aquesta manera els dubtes que hi puguin haver al voltant el seu estat físic als seus setanta-tres anys, Leonard Cohen entra a l'escenari corrent. La multitud, com no podia ser d'una altra manera, esclata en una gran ovació, tensa i prolongada. La primera nota que va sortir de la seva veu -a part de la breu presentació i d'agrair una benvinguda tant calorosa- va ser les estrofes de Dance me to the end of love, que va entonar amb el genoll clavat a terra, encarat al guitarrista que l'acompanyava. Si un estava alerta podia palpar la tensió mentre el poeta declamava.
La massa electritzada, atenta a les inflexions de la seva veu.
Oblidar les misèries de la teva vida conscient. En un concert de rock tot contribueix a aquest objectiu. Els llums parpellegen, les ràfegues d'aire traslladen el fum de l'escenari al públic. El públic s'encén. Llums estroboscòpics de tots els colors que no paren de moure's. A l'esquerra, a la dreta, amunt i avall. Blaus, blancs, vermells. Els individus es fonen en una catarsi col·lectiva, oda a l'aïllament, a la ràbia, alienació, les guitarres xisclen i els egos es dissolen.
Diuen que Goebbels en sabia molt, de tota aquesta parafernàlia.
Però això està més aprop d'un recital poètic que no pas d'un concert de rock. Les paraules no queden ofegades sota capes i més capes de so distorsionat. Les paraules són una part essencial de l'espectacle, almenys tan essencial com ho és la música. No hi ha sorolls distorsionats ni dissonàncies. Tot és net, molt senzill, reduït al mínim. El fraseig del cantant i els instruments. No té sentit tapar-se els ulls amb el serrell, abaixar la mirada a terra i sacsejar el cap en desconnexió. Aquesta música no desperta sentiments d'aquesta mena, esqueixats i viscerals, en els espectadors -estic rodejat de parelles madures que es miren amb ulls tendres i es fan petons.
Més enllà de mites, llegendes, tòpics i deutes històrics, és veritat que aquest homenet baix i escardalenc de cabell blanc és capaç d'hipnotitzar a les masses. Encara és capaç de fer-ho. Va ser una hora de concert que es va fer curta. Temps amb prou feines suficient perquè pogués desgranar tot just una desena de les seves cançons més celebres.
I va marxar com havia vingut, corrent a saltironets, d'una manera gairebé infantil, estranya en un home de la seva edat amb una llegenda al darrera.