YACK 80

Un relat de: Ignasi Boix Roure

MALGRAT QUE molta gent ja anava amb màniga curta, Yacoub Lateef caminava per la Gran Via amb la caputxa grisa de la dessuadora al cap. Era un noi prim, d'ulls vius i força menut, i a l'ombra dels edificis que tapaven el sol resultava quasi invisible. Tot caminant entre el brogit i el trànsit, entre les ofertes, el soroll i el fum, Yacoub sacsejava la pelvis i inclinava l'espatlla dreta. Emulava els aires desafiadors de les estrelles del gangsta rap que sortien a les pel·lícules i als videoclips de la tele, imatges que se t'apilaven a la memòria com una gran muntanya de brossa per sedimentar.

Aquella tarda, després de la feina, havia passat per casa a dutxar-se i a fer una queixalada. Després havia sortit una altra vegada al carrer. Havia arribat just a temps per agafar el tren que marxava de l'estació de Vic a les sis.

Això era a principis d'abril i llavors començaven a aparèixer els turistes. En podies veure a grapats fent cua a la Sagrada Família, entrant als museus o passejant Rambla avall amb bermudes, amb sandàlies, amb càmeres de fotografiar digitals. A més, aquell dia el Chelsea es jugava contra el Barça el passi a les semifinals de la Champions, de manera que els fanàtics havien pres la ciutat. Anglesos enormes amb samarretes blaves omplien les terrasses de tots els cafès, deixant al seu darrera un rastre oliós de llaunes de cervesa i gots de plàstic buits.

Però Yacoub no els hi va concedir ni una llambregada. Sempre amb el cap a una altra banda, sempre una mica silenciós i distant i una mica aliè a tot el que l'envoltava, des que havia agafat el tren que no creuava mitja paraula amb ningú. Caminava al seu aire, Yacoub. Vagarejava per la ciutat com si fos el seu dormitori. De tant en tant s'aturava per encendre una cigarreta amb un gest ràpid i estudiat, mentre clavava la vista en els vianants que s'esperaven als semàfors. El divertia observar aquell aire aixafat i tèrbol que tenien la majoria, tan abatuts. Arrufava el nas quan es creuava amb un home de negocis amb vestit flamant i els cabells xops de brillantina. Aleshores, altiu i encaputxat, Yacoub alçava el mentó i seguia caminant.



Tot sovint, Yacoub s'afigurava com devia ser tenir les butxaques plenes. Ara podria endur-se tots els CD que volgués per escoltar-los quan arribés a casa, a l'àtic que s'hauria comprat al cor de la Diagonal. Allà hi tindria una habitació sencera només per guardar-hi els CD, i en aquesta habitació, la discoteca -la podia veure com si hi fos a dins, amb el terra de parquet, el gran finestral, la vista panoràmica de la ciutat que es desplega a sota com una gran estora-, Yacoub s'estiraria al sofà amb els ulls clucs mentre uns altaveus de columna de 250 watts de potència escopirien música sense parar.

És clar que ell també es baixava la música de franc per Internet, però no volia renunciar al plaer anacrònic de comprar-se un CD almenys un cop de tant en tant. Alguns anys enrere, tan pocs que costava de creure, havia cultivat aquell vici amb fervor, i encara que fos com a exercici de nostàlgia ara li hauria resultat molt difícil abandonar-lo completament. Hi havia el ritual de treure-li el plàstic abans d'obrir-lo i mirar les fotografies del llibret interior, un moment abans d'extreure el disc, i després, tot sostenint-lo per les bandes, entre el polze i l'índex, posar-lo a l'equip de música i descobrir els secrets que amagava.

Va estar més de tres quarts d'hora remenant entre els prestatges de la Fnac, consumint-se de delit per tot el que li hauria agradat endur-se.

Baixava per l'escala mecànica amb un CD d'en Tupac als dits, pensant en els diners que li quedarien un cop l'hagués pagat, quan es va recordar d'en Fidel Blanco, el germà gran de l'Àlex. En Fidel vestia roba de marca, fumava Marlboro Silver i portava un Dunhill d'acer inoxidable amb la corretja de pell. Ara deien que tornava a córrer per Vic. Dies enrere, a Yacoub l'hi havia semblat veure'l conduint un 4 X 4 al costat dels multicines, movent el cap al ritme de la música i amb la vista clavada al davant. A la part posterior del cotxe, dret al damunt del seient, hi duia un Pit Bull enorme. Amb l'aire colpejant-li el costat dret de la cara, la bèstia treia el seu caparrot per la finestra i mirava la ciutat amb la boca oberta i plena de saliva i uns ulls tendres i endormiscats.

Abans de desaparèixer feia cosa d'un any, en Fidel s'havia comprat un pis a unes quantes illes de cases del de Yacoub i la seva família i s'hi havia traslladat a viure amb la seva novia de llavors. En Fidel estava ficat en el món de la nit i deien que remenava molta pasta, i malgrat les sospites i els rumors que va despertar, ningú va saber mai del cert perquè de cop i volta va desaparèixer del mapa. Les vegades que Yacoub li havia tret el tema, l'Àlex s'havia limitat a fer cara de pòquer i a sacsejar la mà al seu davant.

-Con mi hermano, nunca lo sabes…

Yacoub es va incorporar en una de les files i va esperar que arribés el seu torn. Mentre esperava, es va mirar la noia de la caixa fit a fit. Els cabells li havien caigut sobre una banda de la cara i li tapaven l'ull dret, el pòmul i una part de la boca. Devia tenir més o menys la seva edat, però era un pam més alta que ell. Mostrava l'expressió una mica distant de qui està acostumat a la mirada dels altres. Amb les seves mans de dits llargs, agafava l'article corresponent i el llegia amb l'escàner, agafava els diners, posava l'article dintre de la bosseta, somreia i atenia al següent, com si tota la cua estigués continguda en aquell mateix gest, un gest metòdic, repetitiu i prolongat que ella duia a terme sense esforç aparent.

Per un instant, a Yacoub li va fer l'efecte que mentre atenia els altres clients la noia era conscient de que ell la mirava. ¿L'observava de biaix? Va reprimir la irritació quan ella va somriure a l'home del seu davant, un home jove, d'uns vint-i-set anys, amb entrades, la mandíbula ben afaitada i unes ulleres de pasta que va comprar dos llibres molt gruixuts en edició rústica. Quan per fi li va arribar al torn, les mirades es van creuar. Encara que no n'estava segur, a ell li va semblar que en la mirada d'ella hi havia alguna cosa significativa, que d'alguna manera havia esquerdat la seva indiferència. De cop semblava com si Yacoub Lateef hagués perdut tot l'aplom. La veu li va oscil·lar mentre li pagava el CD i s'acomiadava d'ella. Ella va girar la vista una altra vegada, en direcció al pròxim client.



Va veure cinc o sis negres ensenyant la mercaderia als passavolants. Dotzenes de DVD alineats sobre les flassades, les últimes estrenes de la cartellera. Yacoub es va aturar davant de les caràtules, i mentre passejava els ulls per sobre dels títols, els negres, d'una revolada i tots al mateix temps, van estirar les cordes que unien les quatre puntes de cadascuna de les flassades i van sortir disparats. Yacoub es va girar i va veure dos Mossos que creuaven la vorera a un bon ritme, al damunt d'unes motos blanques i verdes. Els agents conduïen amb decisió, però els negres van actuar de pressa i quan van arribar ja no en quedava ni un.

Amb l'habilitat d'una anguila, va lliscar entre els rius de gent. Va travessar el carrer abans que el semàfor es posés verd i va penetrar a la Rambla. El cel s'enfosquia, nerviós i elèctric entre els edificis a la intempèrie, mentre ell caminava al ritme d'una melodia interior. No pas un cançó concreta amb una melodia definida, sinó un ritme abstracte que sempre li voltava pel cap. Caminava a pas lleuger, conscient de l'espessa multitud que l'encerclava, les senyoretes elegants amb les mans plenes de bosses mirant els aparadors, els avis que renegaven asseguts als bancs... Hi havia una gitana malgirbada amb un nadó als braços que aturava als vianants per demanar-los unes monedes.

No t'hi avorries mai, passejant per Barna. Barcelona era la gran metròpoli, la sorpresa, la llibertat. Hi havia gent estirada a la gespa, i mims, artistes ambulants, turistes i noies maques a tot arreu on miressis. Per ell, Barcelona era la vida real, l'experiència sense succedanis més enllà de la seva vida en miniatura, de l‘estàtica rutina diària a la qual encara no s'havia acostumat. Els dies que anava a Barcelona podia caminar durant hores i sempre li semblava que no n'hi havia prou, que alguna altra visió estranya l'esperava a la pròxima cantonada.

Les estàtues vivents posaven immòbils a banda i banda. Un Ronaldinho de pega feia tocs amb una pilota gastada. Hi havia l'Home-Arbre i l'Home Assegut al WC, i files de gent clavades al seu davant. Una nena va deixar un moment la mà del seu pare, va fer una correguda i va tirar una moneda al platet metàl·lic de l'Home Assegut al WC. L'Home Assegut al WC es va aixecar i va fer una reverència. L'estàtua de més avall, que portava una màs-cara rodona i blanca, un esmòquing de ratlles i un gran llaç, s'emportava totes les mirades. Espetec de flaixos. A alguns els sonava d'alguna cosa, però no sabien de què, d'altres el reconeixien com el protagonista d'aquella estranya pel·lícula animada, i els més espavilats obrien els ulls amb sorpresa i exclamaven: "¡Mira! És en Jack Skellington, el de Pesadilla antes de Navidad".

Pels volts de dos quarts de deu es va aturar en un Kentucki i va comprar una galleda de cuixes de pollastre i una Pepsi Cola gran. Es va asseure en una taula del segon pis, al costat de la finestra, i es va entretenir observant els dos negres que ballaven capoeira al mig d'una gran rotllana. Agafava les cuixes amb els dits llardosos, travessava l'embolcall cruixent de l'arrebossat i enfonsava els ullals a la carn pàl·lida del pollastre, i entre que-ixalada i queixalada feia un glop llarg de la Pepsi. Els negres de baix alçaven la cama i feien voltes a l'aire. Escenificaven amb passos de ball l'estira i arronsa d'un combat.



Yacoub va seguir dret una bona estona, sobre el pont de fusta, davant la paciència infi
nita del mar. Allà on li arribava la vista, a la línia de l'horitzó, el cel i l'aigua s'havien fos en una cortina d'un negre estrellat, i a la seva esquerra a l'altra banda del pont es juxtaposaven les franges grogues de llum metropolitana que desprenien els restaurants, on els comensals ja hi ronsejaven. Al voltant de les taules amb potes d'alumini que s'alineaven a la fresca, amb els cafès, els postres i les copes al davant, fruïen de la placidesa d'aquella nit de maig com si la vida fos un àpat deliciós i el seu únic deure fos assaborir-lo, recreant-se en un delit que només l'entelava la certesa de que, aviat, quan la pesantor i el tedi del dia a dia tornessin, tot es desfaria de nou.

Va girar el cap en direcció contraria i es va fixar en els dos nens que estaven asseguts un tros enllà, a l'últim graó de les escales de pedra que donaven al mar. Després d'observar-los una estona, es va adonar que tiraven de menjar als peixos. Devien tenir quinze o setze anys i eren pakistanesos. L'un era més alt que no pas l'altre, més corpulent. Duia els cabells rapats i un principi filós del bigoti se li dibuixava sobre el llavi. L'altre era més grassó i tenia la pell més fosca. Tenia una cara grossa i rodona i els llavis molsuts i era el que semblava gaudir més amb l'activitat. Continuava mirant fascinat els peixos mentre l'altre ja feia estona que havia perdut l'interès.

Quan va veure que marxaven, Yacoub va caminar a poc a poc fins allà. A la seva dreta flotaven els vaixells, tant blancs que semblava que brillessin, i Cristòfor Colom, amb la testa i les espatlles ben esquitxades de merda, apuntava el seu índex de bronze en direcció al Nou Continent.

Els dos nens havien deixat el crostó de pa damunt del graó. Yacoub es va ajupir per agafar-lo, i tot arrencant amb desgana les restes de molla que encara contenia es va disposar a llançar-les al mar. Uns minuts després, les llises es van arremolinar als seus peus. Es barallaven per cadascun dels pessics esponjosos i blancs que ara flotaven a l'aigua. Passada una estona hi havia tants peixos que, per culpa de la pressió i la densitat, alguns fins i tot treien mig cos a la superfície. Els lloms en moviment, brillants, estirats i greixosos. Desenes de cossos retorçant-se a la vegada sota la llum blanquinosa dels focus, impulsats només per l'instint de conservació més bàsic.

Yacoub va tirar el crostó a la mar i va llançar als peixos una escopinada.



Kiler, Hanz, Weis, Gnyo. Sempre que tornava de Barna buscava un lloc a l'autobús al costat de la finestra. Li agradava inspeccionar amb la mirada tots els racons de la ciutat. Amb el rictus seriós i els sentits alerta, buscava les firmes que omplien les persianes metàl·liques dels comerços, les parets i els bancs de pedra. Fins i tot n'hi havia d'inscrites a l'escorça d'alguns arbres.

¿Què era el que impulsava a algú a omplir la ciutat amb la seva firma? Buscant per Internet informació sobre els graffiti, havia llegit que els antics romans ja escrivien lemes amb guixos a les parets. Era amb aquella mateixa voluntat de transcendir els límits que la ciutat t'imposava, un crit de ràbia juvenil contra la seva voluntat de silenciar-te, de convertir-te en un espectre diligent i abnegat, contra l'amenaça de convertir-te en una altra ombra anònima, que tots aquells individus omplien les parets amb les seves firmes.

Axis, Neo, Rat, Sudon. Anys enrere, quan a Vic quasi ningú ho feia, durant una temporada ell mateix s'havia dedicat a omplir-ho tot amb la seva firma. En poques setmanes es va estendre per tots els racons, com la pesta en una vella ciutat medieval.


Yack 80
Yack 80
Yack 80
Yack 80



La tornada amb el tren era més llarga, infinitament més pesada. El tren s'allunyava de la ciutat per sota del terra, enmig de la foscor dels túnels, i quan sorties a l'exterior ja l'havies deixat enrere. Els llums de les cases i les faroles semblava que pengessin en l'aire, rodejats com estaven per la fosca.

Sempre li feia mandra haver de tornar cap a Vic. Els capvespres com aquell, observava a través de la finestra bruta i rallada del vagó el paisatge familiar que se li estenia al davant, els camps circumdants i els estàtics carrers de sempre, a aquella hora il·luminats per la llum vaga de les faroles. No podia reprimir una sensació vaga de melangia i disgust, aquella amenaça tènue que l'acorralava. Ja era massa tard per empipar algú amb una trucada, massa tard per resistir-se a tornar a casa i estirar-se al sofà del menjador. Va pensar que miraria una estona la tele abans de ficar-se al llit.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Ignasi Boix Roure

29 Relats

33 Comentaris

34168 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Vaig néixer l'any 1980, a mitjans d'agost, i sóc de Vic, ciutat boirosa. Si algun despistat s'atura a llegir un dels meus relats m'interessaria moltíssim saber la opinió que li mereix, sobretot pel que fa a l'estructura i als diàlegs, que és el que em porta més mals de cap, però també sobre qüestions d'estil o qualsevol altre cosa.